diumenge, 26 de gener del 2020

De pancartes i gestos: n'estic molt tip


Encara no sé què passarà dilluns 27 al ple del Parlament. No ho sé, en termes de si el president Torra mantindrà l’escó o no, o de què farà la Mesa o de què farà el president del Parlament. Sí sé algunes coses. Així, a raig:

Sé que almenys un grup i un subgrup –vaja, Ciudadanos i el PP- muntaran el numeret, especialment de cara a les televisions espanyoles.

Sé que, passi el que passi, no servirà de res pel que a mi m’importa, que és anar avançant -ni que sigui a pas de puça- cap a la independència .

Sé que assistirem a un nou episodi de teatralització grandiloqüent i força estèril a base de “el Parlament es sobirà, i la JEC no pot decidir qui és diputat i qui no”. Efectivament, la JEC no ho pot decidir, però el Parlament no és sobirà. Ho hauria de ser, volem –jo vull- que en sigui, però no n’és. I d’aquí plora la criatura. O és que no ho saben?.

Sé que, un cop més, d’un episodi menor –la pancarta!- se’n fa un casus belli que, ben mirat, no aporta res. Entenguem-nos: em sembla lícit penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, i em sembla una imbecil·litat –i una passada de voltes- la intervenció de la Junta electoral, i encara més la del Tribunal superior de justícia de Catalunya (tres mentides en quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). Però tot plegat em sembla, també, un acte gratuït. Si s’ha de desobeir, que sigui per coses que paguin la pena (i mai millor dit, en aquesta deriva penal en què vivim). No per aquesta collonada.

I ja està bé de posar-ho tan fàcil a l’adversari. Recordo que la causa general contra l’independentisme, que va legitimar l’escorcoll del dia 20 de setembre (i d’aquí les acusacions de sedició i de “tumulto” i tota la pesca) van tenir l’excusa de les penoses intervencions del boques de Santi Vidal. Ja sé que, si no hagués estat per això, s’haguessin empescat alguna altra excusa, però el cert és que d’aquí –i de les consegüents querelles de Vox- van poder començar a fer escoltes (ep, legals, que ves a saber què feien, ja) i escorcolls. I ara es pot posar en risc les institucions per haver posat i mantingut una pancarta. Hi guanyem alguna cosa? Jo crec que no.

I, per cert, si algú creu que sí –que és molt legítim, que consti- que sigui qui en pagui les conseqüències. Ara tornem a fer allò de “jo sóc molt valent, però si ha de pringar algú, que sigui el president del Parlament”. Mira que bé. Ja n’hi ha prou d’aquest color, eh?. N’estic molt tip.

dimarts, 21 de gener del 2020

Apunts d'urbanisme tarragoní. 2: la Savinosa


Un dels molts temes irresolts de la ciutat de Tarragona és l’antic preventori de la Savinosa. Una construcció –ara molt deteriorada, també s’ha de dir- de fa prop de cent anys, sanatori antituberculós, propietat pública (de la Diputació de Tarragona) en una situació privilegiada, ben comunicada i a primeríssima línia de mar. Una finca d’unes 6’5 ha, amb una part arbrada, i que forma part del camí de ronda.

Després de moltes idees i propostes –algunes, més aviat, eren ocurrències- semblava que hi havia una proposta més seriosa sobre la taula. La propietat –és a dir, la Diputació- va convocar un concurs d’idees, va seleccionar un equip professional, i finalment va presentar un projecte que conservava bona part de les instal·lacions actuals (suposo que amb una profunda rehabilitació) i hi afegia la possibilitat de construir-hi 14.000 m2 més de sostre, 8.000 dels quals destinats a hotel. La resta –el sostre existent, més els 6.000 afegits, amb un total de 16.000- per als diferents usos d’equipament comunitari. Finalment, el 42% de la finca –uns 27.000 m2- espai lliure públic. Aquestes són les dades bàsiques del projecte, segons la premsa. Vaig tenir ocasió de veure’l, fa un temps, però no d’estudiar-lo a fons.

Fem alguns números. Segons la informació del Cadastre digital, la finca té 63.996 m2, i l’edificació actual 9.326 m2. Això faria una edificabilitat de 0,14 m2/m2. Si l’augmentem a 24.000 m2, l’edificabilitat bruta seria de 0,37 m2/m2. Això és molt o es poc? Depèn. Si ho relacionem amb els plans parcials residencials, està per sota; els plans de la Budellera, Terres Cavades,, o el PP10 (el de Ten Brinke) estan entre el 0,45 i el 0,55. En canvi, el pla parcial de Mas d’en Sordé té només un 0,1, i el PP5, de l’Oliva, el 0,30. Per tant, aquest 0,37 més aviat s’assembla a un pla parcial residencial de baixa densitat.  Recordem que, d’aquests 24.000 m2 de sostre –entre existents i afegits- 8.171 m2 són d’ús hoteler, i la resta, 16.000 m2 (arrodoneixo, quan no tinc xifres exactes) serien per a ús d’equipaments.

Aquest projecte comporta una modificació del POUM per a fer-lo possible, tota vegada que s’hi modifiquen usos i l’ordenació. I aquí hi ha el problema, com veurem.

Surt a la premsa que l’Ajuntament de Tarragona –que és qui hauria de tramitar la modificació del POUM- vol replantejar alguns aspectes de la proposta, i llegeixo: «Hay aspectos que debemos discutir, como el valor paisajístico y el hecho de minimizar el el impacto que pueda alterar el valor natural y preservar la zona boscosa». Això és el que conec, reproduït de la premsa tarragonina, i plantejat en aquests termes, hi estic d’acord, fins i tot sense conèixer el contraprojecte, si n’hi ha. Tots els projectes es poden millorar, i aquest també.

Immediatament la premsa oficial –que a Tarragona vol dir el DDT, el Diari de Tarragona- respon, i, amb la complicitat de l’oposició i de l’establishment de la ciutat, posa el crit al cel: un projecte consensuat i que va aprovar gairebé tothom a la Diputació, inclòs l’actual alcalde de Tarragona!!!!. Com és possible???

Anem a pams. D’entrada dir, per si ho ignora algú que llegeixi aquest pobre bloc (si és que algú ho fa) que, fins ara (ja veurem si dura amb la nova presidenta) hi havia, a Tarragona, una mena d’omertà, amb la Diputació. Tot el que feia estava bé, ben fet, i modèlic. Aquí s’hi ajuntaven la nostàlgia i reivindicació provincial de les forces vives tarragonines de tota la vida, una nostàlgia que els permet articular un discurs antibarceloní, com a eufemisme d’anticatalà, i també la reverència a un organisme generós amb la publicitat a major honor i glòria de qui la presidia. Si hi afegim que és un ens que gasta però no recapta –el somni humit de qualsevol polític populista- ja veiem que la bona premsa està garantida.

L’Ajuntament de Tarragona té tot el dret -per no dir el deure- d’examinar el projecte i reformular-lo si creu que no s’ajusta a les necessitats de la ciutat. La perspectiva de la Diputació no és la mateixa que la municipal, i això s’ha de respectar. No som, ara, en desplegament d’un planejament ja existent, que és una altra història, sinó en una modificació. I sense voler sacralitzar els plans –que han de ser flexibles i interpretables; més un esquelet que aguanta que no pas una cuirassa que engavanya- crec que ens ho hem de pensar bé abans de canviar-los. A més, que la perfecció no existeix, i que tot projecte és millorable.

Ara bé, sense entrar en les objeccions de l’Ajuntament –que no conec més enllà del que diu la premsa- hi ha una prèvia que, al meu entendre, qüestiona molt el projecte. Una prèvia que em consta que l’equip redactor coneixia, perquè vaig participar en una reunió informal, a l’Ajuntament de Tarragona –a l’anterior mandat- amb gent més o menys vinculada a l’urbanisme tarragoní, a veure com es podia resoldre.

La finca de la Savinosa figura, al POUM, amb la qualificació 7e, equipament comunitari. El POUM de Tarragona defineix així els sistemes:

“Article 117.- Objecte de la determinació dels sistemes urbanístics.
1. Els sistemes urbanístics són fonamentals per assegurar el desenvolupament i funcionament equilibrat dels assentaments urbans donada la seva important contribució a l’hora d’assolir els objectius del planejament referents a infraestructures de comunicacions, equipaments comunitaris, serveis tècnics i d’espais lliures en general i regulació dels dominis públics especials.”

Això és congruent amb el que disposa la Llei d’urbanisme:

“Article 34
Sistemes urbanístics generals i locals
1. Integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és d'abast municipal o superior. Els sistemes urbanístics generals configuren l'estructura general del territori i determinen el desenvolupament urbà.”

És a dir, els equipaments tenen una clara vocació pública vinculada a l’ús, fins i tot si són de titularitat privada: per exemple, una escola privada serà igualment un equipament, per a garantir que la ciutat no perd aquell espai per a un servei col·lectiu.

El sistema d’equipaments comunitaris –que és on s’inclou la Savinosa- ve definit així al POUM:

“Article 148.- Definició i tipus d’equipaments comunitaris.
1. El sistema urbanístic d’equipaments comunitaris comprèn els sòls que es destinen a centres públics, els equipaments de caràcter religiós, cultural, docent, esportiu, sanitari, assistencial, de transport i els altres equipaments que siguin d’interès públic o d’interès social.”

I aquí tenim el quid de la qüestió: els destins possibles d’aquests sòls no inclouen l’ús hoteler.

A què es pot destinar un sòl d’equipaments comunitaris? Ens ho diu l’article 150.2 de la normativa del POUM:

“2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus:
a) Administratiu (T)
b) Educatiu (E)
c) Universitari (U)
d) Parc tecnològic i de recerca (PT)
e) Esportiu (D)
f) Residència col·lectiva (RC)
g) Cultural (M)
h) Lleure (O)
i) Sanitari-assistencial (S)
j) Religiós (R)
k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)
l) Deixalleria (X)
m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)
n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF)
o) Equipaments històrics artístic (MHA)”


És evident que, a la Savinosa, ningú es planteja posar-hi una deixalleria, un mercat, un aparcament o un cementiri, això està clar. Però no hi pot anar un hotel. Per a poder-hi posar un hotel, amb les dimensions que es proposa i, sobretot, amb la proporció que suposa sobre el sostre (prop de 30%, que fa que no sigui admissible ni tan sols considerant-lo, com a ús complementari del principal -que tampoc no podria ser-) caldria treure la qualificació d’equipament. 

I aquesta és la pregunta que ens hem de fer: volem perdre –ni que sigui parcialment- un sòl que està destinat a equipaments? Això és formalment possible, sempre que es compensi aquest sòl en un altre lloc, amb una funcionalitat similar, de manera que els 65.000 m2 de la Savinosa, que ara són sistema d’equipaments, quedessin transformats en els mateixos m2 –en un altre lloc, si fos possible amb els mateixos avantatges objectius- en sistema d’equipaments i verd públic (part de la Savinosa, al projecte, es transforma en verd públic, però això no és cap “compensació”: el verd públic també és sistema; el que és important aquí és aquesta condició sistèmica).

Permetre un ús lucratiu sense cap connotació de servei a la comunitat en un sòl d’equipaments és obrir la caixa del trons. I això fins i tot admetent que hi ha situacions complexes. Per exemple, el complex esportiu annex a la residència Sant Jordi, a Tarragona, és un sòl d’equipaments, i el gestiona una empresa privada amb ànim lucratiu, però es considera un equipament esportiu.

També hi ha situacions de compatibilitat. Un museu -equipament cultural- pot tenir una botiga, ús comercial, i un bar, ús hosteleria, però suposen una proporció petita del total, i s’entén perfectament que són un ús complementari que no desvirtua el principal. És el que diu la Normativa del POUM de Tarragona, a l’article 92.2:

«b) S’entén per usos complementaris aquells que necessàriament s’han d’incloure en el planejament derivat que ordeni una àrea o sector del planejament com a complement de l’ús principal, però que en cap cas pot esdevenir ús principal del sector.»

No és el mateix cas amb un hotel, que no té cap connotació d’ús col·lectiu, i que suposa un terç del sostre possible. I això és el que ens juguem, que a còpia de modificacions puntuals es vagi desvirtuant la funció dels sistemes d’equipaments. Aquesta funció d‘equipament, a més, és la que ha protegit la Savinosa fins ara. O és que algú es pensa que si hagués estat tan fàcil que hi hagués un hotel no faria anys que ja estaria funcionant? La Diputació hagués subhastat la finca, o la concessió d’ús, hagués omplert el calaix, i faves comptades. Si fins ara no s’ha fet és perquè ningú no s’atrevia a fer el pas (i espero que ara tampoc no el faci ningú). Això sí, l’anterior president de la Diputació queda com el que ho va fer possible, i només la resistència de l’Ajuntament de Tarragona, que és molt dolent, ho ha malbaratat tot. Mira que bé.

Més enllà de les possibles millores en l’aspecte paisatgístic, que sempre seran benvingudes, espero de l’Ajuntament i de la Comissió d’urbanisme de la Generalitat -que també hi ha d’intervenir- que salvaguardin el caràcter d’equipament de la Savinosa. I, posats a demanar, que tots plegats, a totes les institucions, siguin més conscients del que voten.


dimecres, 8 de gener del 2020

Actualitzant Hard Rock Cafe (ex BCN World) segona part


Tornem a Hard Rock Café (HRC (el projecte abans conegut com a BCN World). En aquests mes escàs, després de la primera part, no hi ha hagut massa novetats públiques. Després de comentar qui havia (o no) de comprar què, toca ara fer algun comentari sobre qui havia de fer què (i ja d'entrada demano disculpes pel garbuix de sigles).

Parlava, al comentari anterior, de la necessitat de fer un Pla de millora urbana (PMU) com a passa prèvia i indispensable per a presentar el projecte arquitectònic, que és el que no s’ha fet, i per la qual cosa ha calgut una pròrroga. Aquest PMU és una exigència derivada del Pla director urbanístic (PDU) i no és cap complicació o trava burocràtica, com segurament diran el Diari de Tarragona o l’alcalde de Salou, sinó una cosa de sentit comú.

El PDU, quan va ordenar el conjunt de cent hectàrees on hi haurien d’anar els Centres turístics integrats (CTI, els ressorts hotel + casino) no sabia quants CTI hi hauria. Hi va posar un màxim, que són els que es van treure a concurs, i va fixar uns paràmetres mínims i màxims (superfície de la parcel·la, front de parcel·la a carrer, etc) però no podia concretar més perquè, per una banda, no se sabia quants CTI hi hauria, ni, per altra banda, imposava la forma i dimensions de la parcel·la concreta. La idea, raonable, és que, resolt el concurs -i quan ja se sap quantes llicències de casino, i, doncs, CTI hi haurà- això es concreta sobre el terreny, juntament amb més coses (per exemple, on va la zona comercial, o on se situa la parcel·la amb el 15% d’aprofitament mitjà a cedir a l’administració actuant) i és aleshores, quan se sap com és la parcel·la, que es pot concretar el projecte arquitectònic.

És evident que tant HRC com la Generalitat ja ho saben, això, o ho saben força. Un projecte com aquest no es fa en dos dies, i estic segur que HRC ja ho té treballat. Aleshores, perquè no es concreta aquest PMU, i s’avança?

No crec que el problema sigui el PMU ni l’ordenació concreta, sinó més aviat el que també es deriva d’aquesta ordenació.

Recordem que, d’acord amb el PDU, hi ha un únic sector de CTI, i unes exigències d’urbanització, incloses connexions exteriors (malgrat l’estrambòtica resolució del conseller, que diu que això ja veurem més endavant i no cal que ara ens compliquem la vida). Aquestes exigències estan valorades, en el PDU, per un import estimat de 187 milions €. Al sector dels CTI correspon assumir el 92% d’aquestes despeses, que s’han de repartir entre tots els qui hi intervinguin. I com es reparteixen? Doncs en funció de l’aprofitament que tinguin, que es concreta en el PMU. El PMU no crea aprofitament -això ho fa el PDU- però el reparteix entre les parcel·les, i és en funció d’això bàsicament que també es reparteixen els costos, en una mena de prorrateig.

Però aquest prorrateig és entre els propietaris del sector. I aquí comencen les hipòtesis (que quedi clar: no són fets). Qui compri els terrenys i s’erigeixi en promotor del sector ha d’assumir les obligacions, que són urbanitzar, i cedir els sistemes (carrers, infraestructures, espais lliures) i l’aprofitament mitjà, i rebre els beneficis, és a dir, el dret a edificar i patrimonialitzar tot el que el sector diu que pot fer (o sigui, els 830.000 m2 de sostre entre hotels, casinos, comercial i altres). El repartiment d’aquests costos i d’aquests profits s’ha de fer entre els promotors i propietaris, i, si només n’hi ha un, faves comptades.

I això ens pot fer entendre els estira-i-arronsa a l’hora de comprar. HRC té llicencia per a un casino; és a dir, per a un CTI. Amb això no esgota, ni de bon tros, tot el sostre ni tot el sòl del sector. I resultaria entenedor que digués «escolti, jo compro la meva parcel·la, i assumeixo la part que em toqui del conjunt, però no tinc perquè carregar amb la resta i, encara menys amb els costos». Sobretot quan hi ha costos que no es poden trossejar, no pots fer una part de depuradora, un tros de rotonda, o un sol tram de viaducte.

Però, és clar, tot allò que no compri HRC, són costos -i teòric aprofitament, això també- que ha d’assumir el propietari del sector. Si és la Caixa, la Caixa. I si compra algú altre... doncs aquest algú.

I fins i tot així, hi pot haver més problemes. El PDU fixa que el sistema d’actuació -és a dir, la forma com es materialitza la urbanització- és per cooperació. Això vol dir que l’administració actuant -el CRT, segons el PDU- és qui té la iniciativa de tramitar els projectes d’urbanització i contractar i fer executar les obres d’urbanització, i es finança amb les quotes que corresponen a cada beneficiari -cada propietari de parcel·la, en les proporcions que abans hem dit- per anar pagant.

Pregunta: el CRT té capacitat per a tot això? Ho dubto molt. Segona pregunta: si algun dels propietaris no paga, el CRT pot instar l’expropiació dels terrenys del que no paga. Francament, no veig la Caixa en posició de desnonada per impagament. Però és que, si fos així, el CRT acabaria essent flamant propietari d’unes parcel·les amb un potencial de sostre hoteler, comercial, etc -no de casino, mentre no es convoqui un nou concurs- i a veure què en fa, a més de pagar els impostos i despeses corresponents.

Tinc la sensació -insisteixo: això no són fets, són hipòtesis- que ningú vol aquest mort, és a dir, la resta del sector CTI del PDU que HRC no necessita. És un potencial, és clar. És com tenir un solar -de fet, és això- on es pot edificar, i que per això val uns diners... si algú t’ho compra, és clar. Mentre no ho venguis, n’has d’assumir els costos.

I si tot això és així, perquè no s’ha fet el PMU i es tenen les coses més clares?. Pensem que, quan va rebre la concessió per al casino, HRC va dipositar una fiança de deu milions d’euros. Si ara es retirés, perdria aquests diners. I si caduca la llicència, que és el que va estar a punt de passar, també.

Segur?

M’hi jugo el que vulgueu que HRC argumentaria -i crec que amb força raó- que si no ha presentat el projecte, és perquè, com que no s’ha formalitzat el PMU, no sap quina i com és la seva parcel·la (si més no, no ho sap oficialment, perquè la parcel·la encara no existeix). I sense això no pot fer el que li pertoca.

I qui ha de fer el PMU, doncs?. Segons el PDU, és d’iniciativa pública, i entenc -però això el PDU no ho diu- que hauria de ser, o bé el CRT, que és públic i és l’administració actuant (però no té mitjans propis ni capacitat per a fer-ho) o bé, com ha passat amb el PDU, directament el departament de Territori i sostenibilitat.

De manera que les preguntes -unes de les moltes preguntes a fer- són: Què passa amb el PMU? Qui no fa el que hauria de fer? Per què no ho fa? Quins problemes pot causar això? I finalment: qui contestarà aquestes preguntes?

(algunes dades per a entendre millor tot això figuren en apunts anteriors, tots amb l’etiqueta BCN World).

dijous, 2 de gener del 2020

La decisió d'ERC. Guanyarem


La previsible abstenció d'ERC a la investidura de Pedro Sánchez per a formar un govern de coalició amb Podem ha desfermat discussions -això és bo- i un munt d'improperis i esquinçades de vestidures en hiperventilats. Res que no fos d'esperar. Sorprèn -relativament- l'actitud del partit abans conegut com a Convergència (ara ja no sé com anomenar-lo, però tothom entén què vull dir). Sorprèn el maximalisme en un partit avesat al pacte, que s'exclama que no s'exigeixi tot allò que mai no van exigir en els seus múltiples pactes.

Però no sorprèn tant si fem una mica de memòria, i veiem com es repeteix el modus operandi habitual. Recordeu quan s'estava fent, a Catalunya, el nou estatut? Aleshores es tractava de reformar el marc autonòmic, no pas d'independència. Estava clar que es tractava de fer un salt endavant, de blindar competències, i de reforçar Catalunya com a subjecte polític. Doncs bé, des de CiU es va anar estirant al màxim, no pas amb l'objectiu d'assolir més (ho vam podem veure quan, en una tarda a la Moncloa, s'ho van petar tot) sinó amb la voluntat de trencar el govern de la Generalitat. De tornar a casa, perquè, com va dir la Ferrussola, allò era casa seva, i els qui hi havia aleshores uns okupes.

Perquè d'això plora la criatura, d'aquesta concepció patrimonial del país i de les seves institucions. Ells decideixen el que és bo i dolent per al país. Ells donen i treuen patents de catalanitat, perquè el país és seu; el país són ells.

I una merda.

No assistim, com diuen comentaristes de la Vanguardia (només amb això ja ens n'hauríem de malfiar) a una lluita entre l'independentisme. Aquesta és una trampa conceptual on no hem de caure. Considerar l'independentisme com un tot homogeni, com una categoria política en ella mateixa, és reduir-lo i, sobretot, regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, unionistes, espanyolistes, o com els vulgueu anomenar. Fixem-nos que quan peperos, socialistes o ciutadans tenen estratègies polítiques diferents, ningú no parla de fractura o de lluita pel lideratge de l'unionisme, sinó que es veuen com les normals diferències entre forces polítiques diferents. I no diguem ja del fet que no vagin junts a les eleccions en una llista única... En canvi, si les diferents -sí, diferents- opcions independentistes no van en tot a la una (o sigui, al que digui una d’elles) és una mena de catàstrofe nacional (sobre això, ja vaig dir què en pensava AQUÍ ).

El que està passant ara és una etapa més, potser la definitiva, d'un procés que va començar fa més de vint anys, que és l'emancipació d'ERC del nacionalisme conservador. Durant molts anys, sobretot després que una part de l'esquerra abdiqués d'un mínim compromís nacional i li regalés el país a Convergència, hem hagut de veure com s'identificava el catalanisme, en un sentit ampli, amb una sigla (i gairebé amb una persona) en un procés paral·lel al monopoli de l'esquerra per part d'unes sigles o, més exactament, d'unes camarilles instal·lades a la política, als mitjans de comunicació, i a la producció més o menys ideològica. En una sorprenent loteria ideològica, als uns els havia tocat el monopoli del país, i als altres el de l'esquerra, i s'erigien en la mesura perfecta, sense haver de demostrar ni qüestionar res. Quan algú, des de fora, discutia res, el podien desqualificar perquè ells “eren” l'esquerra o el país, i per tant l'autoritat per admetre o rebutjar.

Des del 1996, això es va trencant, i pren volada al 2003, amb el govern tripartit. Recordem com, en una prova d’aquest capteniment patrimonial del país, van sovintejar les pintades que deien CiU + ERC = CAT. Afortunadament, això no va ser, i es va formar un govern diferent -que ja era hora- que va tirar endavant un nou estatut, i d’aquí, en bona part, venim a on som ara. Arrossegar bona part de l’esquerra a posicions més nacionals, fer adonar a un sector ampli de la població que això (és a dir, l’autogovern, la Generalitat) també anava amb ells, fer una aposta important per a la construcció de l’estat del benestar (i demostrar les limitacions i insuficiències del marc institucional per a fer-ho bé i del tot) van ser elements imprescindibles per arribar on som. No va ser fàcil, i a curt termini va tenir costos, però va resultar.

Resultarà l’operació actual? Ja ho veurem. En tot cas, ja està tenint efectes positius: trencar la unitat del bloc del 155, obligar el PSOE a moure’s, suposa començar a canviar l’escenari. Ens cal superar el dol de l’1-0, i assumir que, amb tot el que de bo va tenir -l’acte de desobediència, la internacionalització, l’empoderament- no n’hi va haver prou, i també hi va haver mancances pròpies que cal corregir, no pas per a tornar a fer el mateix (recordeu el que deia Einstein: esperar resultats diferents fent el mateix és de ximples) sinó per a fer noves passes endavant. Ho dic amb la tranquil·litat que ja als convulsos dies d’octubre del 2017 escrivia, en aquest mateix blog:

«3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.»
(qui vulgui, ho pot veure AQUÍ)
Mai no he cregut en el «com pitjor, millor» i no penso començar ara. Sé que no serà fàcil, que caldrà suportar el foc amic de totes bandes, però també crec que val la pena, ni que sigui per a posar en evidència les limitacions, les trampes i el doble joc d’uns quants. Cal demostrar -és a dir, que ha de ser veritat- que la intransigència, l’immobilisme, la reacció, no són nostres, i convèncer a molta gent, que no veu clar (o que directament té por) això de la independència, que sí, que va amb ells i també a favor d’ells (en vaig parlar també AQUÍ).
I a aguantar la pedregada. Marcel·lí Domingo deia que, en política, no s’hi va a fer-se un nom, sinó a jugar-s’hi el nom que es tingui. Guanyarem, segur.