Dies de confinament. 51

O jo o el caos. Aquesta ha estat una disjuntiva molt utilitzada en política, sobretot en règims personalistes, no necessàriament -o almenys no formalment- dictadures. Ho va fer servir en Franco -aquí sí, dictadura pura i dura, sobretot dura- però també De Gaulle, en els freqüents referèndums, fins que li va sortir el tret per la culata (i va reaccionar dignament, tot s’ha de dir).

Ara sembla que, en la pròrroga (o no) de l’estat d’alarma, el govern espanyol i els mitjans afins (parèntesi: els mitjans de comunicació espanyols semblen més partits que una altra cosa) estan plantejant el mateix dilema: estat d’alarma o el caos.

Jo no tinc, ara mateix, prou dades i prou coneixement per avaluar a fons les conseqüències, de tot tipus, de a pròrroga de l’estat d’alarma, i menys en la situació actual de la pandèmia, que tampoc no sé prou bé quina és. Però és precisament això el que trobo a faltar del debat (debat? Més aviat discussió de pati d’escola...).

Trobo a faltar explicacions i dades que donin suport a aquestes explicacions, sobre què ha de ser fet -o continuar sent fet- en l’estat actual de la pandèmia, i perquè, per a fer això, és imprescindible l’estat d’alarma, o no n’és (perquè les explicacions les hauria de donar tothom, aquí; explicacions i alternatives).

En lloc d’això només trobem afirmacions grandiloqüents, del tipus «les morts en un possible rebrot seran responsabilitat dels qui no votin l’estat d’alarma». Vol dir? Ja ha pensat que aquesta afirmació fa que, si l’estat d’alarma es prorroga i hi ha un rebrot -que espero que no- les morts seran responsabilitat del govern, si més no des del seu raonament?.

A mi m’hagués agradat més una política més adulta, més responsable, més basada en les raons i en els arguments que no en les emocions i en les declaracions solemnes o en els rampells. Entenc, a mi també em passa, que tinguis ganes d’engegar-los a tots a la merda, però això és alimentar també aquella manera de fer emocional. I si bé sóc molt escèptic sobre la viabilitat i els bons resultats d’apel·lar a les raons, crec que mai s’ha de deixar d’intentar. Qui sap si, a còpia d’insistir, no ens en sortirem, algun dia.