He llegit la biografia de l’arquitecte Josep Lluís Sert, escrita
per Maria del Mar Arnús. Maria del Mar Arnús és una bona
professional de la història de l’art, i aquí hi afegeix el fet
d’estar casada amb l’actual comte de Sert, nebot del biografiat.
Això ja seria interessant en qualsevol família, però encara ho és
més en aquesta tribu dels Sert, els Güell i els López, plena de
gent fascinant, i que es mereix una sèrie de docuficció similar a
la que l’any 2001 va ser feta sobre la família Mann.
Josep Lluís Sert,
arquitecte, però molt més que això. Un personatge de
l’aristocràcia catalana que es decanta per l’arquitectura,
defensor de la república, compromès amb l’esquerra, i sense
deixar de freqüentar els ambients artístics de les avantguardes. Un
còctel explosiu. Animador principal d’un urbanisme radicalment
modern a Catalunya, quan Catalunya estava en la línia del que es
feia a Europa, i perdut per al país -com
tants d’altres- per l’ensulsiada de la guerra i de l’exili. Si
bé crec que alguna de les obres construïdes ha envellit malament
(o, en tot cas, es veu -la veig- desfasada) també em sembla que el
seu llibre «Poden sobreviure les nostres ciutats?», resum dels IV i
Vè congressos del CIAM, dels anys trenta, s’aguanta molt bé i
resulta encara estimulant. De fet, un fragment serà lectura dels
meus alumnes. Avisats queden.
La
biografia és interessant -seria impossible el contrari, amb aquest
personatge- però, com diu una de les crítiques que n’he llegit,
és més una hagiografia que biografia. Hi ha aspectes de la seva
vida sobre els quals es passa de puntetes, o gairebé. Tot l’entorn
familiar, que dóna per molt, o el mateix matrimoni amb Ramona Longas
-Moncha- que és tota una història de desclassament (el fill de
comte es casa amb la neboda de la portera!) i d’enfrontaments
familiars.
També
és una mica desordenada. Ja està bé que no vulgui ser estrictament
cronològica, però hi ha salts endavant i endarrere sense avisar
gaire que desconcerten una mica. I, en tot cas, una mica més de
rigor històric seria d’agrair. Determinades afirmacions per a
contextualitzar, acaben barrejant opinió i informació. Això es veu
quan l’autora sentencia sobre determinats personatges i episodis de
la Catalunya dels anys trenta. Ja està bé (o, si més no, és
legítim) que no simpatitzi gaire amb les esquerres i amb el
catalanisme, hi te tot el dret, però no a barrejar dades (per
exemple, al president Azaña no «se le fue el gobierno de las manos»
quan el 6 d’octubre a Catalunya. Sobretot perquè no era president).
Tot
i així, però, un llibre absolutament recomanable per a descobrir o conèixer
millor tot un personatge.
(imatge: la coberta del llibre, manllevada de www.anagrama-ed.es que espero que no s'enfadin amb mi)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada