Dies de confinament. 64

Com que no tot és pandèmia -afortunadament!- també tenim temps per a discutir més coses, i encara millor si es fa amb una mica d’arguments. Una d’aquestes coses ha estat -una mica, tampoc exagerem- un tema recorrent en la vida pública a Catalunya, com és l’impost de successions. Recordem que cada any, a l’hora de discutir els pressupostos, hi ha un cert estira-i-arronsa entre partidaris d’apujar una mica, i partidaris de l’eliminació o quasi. Els arguments adduïts són coneguts (major recaptació i més justícia distributiva, per una banda; abús i doble imposició, per l’altra).

S’ha de reconèixer, però, la potència publicitària dels defensors de l’abolició de l’impost, anomenat -això ve de l’extrema dreta dels USA- l’impost de la mort. Recordo campanyes agressives d’aquell gran demòcrata i defensor de les classes populars que es deia Duran i Lleida, en aquest sentit.

Per aquest motiu m’ha alegrat molt veure dos articles, de Jordi Muñoz, a l’Ara, i de Joan-Ignasi Elena, al Naciodigital.cat, en defensa de l’impost de successions, i en defensa, sobretot, del concepte de l’impost i no tan de la regulació concreta que tingui ara. En defensa de la meritocràcia i no de la simple herència, és a dir, rebre uns béns sense haver fet res (més o menys com la monarquia). Això, uns que s’omplen la boca parlant de la llibertat individual i de l’emprenedoria i no sé què més. Com si això fos possible partint de la desigualtat.

El més emprenyador és l’absoluta demagògia que gasten alguns dels defensors de l’abolició, allò de «castiga sobretot la classe mitjana», i no paren de posar exemples dient que pobre fill, que ha heretat el piset dels pares i s’ha d’hipotecar per a pagar l’impost. Doncs no deu ser tan piset, perquè un fill sol té una bonificació de 99% sobre l’impost si l’herència té un valor inferior al milió d’euros! Clar que, ara que hi penso, per a saber l’escala de valors, aquell personatge citat abans, l’estadant del Palace, deia que no podia anar a donar classes perquè, ves, amb el sou d’un professor ell no en té prou. O la cotorra omnipresent a TV3, que deia que 6.000€ al mes era un sou justet de classe mitjana. La mare que els va parir.

L’impost de successions està molt bé, i si cal reformar alguna cosa -i jo crec que cal- són les trampes legals existents per escapar-se’n, tipus societats fantasmes, que no fan res més que amagar fets imposables, i, evidentment, disposar d’un espai fiscal real, on la competència fiscal no sigui possible (vaja, allò de domiciliar-se a Madrid...). I aquest 1% que té la meitat de la riquesa del país, que pagui una mica més, que és un patrimoni que els qui el reben -cònjuges, fills, néts, nebots- no han fet res per rebre’l, més que ser allí.