No és cap novetat que Mario Vargas
Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del
nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per
exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un
partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida
a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.
MVL té una referència única del
nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir
d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com
que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que
li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de
croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i
dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té
la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres
-irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari
basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació
-corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests
paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a
les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades
li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas
els pobrets nacionalismes sense estat.
Que constin, però, dues coses: que jo
no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes
generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la
independència de la meva nació, però mai no he considerat que
siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És
precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent
que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos
instruments. I si mai podem participar en un procés de federació
europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.
Segona: sóc un fidel lector del MVL
novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del
fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar
amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em
vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y
el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de
Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres
obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè
aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu
lloc.
Però això no m'impedeix -faltaria
més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL
publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida
carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés
sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha
un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:
“Viví casi cinco años en Barcelona,
a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi
vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista
catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y
conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres
y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”
És a dir, que el seu coneixement de
Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi
pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista
Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap
canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català.
Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un
fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I,
sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa
y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare
-nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la
vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí
a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa.
Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les
novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta
mena d'articles també són una mena de novel·la.
(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)
Fa un parell de dies va morir la Pepa
Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia
tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la
tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van
aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor
la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A
grans trets, ho podeu veure aquí. 
