Ha mort Julio Anguita, el qui va ser, el segle passat, dirigent
orgànic del PCE i d’Izquierda Unida, aquell grup que tan poc
responia al seu nom. I, més cap aquí, dirigent àulic de tots els
nostàlgics d’una mena d’esquerra i de part de la indignació més
o menys organitzada. El llenguatge, les idees, les propostes de Julio
Anguita resultaven, almenys per a mi, molt llunyanes, molt
antigues formalment, d’un to tribunici mes castelarí que no pas
del segle XXI.
Ara, un cop mort,
plouen els panegírics, fins i tot d’aquells a qui el mateix
Anguita detestava i combatia de forma airada. Ja ho va dir Rubalcaba,
no sé si conscient que l’hi aplicarien, que Espanya enterra molt
bé els seus morts; és a dir, els enalteix... a condició que siguin
morts i ben morts.
Respecto, això sí, la
integritat i la coherència d’Anguita -encara que mai no saps on
acaba la perseverança i on comença la tossuderia- però això no
em fa perdre de vista diferències i crítiques. Anguita, tot i ser
molt més comprensiu amb Catalunya que bona part del món polític
espanyol (no costa gaire, la veritat) abonava aquelles teories
soleturianes mal enteses del catalanisme -i, més tard,
l’independentisme- obra de la burgesia. Circula per la xarxa una
intervenció seva, del 2015, en què es mostra partidari d’un
referèndum i de respectar-ne el resultat, fins i tot si és
favorable a la independència -gràcies!- però amb avisos dient que
«naturalment» Espanya impedirà l’ingrés de Catalunya a la Unió
Europea, posarà frontera i aranzels, i construirà una nova via de
comunicació amb Europa obviant el territori català (pel País Basc?
Segur? Per Canfranc? Que no li passi res...). Tot, amanit amb la
interpretació que això de la independència és una maniobra de la
dreta catalana per tapar la seva corrupció. Una anàlisi fina, sí
senyor...
Un dels elogis
post-mortem (de fet, també en vida) a Julio Anguita és que va
renunciar a la pensió vitalícia com a ex-diputat. Molt bé, però
també caldria aclarir que aquesta pensió -que, per cert, ja no
existeix de fa força anys- es va establir pensant en diputats amb
anys d’exili o de presó, i sense cotització (habitualment, per
cert, situats a l’esquerra; els de dreta poc havien estat exiliats
o empresonats). Una pensió que complementava, fins al màxim, la que
tinguessin acreditada, no pas una doble pensió. I aquest sistema és
tan blasmable i discutible com es vulgui, el que no és admissible és
mentir dient que tothom cobra una pasta, que no és veritat ni ho ha
estat mai.
Ara bé, tossut, antic,
i presentat com una mena de sant laic en vida, és cert que Anguita
estava per sobre de molta de la dita classe política actual, fins i
tot havent-se deixat manipular -o havent-hi col·laborat, no ho
sabem- per la dreta en aquella pinça anti-PSOE dels anys 90 (que
també li va anar bé a Felipe González, que no tenia cap ganes de
pactar res amb l’esquerra, tot s’ha de dir). I les seves
proclames de «Programa, programa, programa!» em resultaven
simpàtiques, en la mesura que sempre he pensat que, en qualsevol
pacte, en política, has de pensar per a fer què, cosa que els
partits majoritaris, malacostumats a ser-ne, no entenen, i sempre
plantegen que se’ls han de regalar els vots perquè sí. No cal
anar gaire lluny, per a veure-ho...
Que la terra et sigui
lleu, Julio Anguita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada