Perot i l’Estel és una narració dels anys trenta del segle XX,
obra d’un discret escriptor reusenc, Antoni Fuster Valldeperes.
Aquest estiu, després de molts anys, l’he llegida. És un llibre
que ve d’antic -més de vuitanta anys- i era del meu pare. Ell me’n
va parlar, amb una càrrega de sentimentalisme més aviat rara en
ell, una història molt bonica d’un noi -en Perot- i un cavall
-l’Estel-. No sé si el que el meu pare enyorava era l’emoció
que li va produir el llibre o que devia tenir disset anys quan el llegia. En tot
cas, em va picar la curiositat i em vaig dir que un dia la llegiria.
Més endavant -i encara sense llegir-la- vaig salvar-la in extremis
d’una d’aquelles razzies de neteja que feia la meva mare; me’l
vaig endur a casa, i allà es va quedar.
He de dir que em pensava trobar una història un pèl carrinclona,
de l’estil de les pàgines viscudes del Patufet, i no ha estat
així. Hi ha escenes -en Perot i la gitana- que mai no s’haurien
publicat al Patufet. Però tot el llibre te un to amable, costumista,
gens truculent.
El que no m’havia dit el meu pare, o almenys jo no ho recordo,
és que la narració passa a Reus, un Reus de principis de segle XX.
Tot ple de referències urbanes -la plaça Prim, el Mercadal, la
Prioral de Sant Pere, la Boca de la Mina, la Riera- perfectament
identificables. També del vent, el Josepet de Prades, que no he
trobar referenciat en aquest safareig universal que és google, i
hauria de cercar a l’estudi d’Albert Manent Els noms populars
dels núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat.
Hi ha, és clar, moltes
referències que se m’escapen, sobretot per l’època. El llibre
és ple de referències a un món pagès -els pagesos que van a
mercat a Reus, provinents de la Selva, de la Canonja, de Constantí-,
un mon de boters i traginers d’horlanda -escrit
així- cap al port
de Tarragona, per la via Amàlia. També el món de la processó de
Reus, de la Setmana Santa a la Prioral, i moltes coses que no conec.
Quan n’he buscat
referències a la xarxa, l’he trobat citat en un article de Xavier
Amorós (suposo que un fragment de les seves memòries) parlant del
Reus de 1937. Diu Xavier Amorós:
«De seguida, però, la cosa
va canviar i va prendre una cara molt més ferrenya. Va ser un vespre
a finals de setembre o primers d'octubre. Jo anava a les tardes a la
botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del
Centre de Lectura, on llavors llegia 'Perot i l'estel'.»
Celebro compartir lectures
amb algú com Xavier Amorós, ni que sigui amb vuitanta anys de
diferència.
Un llibre, doncs, per als
nostàlgics d’un Reus de cent anys enrere, que fa de bon llegir per
a tothom que es deixi anar en una història amable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada