dimecres, 11 de desembre del 2019

Actualitzant Hard Rock Cafe (ex BCN World) primera part


Quan semblava que tot estava més o menys dat i beneït, torna a haver-hi entrebancs per a Hard Rock Cafè (HRC). O millor, tornen a sortir els entrebancs de sempre: les coses mal resoltes no desapareixen mai.

Com és conegut, ha calgut concedir una segona pròrroga a HRC per a presentar el projecte de Centre turístic integrat (CTI) i continua encallada la venda dels terrenys de la Caixa a HRC. Aquesta transmissió patrimonial, que en bona lògica hauria de ser entre la Caixa i HRC, té un convidat (que no és de pedra precisament) que és l’Incasol, per la famosa opció de compra.

Aquesta és una primera qüestió que algú ens hauria d’explicar molt bé. A mi em resulta força inversemblant la necessitat que l’Incasol compri a la Caixa i ipso facto vengui, i pel mateix preu, a HRC. Per què?. La Caixa té un únic client, perquè el valor dels terrenys –aquests taxats 120M€- ve del fet que s’hi pot fer el CTI i tota la resta, i això només ho pot fer HRC, que és qui té la llicència de casino. I HRC només té un proveïdor, la Caixa, perquè la llicència de casino –que és l’únic fet diferencial d’un hotel i centre comercial com un altre- només es pot establir en aquells terrenys. Estan condemnats a entendre’s, i si no ho fan, és responsabilitat seva i de ningú més.

Clar, hi ha la pega de les possibles indemnitzacions als antics propietaris que han reclamat per la taxació de les expropiacions. Recordem que, al seu dia,  l’àmbit del CRT -825 hectàrees- va ser expropiat per a fer-hi el que avui és Port Aventura, els camps de golf, i 2.477 habitatges, però no tot el que ara es vol posar a l’àmbit del PDU. Els expropiats addueixen, amb raó, que això és un benefici sobrevingut, i reclamen una indemnització, i la disputa és qui se n’ha de fer càrrec. Si tenim en compte que el negoci el fa la Caixa, la resposta sembla clara; és qui va comprar uns terrenys amb un valor i qui els veu revaloritzats pel nou aprofitament, però es veu que no va ben bé així. És una mica ximple, tot plegat, perquè la Caixa, com a propietària i única proveïdora de HRC només ha de repercutir aquest cost al preu de venda, i es queda igual.

Ah, espera: hi ha l’opció de compra, que fixa un preu. Ves per on, aquesta seria l’única utilitat de l’opció, que la Caixa hagués d’assumir aquest sobrepreu, perquè quan va signar l’opció, no contemplava aquesta possible indemnització. Però tampoc no és tan fàcil, perquè si l’opció és la signada a finals del 2014 (en vaig parlar  AQUÍ) i no s’ha modificat, estava supeditada a una sèrie de condicions en el planejament urbanístic que no s’han complert, perquè el PDU ha anat en una altra direcció (que a mi em sembli millor aquesta nova direcció que no pas l’antiga, és una altra història). És a dir, que la Caixa, si li convé, pot adduir que l’opció ja no és vàlida perquè l’altra part –l’Incasol- no ha complert les condicions. I, a més, i això ja és més simple, perquè tenia una validesa de tres anys que ja ha caducat. Tot això, és clar, si no hi ha una altra versió de l’opció de compra que desconec.

De manera que aquest podria ser l’escenari: que HRC i Caixa s’entenguin, i, si no, que assumeixin que no hi ha CTI i la resta. HRC perd la llicència i la fiança, perquè la llicència no és transmissible, i la Caixa perd el negoci... per ara. Quan es pugui i es vulgui, la Generalitat pot tornar a convocar un concurs, i tornem a començar.

Això pot passar? No està tan clar. D’entrada, costa creure que HRC es resigni a perdre una fiança de 10M€, que no és poca cosa. Però hi ha més.

El que havia de presentar HRC, i que ara té tres mesos més per a presentar, és, d’acord amb l’apartat sisè de la resolució VEH/985/2018, de 22 de maig, per la qual s’autoritza la instal·lació i explotació d’un casino de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, el següent:

“Sisè. El termini màxim per presentar el pla de desenvolupament constructiu referit en la nota informativa publicada en data 17 de febrer de 2017 en la pàgina web del concurs referida en la base 4.4 de l'annex de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre és d'un any des de l'entrada en vigor d'aquesta Resolució.”

Aquest pla de desenvolupament constructiu, però, per a ser formulat, necessita del Pla de millora urbana (PMU) previst al PDU; un PMU que, entre d’altres coses, la mateixa resolució citada diu que ha de concretar “l’encaix de la zona del CTI amb el seu entorn més immediat” i “una proposta coherent i unitària del front de parcel·la en relació amb el nou vial que confronta” (punt segon a) o bé “L’estudi d’integració paisatgística” (punt segon b) o “les condicions d’execució de les infraestructures i serveis en funció de l’abast de cada una de les fases d’execució” (punt segon d).

Aquest PMU ve previst a la Normativa del PDU, al seu article 152, que diu:

Article 152. Desenvolupament i execució
1. Es preveu que en aquesta zona es puguin concretar en el projecte de reparcel·lació entre 1 i 4 parcel·les urbanístiques corresponents a cadascuna de les possibles autoritzacions per a la instal·lació i explotació de casinos de joc que es podrien arribar a adjudicar en el corresponent concurs públic, a més de la parcel·la urbanística de cessió del 15% de l’aprofitament.
2. En qualsevol cas, el desenvolupament de la zona s’ha de fer en base a un projecte unitari i de conjunt, amb independència del nombre de parcel·les urbanístiques en el qual es divideixi, les quals poden tenir una distribució irregular dels aprofitaments urbanístics, segons resulti de l’esmentat concurs públic i del projecte de reparcel·lació consegüent. Per garantir la coherència global i efectuar la concreció de volums cal la formulació d’un pla de millora urbana, previ a l’atorgament de les corresponents llicències urbanístiques.
Aquest pla de millora urbana s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU corresponent a l’operador o operadors que hagin obtingut autorització per a la instal·lació i explotació de casinos de joc, amb les modificacions que, si escau, s’acordin en la resolució del concurs per a l’obtenció de les possibles autoritzacions.
Aquest pla de millora urbana ha de tenir com a objecte garantir la qualitat arquitectònica i la integració paisatgística del projecte unitari
3. El pla de millora urbana a què fa referència l’apartat 2 ha de:
a) Ser d’iniciativa pública.
b) Vetllar especialment per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades.
c) Contenir un Estudi d’integració paisatgística.
d) Efectuar la concreció de volums a partir de les parcel·les urbanístiques que s’estableixin en el projecte de reparcel·lació.
e) Assenyalar els espais no edificats i la vialitat interna, així com la programació de les obres d’urbanització i d’edificació a realitzar.
f) En el cas que l’execució de la zona no es faci de manera unitària, cal garantir que en cadascuna de les etapes d’execució coexisteixen tots els usos previstos, segons els percentatges fixats.”

Com que, per a obtenir la llicència, HRC va presentar el projecte arquitectònic, quedava pendent el PMU –d’iniciativa pública- per a poder fer la resta. Malament es pot presentar el projecte constructiu si no tens la concreció de la parcel·la, si no saps les condicions d’integració paisatgística (que ja veurem com s’ho fan per admetre l’edifici guitarra!) i com reparteixes els aprofitaments. I malament es podia fer el PMU quan encara no se sabia quants CTI –i per tant quantes parcel·les- havia de contemplar.

Suposo –però no ho sé del cert- que la iniciativa correspon a l’administració actuant, que segons el PDU és el CRT, encara que em penso que aquestes qüestions les té delegades a l’Incasol.  De manera que la pregunta és: ha fet els deures?  Com està el PMU? Perquè, és clar, per a no perdre la fiança, HRC sempre pot dir que si no presenta el projecte en el termini acordat és perquè qui ho havia de fer no li ha fixat les regles del joc.

Com veiem, algú hauria d’explicar unes quantes coses: hi ha alguna nova opció de compra que substitueixi la formalitzada l’11 de desembre de 2014? En quins termes? I si no hi és, podem considerar caducada –per canvis en les condicions, i per temps-  aquesta opció? L’Incasol –per encàrrec del CRT- ha formulat i començat a tramitar el PMU? És possible exigir la presentació del projecte arquitectònic en absència del PMU, tenint en compte tot el que ha de concretar? Ha formulat i tramitat –si és que pot fer-ho, sense PMU- els corresponents projectes d’urbanització?.

Fins aquí, les reflexions sobre aquesta pròrroga i les possibles responsabilitats de cadascú. Més endavant, plantejaré alguna hipòtesi alternativa a com s’ha arribat aquí.

(foto actualitzada -que ja era hora- i extreta de www.diaridetarragona.com) 

dissabte, 30 de novembre del 2019

Lectures de tardor: l'Archipel français

Sempre que tinc ocasió de fer una escapada a França intento que sigui a una ciutat universitària, senyal que hi haurà bones llibreries. Aquest estiu, a Montpeller, vaig poder firar-me d’allò més. Una de les adquisicions va ser “L’archipel français”, de Jérôme Fourquet, premi al llibre polític de l’any 2019 (els francesos tenen premis per a tot!). Una apassionant anàlisi de la fragmentació de la societat francesa en múltiples aspectes, amb profusió de dades i de mapes (un llibre amb mapes ja em té mig guanyat).

El llibre analitza els canvis en la societat francesa a partir de la dècada dels setanta, començant per la pèrdua de la sorprenent –o potser no tan sorprenent- divisió església catòlica/esquerres que havia conformat el país des dels temps de la tercera república. A través d’una sèrie d’indicadors –vot, batejos i matrimonis, preeminència de noms de pila més religiosos- demostra l’existència d’uns blocs més o menys estables orientats a la dreta/església catòlica i a l’esquerra/anticlericalisme/república. Quan, a partir del Concili Vaticà segon, l’església catòlica –o part de l’església catòlica- comença a canviar, aquesta part de França també ho fa. I, en quedar-se sense antagonista –o almenys amb un antagonista molt menys uniforme- l’esquerra també ho farà.


Com no pot agradar-me un llibre que està ple de mapes com aquest?
A partir dels vuitanta aquest canvi s’accelera. Arriben a la majoria d’edat els post maig del 68, l’esquerra al poder, la segona generació de la immigració dels seixanta/setanta, i s’enlaira el Front Nacional. A partir d’aleshores, es van accentuant les divisions en múltiples fronts, i els blocs més o menys homogenis s’esberlen, també al territori. A partir d’aquí, és possible buscar i trobar correlacions: presència d’immigració i vot al FN (aquesta és fàcil, malauradament) però moltes més: europeisme i nivell de renda, vot a l’esquerra i nivell d’estudis, vot a FN i llunyania respecte l’accés a la xarxa ferroviària (brutal!).
Cal dir que el llibre parteix d’una base que ja em sembla discutible, que és la imatge d’aquella “República una i indivisible” d’arrel jacobina que ha justificat tantes bestieses contra la diversitat (“el francès és la llengua de la república” ergo, les llengües que no són el francès són antirepublicanes) i que tantes enveges desperta a l’Espanya més oficial. Vull dir que no és que França s’hagi fragmentat, és que ara ja resulta impossible amagar la complexitat de la societat francesa. I, tot i així, la tesi de fons és atractiva i suggereix moltes línies d’investigació.
De la mateixa manera que un altre llibre que em vaig firar fa anys (La France périphérique, de Cristophe Guilluy) l’Archipel français, a més d’interessar-me pel que diu, m’ha provocat una certa enveja, i em pregunto si no ens caldria una mica d’aquesta autoanàlisi, de saber més i millor com som realment, d’afrontar la diversitat i complexitat de la societat catalana, en totes les seves vessants. Al capdavall, és la realitat, som nosaltres mateixos, i qualsevol proposta de canvi ha de començar per saber com és això que vols canviar.  

dijous, 28 de novembre del 2019

In memoriam: el senyor Ramos


Ens ha deixat en Francesc Ramos, esportista tarragoní. Per mi serà sempre “el senyor Ramos” -impensable el tuteig- que és com l’anomenàvem quan jo anava al gimnàs Cerón, situat a les instal·lacions del Club Natació Tarraco. Un gimnàs que avui no passaria cap dels controls de qualitat, però on el senyor Ramos impartia instruccions esportives –aquelles taules de gimnàstica sueca!- amb unes grans dots pedagògiques. 

En tinc un gran record, d’una persona amable, molt educada –també amb la canalla que era jo- i que entenia l’esport com alguna cosa més que l’exercici físic. Li hagués escaigut l’eslògan de la Rambla, una publicació de la Barcelona dels anys trenta: Esport i ciutadania.

Ha tingut una llarga vida -96 anys- i molts i merescuts reconeixements, entre els quals, fa molt poc, el de l’Ajuntament de Tarragona.

Que la terra li sigui lleu, senyor Ramos.

(imatge manllevada del web municipal www.tarragona.cat)

dilluns, 25 de novembre del 2019

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: què hi ha algú?


Dissabte passar vaig visitar l’exposició que l’Àrea  Metropolitana de Barcelona (AMB) ha organitzat per a divulgar el procés de formulació del Pla director urbanístic de l’Àrea. L’exposició és itinerant, ja fa temps que roda, i ara era a Badalona, on la vaig veire en una visita organitzada pel Col·legi de Geògrafs, i amb l’afegit del guiatge expert d’en Joan López, geògraf de l’equip redactor del PDU.

L’exposició està feta sobre els treballs preparatoris, prèvia a l’Avanç del PDU ara a informació pública. Consisteix en una sèrie de plafons il·lustrats, amb molta informació sobre què representa l’AMB, quines dinàmiques hi ha, i com pretén enfocar-les el futur PDU. Molt didàctica, però reconec que comptar amb les explicacions d’en Joan López va ser un afegit multiplicador de l’interès.

És d’hora encara per a començar a discutir les propostes del PDU –encara som a la fase d’Avanç- i fins i tot, si ens cenyim a l’abast de l’exposició, sobre què ha de ser i què no el mateix PDU. El que sí que vaig pensar és, si fa no fa, el mateix que quan vaig visitar una altra exposició, també de l’AMB, i també sobre el futur PDU. Una exposició pensada per a donar a conèixer la mateixa AMB, no pas com a entitat local, sinó com a espai de relació (en vaig parlar AQUÍ).

L’exposició –la d’ara i la d’abans- em van provocar una profunda enveja pel que fa a coneixement del territori, a l’enorme quantitat d’informació, dilatada en el temps, d’indicadors territorialitzats, de dinàmiques en el temps, de categorització de molts fenòmens –estructures urbanes, infraestructures, espais lliures, fluxos- que permeten explorar, proposar i articular solucions amb més seguretat.

Una enorme enveja perquè, al Camp de Tarragona, que tan necessitats estem d’abordar el nostre territori amb aquesta visió metropolitana, ho tenim tot, o gairebé tot, per fer. Sabem molt poc, de nosaltres mateixos. Intuïm molt, tenim moments d’anàlisi –però, ai! moments aïllats- i poques o cap certeses, i així serà molt difícil fer propostes sòlides. Ja em faig al càrrec que això, la informació de base, de manera sostinguda en el temps, és molt poc atractiu, sobretot en termes electorals, però no se m’acut cap altra manera de poder fer, quan toqui –i hauria de tocar aviat- fer propostes argumentades, rigoroses, viables, per a ordenar una mica aquest tros de món que passa pel Camp de Tarragona. Algú s’hi vol posar?

divendres, 22 de novembre del 2019

In memoriam: Raül Vilanova, canongí


Ens ha deixat en Raül Vilanova, canongí. Això de canongí, en el seu cas, és més que un gentilici, i gairebé és –era, malauradament- una militància. Motor indiscutible de l’Estímul, la revista de l’Orfeó Canongí, era un veritable homenot del seu poble, al mateix Orfeó, a la ràdio, a les iniciatives per a la restitució del terme, i a tot el que fes referència a la identitat de la Canonja.

El vaig conèixer a través d’un altre gran canongí –i també una gran persona- en Josep Domingo, de qui vaig parlar AQUÍ   (ai! Pel mateix motiu...). Va ser així que vaig saber més de l’Orfeó i de l’Estímul, i del seu director i ànima, en Raül.

L’Estímul ha estat una d’aquelles revistes locals, que segurament un professional es miraria amb displicència, però que han fet una feina importantíssima per a vertebrar una comunitat. L’empenta, les ganes de comunicar, la voluntat de recollir totes les opinions i notícies de la Canonja, compensaven, i molt, les possibles mancances materials, de maquetació, o d’edició.

No ho sé del cert, però estic segur que l’Estímul no va ser mai un negoci. I gairebé posaria la mà al foc que més d’un cop el mateix Raül es devia rascar la butxaca. I això donant per fet que les hores, les preocupacions, les trucades, la feina, tenien de ben segur un altíssim component vocacional i de servei.

Durant molts anys, doncs, l’Estímul va donar veu a la Canonja, i ens recordava mes a mes l’existència d’un poble amb una identitat pròpia, amb gent que pensava en clau canongina. Aquesta persistència és la que va fer que la Canonja no es rendís mai, i pogués recuperar la seva existència municipal. I això va ser possible per gent com en Raül Vilanova, un homenot que tampoc no es rendia.

Gràcies per tot, Raül. Que la terra et sigui lleu.

(imatge: Raül Vilanova en plena feina editorial. Manllevada de www.estimul.cat, que espero que no s’enfadin pel robatori)

dilluns, 4 de novembre del 2019

Raimon Obiols: volar alt, per no mullar-se


He llegit l’entrevista que Jordi Amat fa a Raimon Obiols per al digital elcritic.cat (la podeu veure AQUÍ). Una entrevista interessant, seguint la línia fusteriana del “pus parla català, vejam què diu”, tot i que em sorprèn la tranquil·litat amb què Jordi Amat accepta fer una entrevista per escrit, i perdre la possibilitat de la rèplica o de la repregunta comprometedora per a l’entrevistat. Intueixo que això no passaria si no pertanyessin tots dos a l’univers de la tercera via, que és aquella que divideix el nostre tros de món entre “independentistes” –tots idèntics, tallats pel mateix patró, monolítics, radicals, intransigents- i extremistes de VOX/Ciudadanos, una divisió que li permet reivindicar-se com a centrada, moderada, assenyada, equidistant, i tot això que (auto)caracteritza l’univers de la Vanguardia. En fi, anem a l’entrevista.

A l’hora de presentar-la, Jordi Amat cita un comentari de Montserrat Tura: “Als partits”, em diu Tura, “hi ha d’haver gent que faci de tot. I sobretot cal que hi hagi gent que pensi”.

Hi estic completament d’acord, als partits –a tots- cal que hi hagi gent que pensi, igual que cal que hi hagi gent que faci. I Obiols ha estat, és, d’aquesta mena de gent. Una altra cosa és el cas que se’ls fa, però això seria una altra història. En tot cas, des d’aquest punt de vista, Obiols sempre m’ha semblat un personatge interessant. Capaç d’estar al corrent de les grans línies de pensament a Europa, de grans intuïcions sobre problemes globals, de reflexions teòriques d’abast (de fet, ja en vaig parlar AQUÍ). Lamentablement, amb dificultats per a traduir tot això a propostes més concretes, més del dia a dia, més aplicables encara que no siguin perfectes.

Jordi Amat també fa una referència a les memòries d’Obiols –“El mínim que es pot dir”- que ja he llegit, i sobre les quals vaig parlar en l’enllaç de més amunt. No hi hauria d’afegir gran cosa, pel que fa a l’entrevista: de nou, idees generals i zero autocrítica. Pel que sembla –i Jordi Amat, és clar, no pot replicar res... si és que ho hagués volgut fer- el PSC i Obiols no es van equivocar mai, tot van ser bones intencions, i si alguna cosa va anar malament, va ser culpa de Pujol i de Convergència (per cert, ara ja no és CiU, només C) que eren molt dolents. Home, no fotem. Quaranta anys de política donen per molt, per encerts i errors. I quinze anys de retir daurat al Parlament europeu, i de jubilació d’or també són molt de temps per a reflexionar, recapitular, i reconèixer errors. No és admissible que, al 2019, Raimon Obiols, una persona intel·ligent (comparteixo el criteri d’Amat: pocs polítics amb el seu background cultural) encara vegi el món amb les ulleres antipujolistes dels anys vuitanta. No pot ser que no vegi i admeti la part de responsabilitat del PSC i del PSOE –diferent, desigual, i no necessàriament compartida- en la situació actual. Ni tan sols el cepillado del Guerra!

Quan Obiols diu “la unitat civil de Catalunya, és a dir, el nostre propi futur nacional, exigia que ningú obligués els ciutadans d’aquest país a “triar el color del passaport” s’oblida de dir que això comporta l’obligatorietat d’assumir un color de passaport. I així tot: partir de la premissa que d’independència res de res ja és situar-se en una banda. Potser amb menys estridències –i això és d’agrair- però posar-s’hi del tot, al cap i a la fi. Construir-se un escenari fictici, a còpia de simplificar-lo i caricaturitzar-lo, per a situar-se per sobre del bé i del mal, pot ser útil a curt termini, però és estèril, i denota una actitud d’arrogància.

A Obiols, i a molts d’altres, els podríem aplicar aquella faula que diu que, en la guerra entre mamífers i ocells, els rat-penats no s’acabaven de decidir, i anaven un dia amb els uns i un dia amb els altres, fins que els van descobrir, i des d’aleshores han de volar de nit, avergonyits.

Hi ha equidistàncies que maten.

(fotografia d'Andreu Puig, extreta del Crític, i, al seu torn, de l'ariu del Punt)

dimecres, 30 d’octubre del 2019

Apunts d'urbanisme tarragoní. 1: el PP 30 de Pou Boronat


El passat divendres 25 d’octubre, la Vanguardia publicava una peça sobre la revisió de les àrees residencials estratègiques. Ignoro si això es publicava perquè la Vanguardia se n’acabava d’assabentar, o bé perquè el departament de Territori i sostenibilitat –que és qui revisa- va creure oportú donar-ho a conèixer. En un cas o en l’altre, és interessant tenir en compte que el procés de revisió va començar el maig de l’any 2018, de manera que una notícia de rabiosa actualitat no és que ho sigui, no.

Per als qui no ho coneguin, les àrees residencials estratègiques –les ARE- van ser un intent del govern de la Generalitat –el del 2009- de formular un mecanisme de planejament específic, més ràpid, per a generar sòl urbanitzat amb importants reserves per habitatge protegit. Una meca de pla de xoc, vaja. Amb aquest motiu, es va modificar la llei d’urbanisme a través d’un decret-llei, i es van formular 12 plans directors urbanístics que preveien un total de 73 ARE arreu de Catalunya, amb 73.923 habitatges, 40.002 dels quals de protecció pública.

La iniciativa, tot i ser discutible en les formes i en algun altre aspecte, no estava malament, però, per desgràcia, va arribar tard. He escrit en moltes ocasions sobre el temps de l’urbanisme, i com la generació de sòl urbanitzat és lenta, de manera que el sòl que necessitem ara s’havia de començar a treballar amb set o vuit anys d’anticipació. Malgrat la voluntat accelerada de les ARE, van arribar tard, amb la crisi econòmica a trot tren, i van quedar en no-res.

Des d’aleshores, s’ha anat produint un degoteig de desclassificacions arreu de Catalunya, i el 2018 el Govern va iniciar un procés general de revisió de totes les ARE que queden, per veure què cal liquidar, modificar, o continuar. Un procés bastant lent, pel que sembla, perquè, després de la resolució d’engegar-lo, de 29 de juny de 2018, no hi ha més informació al web (la darrera actualització és de 19 de novembre de 2018, aviat farà un any). A veure si la notícia de la Vanguardia és un senyal que el tema s’anima.

A Tarragona, el PDU de les ARE va preveure dos sectors (de fet tres, però el tercer era de la Canonja, aleshores encara a Tarragona) el de Pou Boronat, i el de Sant Salvador - els Pallaresos.

No sé si en el procés de formulació del nou PDU de revisió de les ARE el departament de Territori ja ha consultat l’Ajuntament, i potser ho va fer a l’anterior consistori. No ho sé. Sí sé que seria interessant conèixer el capteniment del govern municipal sobre aquesta qüestió. Al capdavall, fa unes setmanes vam saber què és el que no vol fer el govern (malgrat que el plenari  hagi rebutjat la pretensió del govern) i ara seria bo començar a saber què és el que sí que vol, no sobre declaracions genèriques, sinó sobre concrecions.

La pregunta, doncs, és si el govern municipal té alguna posició sobre les ARE de Tarragona i especialment sobre l’ARE de Pou Boronat. Perquè aquesta? Perquè, a més que és l’única exclusivament tarragonina –l’altra és a cavall amb els Pallaresos- em sembla un punt important per a la ciutat, i no és el primer cop que ho dic.

El POUM vigent a Tarragona situava l’execució del PP 30 (el de Pou Boronat) al sexenni 2013-2018, de manera que ja no s’està complint. La posterior modificació del POUM pel que fa, entre d’altres coses, a l’Agenda, el situa al quinquenni 2021-2025.

Sobre aquesta modificació de l’Agenda, ja vaig dir què en pensava AQUÍ. En tot cas, hauríem de saber si s’ha aprovat definitivament o no (al Registre de planejament de la Generalitat no figura). Més que res perquè, si encara hi fóssim a temps, estaria bé actualitzar dades i polir una mica l’agenda; no té sentit que, a finals del 2019 o principis del 2020, s’aprovi un document  que conté determinacions per al quinquenni 2015-2020, sobretot si ja veiem que no es compleixen.

I si és així, no només mantindria el PP30 al present quinquenni, sinó que l’entomaria com una prioritat municipal. Avantatges? En primer lloc, el PP30 ja està aprovat. Tot el llarg període de tramitació d’un planejament parcial –dos, tres anys- ja ens l’hem estalviat. En segon lloc, parlem d’un sòl en una bona posició –continuïtat de la trama urbana, millora d’una de les entrades a Tarragona-. També suposa l’obtenció de més de 36.000 m2 de sòl qualificats d’equipament –d’entre els quals, 27.000 per a equipament docent de nova creació- i més de 114.000 m2 de sòl verd públic. I possibilita la construcció de 1.832 habitatges, dels quals 964 –un 52%- habitatges protegits.

La gestió d’aquest pla parcial s’encomanava a un consorci entre l’Institut Català del Sòl i l’Ajuntament de Tarragona, consorci que intueixo que, o no es devia constituir, o ja s’ha liquidat. I s’executava pel sistema de cooperació, que suposa la direcció per part de l’administració actuant. Al moment d’aprovació del PDU de les ARE, els costos –urbanització, indemnitzacions, gestió, etc- s’estimaven en uns 36 milions d’euros. No és una tasca fàcil, però val la pena, em sembla.

De manera que la pregunta és si el govern municipal té alguna previsió sobre el PP30. Ja he dit que ara sabem què no vol -la Budellera- i seria bo saber què és el que sí vol, de manera concreta. I si és que sí que vol, aleshores treballem per veure si pot, amb tot el que això implica, que no és poc: una administració urbanística moderna, capacitada, amb mitjans –humans, materials, tècnics, legals- per a un urbanisme proactiu i no reactiu. Estaria bé.


dimecres, 16 d’octubre del 2019

Demografia recreativa... i una idea per a l’Ajuntament de Tarragona



El diari Més Tarragona, una capçalera gratuïta de la ciutat, generalment solvent i d’interès, va publicar aquest dilluns una peça sobre demografia tarragonina. La peça recollia les darreres dades del cens, a partir d’informació municipal, i així sabem que el cens actual és de 144.314 persones.

Sí? Em temo que no.

No és el primer cop que passa, que el Més Tarragona utilitza unes fonts errònies –per tant, no tota la culpa és seva- i difon dades que no són veritat. No tota la culpa és seva, però una mica sí, per no contrastar.

Les dades provenen del web municipal (AQUÍ). Però aquestes dades, si les contrastem amb les xifres de població a 1 de gener, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (xifres oficials, segons INE i Gobierno) són molt diferents. Vegem l’evolució de les dues fonts dels darrers vint anys:

Ajuntament
Idescat
diferència
2000
107.783
114.097
6.314
2001
110.847
115.153
4.306
2002
113.761
117.184
3.423
2003
115.897
121.076
5.179
2004
120.493
123.584
3.091
2005
124.563
128.152
3.589
2006
128.016
131.158
3.142
2007
130.296
134.163
3.867
2008
131.319
137.536
6.217
2009
133.719
140.323
6.604
2010
134.769
140.184
5.415
2011
133.736
134.163
427
2012
134.360
133.954
-406
2013
136.389
133.545
-2.844
2014
136.630
132.199
-4.431
2015
136.890
131.255
-5.635
2016
136.420
131.094
-5.326
2017
137.682
131.507
-6.175
2018
140.203
132.299
-7.904
2019
144.314

Examinem una mica les diferències. Entre l’any 2000 i l’any 2010, les xifres de l’Idescat són sensiblement més altes, entre 3.142 i 6.604 persones més. Això es deu simplement al fet que l’Ajuntament, amb molt bon criteri, ja ha depurat les dades provinents de la Canonja, segregada el 2010, mentre que l’Idescat recull les dades del municipi vigent en cada moment. Sorprèn –a mi em sorprèn- l’oscil·lació, i aquesta mena de vall entre els anys 2004 i 2007. La Canonja té al voltant de 6.000 habitants, i això es reflecteix la majoria de cops.

El 2011, la diferència és mínima -427 de més a l’Idescat- i, a partir d’aleshores, es dispara, fins arribar als 7.904 del 2018 que presumiblement seran molts més quan coneguem les xifres oficials a 1 de gener de 2019.

A què es deu aquesta divergència? Crec –només és una hipòtesi, no tinc cap prova- que l’Ajuntament no depura, o no ho fa prou, les dades del padró, i hi manté persones que ja no viuen a Tarragona. Si fos així –i reitero que només és una hipòtesi- em sembla que caldria fer un pensament. He consultat altres dades, de Lleida i de Girona. En el cas de Lleida, el web municipal recull les dades de l’Idescat; en el cas de Lleida, hi ha algunes diferències; he examinat els anys 2014 a 2017, i les diferències són molt lleus, entre els 600 de més l’any 2016, als 42 de més l’any 2017, però en cap cas diferències de 6 o 7 mil persones.

Convindria, em sembla, repassar els circuits municipals a Tarragona, especialment pe que fa a depuració de dades –duplicacions, baixes, etc- perquè, si no, la diferència s’anirà fent més gran. Tenir dades fiables, actualitzades, sèries llargues, és un suport imprescindible per a dissenyar polítiques públiques amb més opcions d’èxit.

I el Més Tarragona... potser hauria de contrastar una mica més les dades. No és el primer cop que els passa, l’abril de 2018 ja van ensopegar amb el mateix, amb l’agreujant que, aleshores, van comparar dades municipals amb dades de l’Idescat, i resultava que, en un any, Tarragona havia perdut més de 4.000 habitants (en vaig parlar AQUÍ). 

Hi ha molta feina a fer....


dijous, 26 de setembre del 2019

Lectures d’estiu (3). Mémoires. Jacques Chirac


Casualitats de la vida, aquest estiu vaig adquirir i devorar els dos volums de les memòries de Jacques Chirac, i avui n’hem conegut la notícia del traspàs. Crec que Chirac ha estat -si més no per ara- el darrer president francès amb una certa talla. Sense arribar a l’èpica egòlatra de De Gaulle, o a l’ambigüitat moral fascinant de Mitterrand, era un lluitador incansable, capaç de sobreviure a derrotes temporals i de reinventar-se (també de no tenir cap ideologia més o menys clara que no fos el poder). De fet, sempre em va fer l’efecte que va voler desesperadament ser president de França i va fer el que fos per aconseguir-ho; tant, que, un cop hi va arribar, no sabia què fer.

Les memòries, com totes, són un text exculpatori i benevolent cap a ell mateix, com gairebé totes (sobretot les memòries dels polítics!!!!) però interessants per a conèixer millor un personatge i una època que, fins ara, coneixia sobretot per la banda esquerra. I és que Chirac, tot i les vel·leïtats soi-disant socials, sempre va estar sòlidament ancorat a la dreta, però, això sí, una dreta que ja la voldríem per aquests verals. Chirac -no tota la dreta francesa, però sí ell- va votar a favor de l’abolició de la pena de mort, va oposar-se a la guerra d’Irak, quan un altre es feia fotos a les Açores (encara que sobretot per antiamericanisme històric del gaullisme i equilibri del neoimperi colonial a l’Àfrica) i va tenir un actitud decidida de barrera cap al Front Nacional de le Pen -ell, Chirac, no pas tota la dreta francesa- quan alguns tenien la temptació de pactar-hi.

Una de les coses que he descobert, a les memòries -i amb tota la prevenció que ja he dit que tenir amb el que s’hi diu- és tot un conjunt d’iniciatives en favor dels discapacitats, primer a la seva circumscripció la Corrèze (allí hi ha diputats que treballen per a la seva circumscripció) després a París -la creació del SAMU- i, finalment, a tot el país. Un personatge polièdric, capaç de refer-se, d’encaixar derrotes i de tornar-se a alçar. El que ha vingut després -Sarkozy, Hollande, Macron- és tota una altra història, o, potser, una historieta.  

dissabte, 21 de setembre del 2019

De pancartes i judicis. Una mica tip.


Una mica tip, d’aquest joc de despropòsits. Absolutament d’acord amb la protesta contínua per la injusta detenció i presó dels presos polítics, i per la persecució dels exiliats. Amb llaç groc, o el que sigui. I això des de la ciutadania fins a les institucions. Ara bé, que es faci un torcebraç amb la pancarta que penja al Palau de la Generalitat, fins a posar en risc la presidència de la Generalitat, em sembla un excés. La presidència s’ha de jugar amb coses amb més contingut. Si hi ha d’haver desobediència -i entenc que n’hi ha i n’hi haurà d’haver, que això va per llarg- hem de mesurar bé quan, com i a què es desobeeix. Hi ha d’haver una certa proporció en el que es fa i el que es vol obtenir, i mesurar bé les forces, tant les pròpies com les de l’adversari. I ara mateix, anar a l’enfrontament per una pancarta, per molt simbòlica que sigui (fins al nassos, dels símbols!!!!) em sembla una criaturada i una fugida cap endavant. És moment de fer política, molta política, i no de matar mosques a canonades (i això si les matem, que està per veure).

Fastiguejat d’aquest soi-disant Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (tres mentides en quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). De veritat no té res més important per fer que donar credibilitat i seriositat a les denúncies d’un grupuscle de policies que fa tuf de claveguera d’estat? De veritat pensa que aquest és un afer transcendental, al qual han d’ocupar hores, personal, i recursos?

Llastimosament gens sorprès del silenci còmplice de les esquerres no catalanes (i d’algunes nominalment catalanes també) davant d’un altre atac a la llibertat d’expressió i a una millor entesa entre institucions. Els pregons sobre diàleg, la Manuela Carmena els hauria de fer a Madrid i no aquí, i deixar-se d’aquesta superioritat condescendent perdonavides.