Lectures d'estiu: Josep Lluís Sert, arquitecte

He llegit la biografia de l’arquitecte Josep Lluís Sert, escrita per Maria del Mar Arnús. Maria del Mar Arnús és una bona professional de la història de l’art, i aquí hi afegeix el fet d’estar casada amb l’actual comte de Sert, nebot del biografiat. Això ja seria interessant en qualsevol família, però encara ho és més en aquesta tribu dels Sert, els Güell i els López, plena de gent fascinant, i que es mereix una sèrie de docuficció similar a la que l’any 2001 va ser feta sobre la família Mann.

Josep Lluís Sert, arquitecte, però molt més que això. Un personatge de l’aristocràcia catalana que es decanta per l’arquitectura, defensor de la república, compromès amb l’esquerra, i sense deixar de freqüentar els ambients artístics de les avantguardes. Un còctel explosiu. Animador principal d’un urbanisme radicalment modern a Catalunya, quan Catalunya estava en la línia del que es feia a Europa, i perdut per al país -com tants d’altres- per l’ensulsiada de la guerra i de l’exili. Si bé crec que alguna de les obres construïdes ha envellit malament (o, en tot cas, es veu -la veig- desfasada) també em sembla que el seu llibre «Poden sobreviure les nostres ciutats?», resum dels IV i Vè congressos del CIAM, dels anys trenta, s’aguanta molt bé i resulta encara estimulant. De fet, un fragment serà lectura dels meus alumnes. Avisats queden.

La biografia és interessant -seria impossible el contrari, amb aquest personatge- però, com diu una de les crítiques que n’he llegit, és més una hagiografia que biografia. Hi ha aspectes de la seva vida sobre els quals es passa de puntetes, o gairebé. Tot l’entorn familiar, que dóna per molt, o el mateix matrimoni amb Ramona Longas -Moncha- que és tota una història de desclassament (el fill de comte es casa amb la neboda de la portera!) i d’enfrontaments familiars.

També és una mica desordenada. Ja està bé que no vulgui ser estrictament cronològica, però hi ha salts endavant i endarrere sense avisar gaire que desconcerten una mica. I, en tot cas, una mica més de rigor històric seria d’agrair. Determinades afirmacions per a contextualitzar, acaben barrejant opinió i informació. Això es veu quan l’autora sentencia sobre determinats personatges i episodis de la Catalunya dels anys trenta. Ja està bé (o, si més no, és legítim) que no simpatitzi gaire amb les esquerres i amb el catalanisme, hi te tot el dret, però no a barrejar dades (per exemple, al president Azaña no «se le fue el gobierno de las manos» quan el 6 d’octubre a Catalunya. Sobretot perquè no era president).

Tot i així, però, un llibre absolutament recomanable per a descobrir o conèixer millor tot un personatge.

(imatge: la coberta del llibre, manllevada de www.anagrama-ed.es que espero que no s'enfadin amb mi)