dimarts, 29 de novembre del 2011

la imatge no és casualitat

Ahir hi va haver eleccions generals a Egipte. Tot i el desori, i les dubtoses garanties democràtiques –si més no amb els paràmetres occidentals- segur que un escenari molt millor que l’anterior a les revoltes. Però no és d’això del que vull parlar. La notícia la recullen molts diaris, i, en portada, podem trobar coses molt significatives. Dos diaris –Ara i El País- recullen una foto molt similar: una dona ensenya el seu dit tacat amb tinta blava com a senyal d’haver votat. La diferència? La dona de l’Ara  (http://www.ara.cat/comunicacio/Pacte-fiscal-consulta-portada-lARA_0_599340236.html) va a cara descoberta, i amb mocador. La dona del País (www.elpais.com; la portada del dia -29 de novembre de 2011- és de pagament, i jo no el pago)  va amb burca. Les dues fotos, a més, porten el mateix peu: Mahmud Hams/AFP.
No sé quin és el grau de penetració del burca a Egipte, però, per les imatges vistes, i per la tradició més o menys laica –fins i tot dins les satrapies successives de Nasser, Arafat i Mubarak- intueixo que no massa. Però, és clar, sempre queda més exòtica –més “mora”, o més islàmica- una foto amb burca, sobretot si es vol explotar la imatge de contrast entre unes eleccions –com a signe de modernitat i de progrés- i una indumentària senyal de sotmetiment de la dona.
Després, alguns es queixen quan, a Le Monde o al New York Herald il·lustren les eleccions espanyoles amb un guàrdia civil amb tricorni.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Què ens passa, a Tarragona?

Ja han passat les eleccions, i tenim el panorama que tenim. Temps hi haurà per veure què passa, per patir-ho, i per posar-hi remei. Aquest cop costarà més que, com és habitual després d'unes eleccions, tothom -o gairebé- digui que ha guanyat, o que no ha perdut. O que de qualsevol retrocés o pèrdua, o no assoliment d'expectatives pretesament raonables abans de les eleccions, en tinguin la culpa la pluja, el vent, o algú que passava per allí, però mai de la vida qui hagi patit el retrocés. Veurem canvis, però encara no sabem si cosmètics o de fons.

I què ha passat a Tarragona? Doncs que confirma un cop més la seva tradició de ciutat profundament dretana. Tenim el dubtós honor de ser l'única capital de província -que ja és galdós- catalana on ha guanyat el PP. Després de l'anècdota de les eleccions municipals, amb una majoria electa -que no electoral- no dretana, Tarragona confirma per enèsima vegada una desmobilització del vot progressista que ha estat majoritari en comptades ocasions. Comptades, però suficients per a veure que hi ha un potencial.

Què ens passa, doncs, a Tarragona? Perquè no és possible articular aquesta majoria possible progressista? Quin problema tenen -tenim- les esquerres amb Tarragona?. O, millor, quin problema té Tarragona amb les seves esquerres? I que quedi clar que, per a mi, això de les dretes i les esquerres sí que existeix, tot i que no en la caricatura estúpida que semblen voler mantenir alguns.

Articular no vol dir fer una opció única, que per mi seria empobridora. La diversitat, la pluralitat, és un valor democràtic que no podem perdre. El matís és necessari si volem abastar la majoria de la societat i si ho volem fer sense perdre cap de les possibilitats d'aquesta mateixa societat. Articular vol dir, en primer lloc, fer aflorar aquest espai de progrés per a poder-nos reconèixer i trobar, aportar idees, debatre, teixir complicitats, trobar acords, conèixer i respectar els desacords. Vol dir construir una cultura d'esquerres.

Tenim els materials per a fer això? En tot cas, necessitats de profundes transformacions, que no haurien de ser -no poden ser- simples fugides cap endavant. Necessitem unes esquerres -en plural- que sàpiguen de quin país són -aquest i no un altre- i ho posin en pràctica. Però també que fugin de llenguatges i pràctiques del segle XIX, d'aquesta mena de peronisme ibèric catastrofista. El problema de qui és encara majoritari a l'espai de l'esquerra a Tarragona és la repetició sine die d'una fórmula gastada del tot.

En el fons, a Tarragona encara no ens hem mogut massa d'aquell esquema que vaig dir en un article al Diario Español -aleshores no nomes n'era, com ara, sinó que també se'n deia- a principis dels 80: tenim una dreta catalana, que és més dreta que catalana, i una esquerra espanyola que és més espanyola que esquerra.

I els canvis que necessitem, si volem que una majoria progressista aflori -perquè jo crec que hi és- són canvis de mentalitat, de fons. Allò que Gramsci en deia guanyar l'hegemonia cultural. I això passa per les idees en lloc de les consignes, per no ignorar la realitat, per arguments amb dades fidedignes i no amb jocs de mans. Passa per un llenguatge planer i entenedor i no per aquella mena de langue de bois plena de llocs comuns en què s'ha convertit l'idiolecte polític. Passa per connectar amb la societat civil de veritat, i no per donar categoria de societat civil a muntatges artificials amb respiració assistida de subvencions que no representen res de res. Passa per generar canals de comunicació en dues direccions que ens permetin superar la indigència mediàtica tarragonina, en mans de la dreta més reaccionària i de la incompetència professional, juntes o per separat.

Sabrem fer tot això? Hi ha algú disposat a fer-ho? Haurem d'anar amb el llum a la mà, com Diògenes? Quan la Union de la Gauche francesa va perdre unes eleccions -1978- que creia guanyades, Michel Rocard, persona capaç de generar debats i de generar idees, encara que després fos un mediocre governant baquetejat sobretot pels seus, va sortir al pas amb unes declaracions estimulants: l'esquerra ha faltat un cop més a una cita amb la història. És una fatalitat? És que és definitivament impossible que l'esquerra governi aquest país? Jo dic no!”


Hi ha un Michel Rocard, a Tarragona? Hi ha algú -més que digui que no?

dijous, 17 de novembre del 2011

Fantasmes de la immigració

El president extremeny ha proclamat avui que un quart de milió d'extremenys aixequen Catalunya. No és nou, ni és l'únic que s'apunta a aquest argument. També ho va fer Felipe González per a contestar la ximpleria del Duran Lleida. I, de fet, és molt corrent aquesta afirmació, fins i tot des de Catalunya. Sobretot en època d'eleccions. Podeu veure la notícia a l'enllaç http://www.ara.cat/especials/eleccions20n/PP-EXTREMADURA_0_592740865.html 

D'entrada, perquè el que van emigrar d'Andalusia o d'Extremadura molt possiblement eren pares o avis de molts catalans. No crec que molts dels que van emigrar a la dècada dels seixanta estiguin aixecant res, sobretot perquè ja deuen ser jubilats. Però, en tot cas, ja està bé de considerar-los un cas a banda. Aquesta gent són -si ho volen- catalans. O almenys els maltracten com si en fossin. Ja està bé, doncs, de considerar-los com un cos estrany a Catalunya. I menys encara fills i néts nascuts a Catalunya.

Però el que em rebenta és aquesta mena de condescendència que s'endevina en les afirmacions. Sentint aquests personatges sembla que un bon dia, uns quants centenars de milers d'andalusos i d'extremenys -i de castellans, gallecs, aragonesos, murcians, etc- van veure que a Catalunya no ens en sortíem i es van dir “va, anem a donar-los un cop de mà”. I això, que ho podien haver fet a casa seva, van ser tan generosos de fer-ho a Catalunya.

I un bé negre.

Aquí ja feia temps que es pencava molt, i ja s'havia produït una potent migració de les terres de l'interior cap a les zones industrialitzades. El 1860, l'Alt Pirineu tenia 107,000 habitants; cent anys més tard, al 1960, 75,000. Quan es van produir les onades migratòries dels anys vint, i dels anys seixanta, Catalunya ja feia força temps que era la fàbrica d'Espanya. I estic segur que si hi hagués hagut oportunitats de treball allí, no haguessin vingut pas. Va ser la necessitat qui els va moure, i l'oportunitat que els va dirigir aquí. I ningú no els va regalar res, com tampoc no els ho ha regalat als treballadors catalans. Menys demagògia, doncs.

Clar que no sé si, en aquest mig milió, hi compten els destinats, que no sé si són exactament el mateix. I, d'aquests, uns quants no venien pas a aixecar res, sinó tot el contrari.

També resulta curiós que aquest discurs paternalista sobre l'emigració andalusa i extremenya -o la que sigui- a Catalunya no es fa mai de les noves immigracions. Vaja, no he sentit mai el Felipe González ni cap factòtum del PP -en això també solen tenir el mateix discurs- dient que els 250,000 marroquins que hi ha a Catalunya han vingut a aixecar el país. I, fet i fet, deu ser el mateix, oi?.

dimarts, 15 de novembre del 2011

"Premio Nacional de Tauromaquia"


Som en temps que demanen austeritat. Forçada, per la crisi econòmica, però també per frenar la lògica desafecció davant d'abusos comesos en moltes administracions. Tothom amb dos dits de front -això permet excloure la majoria de tertulians, opinadors de taxi, i comentaristes digitals pretesament anònims- que no és el cost d'assessors i de dietes el que pot arreglar la immensa caiguda d'ingressos de la crisi, però també sabem que és imprescindible per raons d'equitat i d'exemplaritat.

Això explica que hi hagi notícies com la de la supressió de la paga extra als alt càrrecs, encara que hi hagi un molt d'imatge i un estalvi més aviat modest en termes de crisi. I explica que aquella immensa majoria de descerebrats abans exclosa pugui aplaudir la retallada dels ajuts a la premsa en català a les Illes Balears (124.999€).

Ara, estic esperant amb candeletes les crítiques d'aquests mateixos al fet que el Ministerio de Cultura acabi de crear un “Premio Nacional de Tauromaquia” dotat amb 30.000€. No cal dir nacional de quina nació (i això que no són nacionalistes!). Calés a banda, m'esparvera formar part d'un estat que no només tortura animals, sinó que en fa una festa, la considera cultura, i a sobre li dóna premis ben dotats.

He dit que esperava? Em sembla que em puc esperar assegut. Ah, i per a possibles malpensats, també espero -i també assegut, em temo- que ens traguem de sobre aquesta barbaritat dels correbous. Però almenys no els donem premis... per ara.  

diumenge, 13 de novembre del 2011

aguantant la campanya... quin remei


Les campanyes electorals no són, malauradament, el millor moment per a l'exposició raonada d'arguments i propostes, i per al contrast entre les diferents posicions. Paradoxalment, és quan encara se simplifiquen -o es banalitzen- més els missatges, s'accentuen les desqualificacions, i es cau -o es reafirmen- el tòpic, el lloc comú, i l'estereotip i la caricatura.

Clar que no es pot dir que la resta de l'any, sense campanyes -algun cop deixa d'haver-hi campanya?- sigui millor. El discurs polític cada cop és més basat en aquests elements, i deixa menys lloc -o cap- a l'anàlisi amb arguments, a còpia de banalitzar el missatge i de reduir la realitat i els problemes, d'una enorme complexitat, a fórmules fàcils, digeribles, i que generin un escenari de bons i dolents. I si la realitat no és així, pitjor per a la realitat.

I això per tot arreu: des dels exabruptes del Duran amb el PER i amb els gais, fins al Madrid ens roba, que ve el PP, o que amb el Mariano tot seran flors i violes, o que jo tinc la solució per a l'atur però no he deia quan governava perquè em feia vergonya.

Massa cops, només sentim respostes de manual, d'aquell element emprobridor que es diu argumentari. I així els obedients hooligans de base poden retreure que el tripartit ha arruïnat el país -deu ser que la crisi és localitzada- o que no hi ha cap contradicció en donar-se el bec amb el PP i omplir els actes d'estelades... amb l'independentista Duran presidint. I coses similars més o menys arreu.

Això sí, magnificades pels mitjans de comunicació que busquen -de vegades crec que fins i tot provoquen- aquesta mena de llenguatge i de continguts, ja sigui per fer el joc a alguns -exemple: la vanguardia amb la santa aliança de PP-CiU- o per matusseria professional manifesta -exemple: el diario español (perquè ho continua essent) de Tarragona-.

Sé que a tot arreu hi ha també persones capaces de raonar, d'argumentar, d'entendre que la realitat és feta de molt matisos, i que la mena de problemes que tenim no es resolen amb un eslògan més o menys enginyós. Un exemple? Aquest magnífic article d'Antonio Zabalza al País (http://www.elpais.com/articulo/opinion/pacto/fiscal/Espana/Cataluna/necesitan/elpepiopi/20111109elpepiopi_10/Tes) . No comparteixo la tesi de fons, perquè a mi no m'interessa un sistema que funcioni per a Espanya sinó que Catalunya tingui el mateix concert econòmic que qualsevol país independent, és a dir, cap, o, en tot cas, participar com un estat més de l'arquitectura fiscal europea. Però agraeixo que, davant de propostes etèries i simplistes com la del pacte fiscal, hi hagi algú que plantegi qüestions tècniques, ben argumentades, i sobre les quals és possible discutir. Mentre, em temo que continuarem aguantant ximpleries.   

divendres, 4 de novembre del 2011

L'enquesta del CIS

Com que veig que ara tothom especula amb l’enquesta del CIS, em permeto recordar algunes dades, per a relativitzar l’encert d’aquestes enquestes. Ja sé que les eleccions del 2004 van ser atípiques, però tot i així crec que la diferència és molt notable. Hi ha desviacions amunt i avall per a tothom, i en supòsits -govern, oposició- molt variats. I no especulo sobre si nosequi té vot ocult, ni ho desitjo ni m'ho temo. Em limito a posar les dades. De fet, si jo hagués estat periodista, les hagués tingudes en compte des del primer moment per a contextualitzar l'enquesta. Ja veig que seria un periodista molt estrany...

2000
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PP
163/168
183
+15/20
PSOE
138/143
125
-18/13
IU
9/11
8
-1/3
CiU
14/15
15
+0/1
PNB
7
7
=
BNG
4/5
3
-1/2
ERC
1
1
=
CC
3/4
4
+0/1
IC
1/2
1
-0/1
EA
1
1
=
UV
0/1
0
-0/1
ChA
0/1
1
+0/1

2004
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PP
176
148
-28
PSOE
131
164
+33
IU/IC
10
5
-5
CiU
12
10
-2
PNB
7
7
=
BNG
3
2
-1
ERC
6
8
+2
CC
3
3
=
EA
1
1
=
ChA
1
1
=

2008
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PSOE
158/163
169
+6/11
PP
153/157
154
+1/-3
IU/IC
5/6
2
-3/4
CiU
10
10
=
PNB
7
6
-1
BNG
2
2
=
ERC
6
3
-3
CC
1/2
2
+0/1
EA
1
0
-1
NBai
1
1
=
UPyD
0/1
1
+0/1


dimecres, 2 de novembre del 2011

Aquesta boqueta, Joana!

M’he dedicat força al tema de l’organització territorial  i per això segueixo amb interès tots els debats –millor, pseudo-debats-  sobre el tema, mai resolt i que apareix i desapareix com el monstre del llac Ness. La darrera aportació ha estat de la Vicepresidenta Joan Ortega, que s’ha pronunciat per mancomunar municipis, i reduir competències “als que no tenen prou preparació per desenvolupar-les”.
Entenc el pànic a qualsevol proposta de fusió municipals, i crec que es poden trobar vies menys traumàtiques per a racionalitzar l’administració local (vegeu, en aquest mateix blog,  http://atlasenconstruccio.blogspot.com/2011/10/fusionar-municipis.html) però seria d’agrair que la consellera del ram tingués més cura en les expressions (llevat que vulgui jugar a la cerimònia de la confusió, pròpia del qui no sap on va, és clar!).
Amb quins criteris avaluarà “els qui no tenen preparació”? Amb el nombre d’habitants? Hi ha municipis petits que són un exemple de gestió, i municipis grans que són un desastre. I pel que fa a la manera de prestar els serveis, i als serveis que es necessiten, cal un esforç important per a destriar. El poblament, l’estructura demogràfica, les necessitats de serveis, el territori del terme municipal, i més variables, configuren una realitat molt diversa que no es pot resoldre de manera uniforme.
I deixi estar això de fer-los mancomunar. A veure si s’assabenta que les mancomunitats, per definició, són voluntàries. Si el que vol dir és que impulsarà una estructura supramunicipal de serveis, d’adscripció obligatòria, això ja existeix i es diu Consell comarcal, i la llei vigent dóna prou instruments per avançar en aquesta direcció, si hi ha voluntat política, i si hi ha ganes de fer-los funcionar pel que haurien de ser i no com a miniparlaments i cementiri de favors.  A veure si inventarem el que ja està inventat, ara!