La decisió d'ERC. Guanyarem

La previsible abstenció d'ERC a la investidura de Pedro Sánchez per a formar un govern de coalició amb Podem ha desfermat discussions -això és bo- i un munt d'improperis i esquinçades de vestidures en hiperventilats. Res que no fos d'esperar. Sorprèn -relativament- l'actitud del partit abans conegut com a Convergència (ara ja no sé com anomenar-lo, però tothom entén què vull dir). Sorprèn el maximalisme en un partit avesat al pacte, que s'exclama que no s'exigeixi tot allò que mai no van exigir en els seus múltiples pactes.

Però no sorprèn tant si fem una mica de memòria, i veiem com es repeteix el modus operandi habitual. Recordeu quan s'estava fent, a Catalunya, el nou estatut? Aleshores es tractava de reformar el marc autonòmic, no pas d'independència. Estava clar que es tractava de fer un salt endavant, de blindar competències, i de reforçar Catalunya com a subjecte polític. Doncs bé, des de CiU es va anar estirant al màxim, no pas amb l'objectiu d'assolir més (ho vam podem veure quan, en una tarda a la Moncloa, s'ho van petar tot) sinó amb la voluntat de trencar el govern de la Generalitat. De tornar a casa, perquè, com va dir la Ferrussola, allò era casa seva, i els qui hi havia aleshores uns okupes.

Perquè d'això plora la criatura, d'aquesta concepció patrimonial del país i de les seves institucions. Ells decideixen el que és bo i dolent per al país. Ells donen i treuen patents de catalanitat, perquè el país és seu; el país són ells.

I una merda.

No assistim, com diuen comentaristes de la Vanguardia (només amb això ja ens n'hauríem de malfiar) a una lluita entre l'independentisme. Aquesta és una trampa conceptual on no hem de caure. Considerar l'independentisme com un tot homogeni, com una categoria política en ella mateixa, és reduir-lo i, sobretot, regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, unionistes, espanyolistes, o com els vulgueu anomenar. Fixem-nos que quan peperos, socialistes o ciutadans tenen estratègies polítiques diferents, ningú no parla de fractura o de lluita pel lideratge de l'unionisme, sinó que es veuen com les normals diferències entre forces polítiques diferents. I no diguem ja del fet que no vagin junts a les eleccions en una llista única... En canvi, si les diferents -sí, diferents- opcions independentistes no van en tot a la una (o sigui, al que digui una d’elles) és una mena de catàstrofe nacional (sobre això, ja vaig dir què en pensava AQUÍ ).

El que està passant ara és una etapa més, potser la definitiva, d'un procés que va començar fa més de vint anys, que és l'emancipació d'ERC del nacionalisme conservador. Durant molts anys, sobretot després que una part de l'esquerra abdiqués d'un mínim compromís nacional i li regalés el país a Convergència, hem hagut de veure com s'identificava el catalanisme, en un sentit ampli, amb una sigla (i gairebé amb una persona) en un procés paral·lel al monopoli de l'esquerra per part d'unes sigles o, més exactament, d'unes camarilles instal·lades a la política, als mitjans de comunicació, i a la producció més o menys ideològica. En una sorprenent loteria ideològica, als uns els havia tocat el monopoli del país, i als altres el de l'esquerra, i s'erigien en la mesura perfecta, sense haver de demostrar ni qüestionar res. Quan algú, des de fora, discutia res, el podien desqualificar perquè ells “eren” l'esquerra o el país, i per tant l'autoritat per admetre o rebutjar.

Des del 1996, això es va trencant, i pren volada al 2003, amb el govern tripartit. Recordem com, en una prova d’aquest capteniment patrimonial del país, van sovintejar les pintades que deien CiU + ERC = CAT. Afortunadament, això no va ser, i es va formar un govern diferent -que ja era hora- que va tirar endavant un nou estatut, i d’aquí, en bona part, venim a on som ara. Arrossegar bona part de l’esquerra a posicions més nacionals, fer adonar a un sector ampli de la població que això (és a dir, l’autogovern, la Generalitat) també anava amb ells, fer una aposta important per a la construcció de l’estat del benestar (i demostrar les limitacions i insuficiències del marc institucional per a fer-ho bé i del tot) van ser elements imprescindibles per arribar on som. No va ser fàcil, i a curt termini va tenir costos, però va resultar.

Resultarà l’operació actual? Ja ho veurem. En tot cas, ja està tenint efectes positius: trencar la unitat del bloc del 155, obligar el PSOE a moure’s, suposa començar a canviar l’escenari. Ens cal superar el dol de l’1-0, i assumir que, amb tot el que de bo va tenir -l’acte de desobediència, la internacionalització, l’empoderament- no n’hi va haver prou, i també hi va haver mancances pròpies que cal corregir, no pas per a tornar a fer el mateix (recordeu el que deia Einstein: esperar resultats diferents fent el mateix és de ximples) sinó per a fer noves passes endavant. Ho dic amb la tranquil·litat que ja als convulsos dies d’octubre del 2017 escrivia, en aquest mateix blog:

«3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.»

(qui vulgui, ho pot veure AQUÍ)

Mai no he cregut en el «com pitjor, millor» i no penso començar ara. Sé que no serà fàcil, que caldrà suportar el foc amic de totes bandes, però també crec que val la pena, ni que sigui per a posar en evidència les limitacions, les trampes i el doble joc d’uns quants. Cal demostrar -és a dir, que ha de ser veritat- que la intransigència, l’immobilisme, la reacció, no són nostres, i convèncer a molta gent, que no veu clar (o que directament té por) això de la independència, que sí, que va amb ells i també a favor d’ells (en vaig parlar també AQUÍ).

I a aguantar la pedregada. Marcel·lí Domingo deia que, en política, no s’hi va a fer-se un nom, sinó a jugar-s’hi el nom que es tingui. Guanyarem, segur.