Ahir, un documental d’aquests que ens regala el canal 33, versava
sobre els ateneus en un sentit ampli, és a dir, totes aquestes
associacions amb noms diversos -centres, foments, etc- que trobem a
moltes poblacions i dedicades, de manera genèrica, al foment de la
cultura i basades en l’associacionisme i el voluntariat.
El documental ens
il·lustrava -tampoc molt a fons, però de manera suficient- sobre
l’origen i la trajectòria d’aquests centres, i sobre la seva
situació actual. Hi desfilaven entitats conegudes i reconegudes, com
ara el mateix Ateneu Barcelonès -potser, paradoxalment, el més clar
de tots i el que, en el seu funcionament actual, més s’allunya
d’aquell model popular- o el Centre de Lectura de Reus, o el Casino
Menestral de Figueres. També, centres més petits, com la Societat
coral obrera la glòria sentmenenca, un nom deliciós.
Veient el documental,
no vaig poder deixar de pensar en l’absència de referents
tarragonins, no tan històrics -hi havia l’Ateneu tarragoní de la
classe obrera, també un nom magnífic- com actuals.
La majoria dels centres
que sortien eren de llarga trajectòria, fundats entre les darreries
del segle XIX i el primer terç del segle XX, i, encara que no ho van
explicar gaire, van aconseguir sobreviure a l’ocupació i
espoliació franquistes. A Tarragona no vam tenir aquesta sort, i
l’Ateneu es va perdre per sempre (no he trobat massa referències,
només alguns articles d’Adelina Manuel i de Salvador-J. Rovira, de
tipus divulgatiu; si no hi ha un estudi a fons, potser estaria bé
que algú s’hi posés).
Certament, hi ha hagut
iniciatives que formalment responen a aquest criteri,. Existeix, ara,
un Ateneu Tarragoní, però em temo que ja no és ben bé el mateix,
i té més de casino, barreja del Mundo Camp, que cap altra cosa.
També ho va intentar la benemèrita Cooperativa Obrera, però no
se’n va sortir gaire, i va acabar sent més una mena d’hotel
d’entitats. I, sense ser exactament un ateneu o semblant, voldria
recordar que, entre el final dels setanta i mitjans dels vuitanta, la
delegació tarragonina d’Òmnium Cultural va jugar un paper
d’agitació cultural important a la ciutat: els cicles de
conferències «Els dijous, conversa», les setmanes dels Països
Catalans, dedicades a donar a conèixer parts de la nació, l’edició
de llibres... Després, però, es va anar esllanguint, i ara segueix
una altra trajectòria.
Em, faig el càrrec que
és molt difícil arrencar de zero, i que els supervivents, malgrat
tot, ho van tenir més fàcil. De vegades, pel mateix patrimoni, quan
es va poder salvar i recuperar, o per haver pogut enganxar l’onada
reivindicativa del tardofranquisme. Però a Tarragona, no va poder
ser, i potser això és un dels símptomes d’un mal més greu, que
és la manca -o la debilitat- de la societat civil tarragonina.
Fa uns dies, en Joan
Cavallé, en un article publicat al Fet a Tarragona (en vaig parlar
AQUÍ) es preguntava, ens preguntava, sobre la manca de projecció del
Camp de Tarragona. Potser una més de les causes -aquest cop, més
centrada en la ciutat- és aquesta incapacitat, per ara, d’articular
propostes associatives sòlides, veritablement basades en el
voluntariat i no en la dependència pública majoritària, i amb una
veritable ambició. Hem anat fent la viu-viu, amb aparences
d’entitats, i poca cosa més. Una mancança més, i, en tot cas,
una mancança que no ens pot venir resolta si no la resolem
nosaltres.
Foto: façana de l'esplèndid edifici de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.Allà van poder..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada