dimarts, 26 de maig del 2020

Dies de confinament. 73


Vaig descobrir Éric Vuillard pel llibre L’ordre del dia. Té obra anterior, i suposo que havia circulat per aquí, però jo el desconeixia. L’ordre del dia, que va tenir un bon èxit de venda i de critica, em va semblar un llibre magnific, amb un enfocament interessants: moments aparentment anodins o menors d’un procés tan complex i amb tantes conseqüències com va ser la pujada del nazisme i la segona guerra mundial. Una reunió de Hitler amb grans empresaris alemanys, per a recaptar fons, o la pressió personal al canceller austríac per a forçar l’Anchluss, tots retratats magistralment a través de detalls minuciosos, que ens acosten als personatges i al que podien estar pensant i sentint aleshores.

Amb aquests antecedents, vaig voler llegir un nou llibre de Vuillard, La batalla d’occident, aquest cop al voltant de la primera guerra mundial, al front de França. Em temo que Vuillard ha volgut repetir un model reeixit, una sèrie d’episodis més o menys concrets, de retrats des d’una nova perspectiva, però no estic segur que se n’hagi sortit, o que se n’hagi sortit tan bé. Sona a fórmula repetida, sense cap experimentació; al contrari, amb exageració d’allò que l’havia feta bona, i ara és un abús.

Potser és que les coses que vol explicar les embolica amb un excés de metàfora, amb un castell de focs d’adjectius, d’imatges més o menys sorprenents, d’associacions recargolades, però sense que hi hagi gran cosa més. Foc d’encenalls. Hi ha, és clar, fragments més ben trobats. El que tracta del grup que va atemptar contra l’arxiduc, a Saravejo, o el que explica l’atemptat a Jean Jaurès, estan molt ben fets. Però després, per a fer-nos partícips de l’absurd i de l’horror de la guerra, encadena metàfores una darrera l’altra sense que acabin tenint cap sentit. Tot el que, a L’ordre del dia era una descoberta i una mirada nova, ben ajustada sobre fets concrets, ara em sembla un exercici de barroquisme vanitós «Mireu que brillant que sóc!» molt francès, d’altra banda.

Això, o potser és que jo no arribo a més, qui sap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada