Encara no sé què passarà dilluns 27 al ple del
Parlament. No ho sé, en termes de si el president Torra mantindrà l’escó o no,
o de què farà la Mesa o de què farà el president del Parlament. Sí sé algunes
coses. Així, a raig:
Sé que almenys un grup i un subgrup –vaja,
Ciudadanos i el PP- muntaran el numeret, especialment de cara a les televisions
espanyoles.
Sé que, passi el que passi, no servirà de res
pel que a mi m’importa, que és anar avançant -ni que sigui a pas de puça- cap a
la independència .
Sé que assistirem a un nou episodi de
teatralització grandiloqüent i força estèril a base de “el Parlament es sobirà,
i la JEC no pot decidir qui és diputat i qui no”. Efectivament, la JEC no ho
pot decidir, però el Parlament no és sobirà. Ho hauria de ser, volem –jo vull-
que en sigui, però no n’és. I d’aquí plora la criatura. O és que no ho saben?.
Sé que, un cop més, d’un episodi menor –la pancarta!-
se’n fa un casus belli que, ben mirat, no aporta res. Entenguem-nos: em sembla
lícit penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, i em sembla una
imbecil·litat –i una passada de voltes- la intervenció de la Junta electoral, i
encara més la del Tribunal superior de justícia de Catalunya (tres mentides en
quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). Però tot
plegat em sembla, també, un acte gratuït. Si s’ha de desobeir, que sigui per
coses que paguin la pena (i mai millor dit, en aquesta deriva penal en què
vivim). No per aquesta collonada.
I ja està bé de posar-ho tan fàcil a l’adversari.
Recordo que la causa general contra l’independentisme, que va legitimar l’escorcoll
del dia 20 de setembre (i d’aquí les acusacions de sedició i de “tumulto” i
tota la pesca) van tenir l’excusa de les penoses intervencions del boques de
Santi Vidal. Ja sé que, si no hagués estat per això, s’haguessin empescat
alguna altra excusa, però el cert és que d’aquí –i de les consegüents querelles
de Vox- van poder començar a fer escoltes (ep, legals, que ves a saber què
feien, ja) i escorcolls. I ara es pot posar en risc les institucions per haver
posat i mantingut una pancarta. Hi guanyem alguna cosa? Jo crec que no.
I, per cert, si algú creu que sí –que és molt
legítim, que consti- que sigui qui en pagui les conseqüències. Ara tornem a fer
allò de “jo sóc molt valent, però si ha de pringar algú, que sigui el president
del Parlament”. Mira que bé. Ja n’hi ha prou d’aquest color, eh?. N’estic molt
tip.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada