Dies de confinament. 76

D’entre els molts llibres d’aquest temps de confinament, un dels que més ganes tenia de llegir era «Pseudohistòria contra Catalunya». N’havia llegit el primer capítol, a l’excel·lent blog Vent de Cabylia (http://www.ventdcabylia.com/) de Vicent Baydal, un dels autors, i tenia molt d’interès en tot el llibre, i no m’ha decebut gens, tot i que ha resultat diferent del que m’esperava.

Com és conegut, Pseudohistòria dona resposta a preteses aportacions històriques manipulades sobre la nació i cultura catalanes, de diversos orígens, tant en un Institut fantasmagòric sorgit a Catalunya, que més sembla una secta d’il·luminats que cap altra cosa, com també en alguns -i subratllo alguns- historiadors i medis culturals espanyols. Això no és producte d’una equidistància mal entesa, o allò de situar-se per sobre del bé i del mal, de cap manera. És una actitud valenta, lúcida, i absolutament necessària com a profilaxi, en la línia del que deia en Jordi Carbonell al míting de l’11 de Setembre del 76, a Sant Boi «No tot el que és català és bo!» o el que també ens aconsellava Joan Fuster, corregint Ramon Muntaner: «Pus parla català, vejam què diu». Moltes gràcies, feia -fa- molta falta.

El llibre té dues parts molt diferents, que no responen a les dues visions barroeres de la història, sinó a una part més teòrica, que explica molt bé els mecanismes de la metodologia històrica i com és falsejada per aquesta pseudohistòria, amb un afegit de conclusions i de mea culpa gremial, amb propostes de futur per a la tasca dels historiadors seriosos, i una altra part en què es desmunten una sèrie de tòpics d’aquestes pseudohistòries -Catalunya només va ser un comtat primer francès i després aragonès; Catalunya mai no va tenir institucions pròpies d’un estat; Colom i Cervantes eren catalans-.

Aquesta segona part és, potser, la que més em sembla un esforç parcialment inútil. Només parcialment, perquè crec que s’havia de fer, és a dir, calia aportar tot el rigor científic de la història, calia demostrar que una recerca ben feta, ben documentada, pot desmentir totes aquelles ximpleries. Però, lamentablement, crec que inútil, en la mesura que qui abona les extravagàncies citades, serà impermeable a la ciència. Ja he dit que, pel que fa a l’Institut de Nova Història, sembla més una secta que res, i la prova és que en diversos articles de crítica del llibre apareguts a la premsa, o, encara més, en la divulgació de la seva tesi principal, els comentaris -quan n’hi havia- defensant l’Institut no passaven d’un reguitzell d’insults i d’afirmacions ex catedra -mai millor dit, fora de la càtedra- sense entrar ni tan sols a discutir cap de les proves aportades. I a l’altra banda, ja ens podem imaginar que la repercussió serà mínima.

També cal dir que la lluita és desigual. Els torrats de l’INH són molt localitzables i identificables, és fàcil aïllar-los, i dubto que ara se’ls estigui donant, no el crèdit, però si el ressò que se’ls havia donat. Jo mateix em vaig encuriosir pels primers articles sobre el suposat origen català de Colom, que no eren cap novetat absoluta, i que, des del desconeixement dels detalls del segles XV i XVI, no podies discutir (i ara, després de llegir els documentadíssim capítol d’aquest llibre, ja no discutiré per res). Però quan van començar amb els deliris de catalanitzar Cervantes, Shakespeare, i el Cid, ja no els vaig donar el més mínim crèdit i me’n vaig oblidar completament.

La llàstima -i per això el llibre és oportú, i per això, també, no tindrà efectes ni aquí ni allà en aquest sentit- és que aquesta torradura ha anat esplèndidament bé als qui agafen la part pel tot, i extrapolen aquestes bestieses a tota la historiografia catalana, a l’ensenyament de la història, a TV3, i a tot el que poden. Els ho han posat molt fàcil. Hi ha, aquí, i el llibre no ho amaga, responsabilitats de la comunitat científica històrica catalana, de no haver-se fer valdre prou, de no haver divulgat més i millor (i per això és important el capítol sobre aquests temes fet per Lluís Ferran Toledano, a qui vaig tenir el plaer de tractar ja fa uns quants anys). Per tot això aquest llibre era necessari.

Per la banda espanyola, però, aquesta pseudohistòria és molt més difusa, no té un referent clar, i, a més, forma part d’allò que Michael Billig anomena nacionalisme banal. És tan difós, tan estès en determinats àmbits, que ni se’ls acut que pugui ser sectari. Un cas exemplar seria el del llibre de María Elvira Roca Barea, "Imperiofobia y leyenda negra". És un exemple clar de pseudohistòria -el llibre en parla una mica, massa poc, crec- i ha estat refutat per José Luís Villacañas. Jo no ho conec a fons, només a través dels mitjans, però he llegit articles documentats desmuntant el llibre de María Elvira Roca, i, en contra, només defenses ideològiques i atacs ad hominem. Però el llibre de marres, tan discutit per la historiografia seriosa, ha estat lloat per bona part de l’aparell mediàtic espanyol y muy español, en un procés paral·lel al del ressò que mitjans catalanistes, nacionalistes, indepes -agafeu el que vulgueu, ja ens entenem- havien fet amb l’INH, però el primer passa per natural i el segon és una aberració. M’hagués agradat un capítol dedicat a discutir això, en lloc -o a més, és igual- de la prolixitat del dret aragonès de «casamiento en casa», que també està bé, però resulta una mica enfarfegador (però necessari per a demostrar quina és la metodologia científica, que consti).

Un llibre oportú, necessari, i molt recomanable, si més no per als malalts d’història com jo.