Dies de confinament. 69

Com molta gent, i especialment els que treballem en allò que es diu serveis, m’ha tocat fer unes quantes d’aquestes reunions per via telemàtica, en què et veus parlant a una pantalla plena de requadrets amb cares que fan veure que t’escolten, o que no dissimulen gens i miren el mòbil, o parlen -aquest cop presencialment- amb algú altre, o que diuen «ara no» a una criatura encuriosida i amb ganes de jugar, o a un gat que fa el que li dóna la gana, com solen fer. En fi, res que no conegueu.

A més, tinc la sensació que això no tindrà marxa enrere. El confinament ha estat com allò de llençar-se a la piscina -més aviat que t’hi llencin- i aprendre a nedar si us plau per força. Sabíem que es podia fer, això de les telereunions, però molt majoritàriament continuàvem amb la inèrcia de les trobades presencials, i ara ens hem adonat que no sempre són estrictament necessàries. El temor és que ens passem de frenada, i que quedem enclaustrats de per vida. Com sempre -o gairebé, almenys en aquestes qüestions- in medio virtus, i haurem d’anar afinant.

Del que no estic segur és de si corregirem la manera de fer les reunions. Porto molts anys fent-ne (allò que la revolució ens agafarà reunits) i per tant molta experiència acumulada, gairebé tanta com de temps perdut.

Em posen molt nerviós -i se’m coneix, pel llenguatge verbal que no em callo, i pel llenguatge no verbal, que no dissimulo gens, i així vaig fent amics- aquelles reunions que es fan eternes perquè la gent hi va sense saber a què; perquè qui les ha convocades no sap ben bé per a fer què; perquè, o no s’ha fet córrer la documentació necessària amb antelació, o bé la gent no l’ha llegida, i aleshores has de gastar mitja reunió en fer saber coses que s’haurien de portar sabudes de casa. M’emprenyen les reunions que, com que no se sap ben bé per a què es fan, tampoc no se sap bé què s’hi ha acordat, si és que s’hi ha acordat alguna cosa.

Per a compensar aquest abocament de bilis, vull dir que no sempre és així. Fa uns dies, una d’aquestes telereunions, per acordar la concessió d’una beca, va durar 38 minuts, incloses salutacions i preguntes de com esteu. D’acord, només quatre persones, però tothom puntual, amb els deures fets, sense que calgués explicar antecedents que tots ja coneixíem. Tothom explicant allò que creia que calia explicar, sense duplicacions, matisant quan calia, completant informacions, i, fins i tot, amb comentaris al marge, facècies, i digressions controlades, que són el lubricant de les reunions.

Vol dir, doncs, que és possible. Ara que ja hem après que això de les telereunions es pot fer, i té efectes positius -els perifèrics ho agrairem- a veure si també aprenem a fer reunions.