Lectures d’estiu (2): Perot i l’Estel

Perot i l’Estel és una narració dels anys trenta del segle XX, obra d’un discret escriptor reusenc, Antoni Fuster Valldeperes. Aquest estiu, després de molts anys, l’he llegida. És un llibre que ve d’antic -més de vuitanta anys- i era del meu pare. Ell me’n va parlar, amb una càrrega de sentimentalisme més aviat rara en ell, una història molt bonica d’un noi -en Perot- i un cavall -l’Estel-. No sé si el que el meu pare enyorava era l’emoció que li va produir el llibre o que devia tenir disset anys quan el llegia. En tot cas, em va picar la curiositat i em vaig dir que un dia la llegiria. Més endavant -i encara sense llegir-la- vaig salvar-la in extremis d’una d’aquelles razzies de neteja que feia la meva mare; me’l vaig endur a casa, i allà es va quedar.

He de dir que em pensava trobar una història un pèl carrinclona, de l’estil de les pàgines viscudes del Patufet, i no ha estat així. Hi ha escenes -en Perot i la gitana- que mai no s’haurien publicat al Patufet. Però tot el llibre te un to amable, costumista, gens truculent.

El que no m’havia dit el meu pare, o almenys jo no ho recordo, és que la narració passa a Reus, un Reus de principis de segle XX. Tot ple de referències urbanes -la plaça Prim, el Mercadal, la Prioral de Sant Pere, la Boca de la Mina, la Riera- perfectament identificables. També del vent, el Josepet de Prades, que no he trobar referenciat en aquest safareig universal que és google, i hauria de cercar a l’estudi d’Albert Manent Els noms populars dels núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat.

Hi ha, és clar, moltes referències que se m’escapen, sobretot per l’època. El llibre és ple de referències a un món pagès -els pagesos que van a mercat a Reus, provinents de la Selva, de la Canonja, de Constantí-, un mon de boters i traginers d’horlanda -escrit així- cap al port de Tarragona, per la via Amàlia. També el món de la processó de Reus, de la Setmana Santa a la Prioral, i moltes coses que no conec.

Quan n’he buscat referències a la xarxa, l’he trobat citat en un article de Xavier Amorós (suposo que un fragment de les seves memòries) parlant del Reus de 1937. Diu Xavier Amorós:

«De seguida, però, la cosa va canviar i va prendre una cara molt més ferrenya. Va ser un vespre a finals de setembre o primers d'octubre. Jo anava a les tardes a la botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del Centre de Lectura, on llavors llegia 'Perot i l'estel'.»

Celebro compartir lectures amb algú com Xavier Amorós, ni que sigui amb vuitanta anys de diferència.

Un llibre, doncs, per als nostàlgics d’un Reus de cent anys enrere, que fa de bon llegir per a tothom que es deixi anar en una història amable.

Lectures d'estiu: Josep Lluís Sert, arquitecte

He llegit la biografia de l’arquitecte Josep Lluís Sert, escrita per Maria del Mar Arnús. Maria del Mar Arnús és una bona professional de la història de l’art, i aquí hi afegeix el fet d’estar casada amb l’actual comte de Sert, nebot del biografiat. Això ja seria interessant en qualsevol família, però encara ho és més en aquesta tribu dels Sert, els Güell i els López, plena de gent fascinant, i que es mereix una sèrie de docuficció similar a la que l’any 2001 va ser feta sobre la família Mann.

Josep Lluís Sert, arquitecte, però molt més que això. Un personatge de l’aristocràcia catalana que es decanta per l’arquitectura, defensor de la república, compromès amb l’esquerra, i sense deixar de freqüentar els ambients artístics de les avantguardes. Un còctel explosiu. Animador principal d’un urbanisme radicalment modern a Catalunya, quan Catalunya estava en la línia del que es feia a Europa, i perdut per al país -com tants d’altres- per l’ensulsiada de la guerra i de l’exili. Si bé crec que alguna de les obres construïdes ha envellit malament (o, en tot cas, es veu -la veig- desfasada) també em sembla que el seu llibre «Poden sobreviure les nostres ciutats?», resum dels IV i Vè congressos del CIAM, dels anys trenta, s’aguanta molt bé i resulta encara estimulant. De fet, un fragment serà lectura dels meus alumnes. Avisats queden.

La biografia és interessant -seria impossible el contrari, amb aquest personatge- però, com diu una de les crítiques que n’he llegit, és més una hagiografia que biografia. Hi ha aspectes de la seva vida sobre els quals es passa de puntetes, o gairebé. Tot l’entorn familiar, que dóna per molt, o el mateix matrimoni amb Ramona Longas -Moncha- que és tota una història de desclassament (el fill de comte es casa amb la neboda de la portera!) i d’enfrontaments familiars.

També és una mica desordenada. Ja està bé que no vulgui ser estrictament cronològica, però hi ha salts endavant i endarrere sense avisar gaire que desconcerten una mica. I, en tot cas, una mica més de rigor històric seria d’agrair. Determinades afirmacions per a contextualitzar, acaben barrejant opinió i informació. Això es veu quan l’autora sentencia sobre determinats personatges i episodis de la Catalunya dels anys trenta. Ja està bé (o, si més no, és legítim) que no simpatitzi gaire amb les esquerres i amb el catalanisme, hi te tot el dret, però no a barrejar dades (per exemple, al president Azaña no «se le fue el gobierno de las manos» quan el 6 d’octubre a Catalunya. Sobretot perquè no era president).

Tot i així, però, un llibre absolutament recomanable per a descobrir o conèixer millor tot un personatge.

(imatge: la coberta del llibre, manllevada de www.anagrama-ed.es que espero que no s'enfadin amb mi)