dimarts, 12 de febrer del 2019

Sandro Boquet, in memoriam


Absolutament estupefacte, corprès, cabrejat, per la mort del bon amic, company de tantes coses, Sandro Boquet. Gairebé sempre ens sembla prematura la mort d’aquells que estimem, però val a dir que aquesta és objectivament, injustament, prematura.


No fa ni dos mesos que ens trobàvem un matí –“passo per la feina, i anem a fer un cafè?” em va dir- i m’obsequiava amb una ampolla de vi “per les molèsties”. Les molèsties –no fotem, Sandro!- volien dir les vegades que em demanava consell per una moció a l’ajuntament de Salou, o per un tema urbanístic.


Aquells dies ja havia decidit plegar de l'Ajuntament de Salou, i ho vam estar comentant. Més enllà de consideracions crítiques sobre persones i ambients de treball, que ara no fan al cas, em deia que volia aprofitar el temps, que encara era prou jove per passar-s'ho bé viatjant. M’ho deia amb aquell mig somriure foteta i l’aire d’estar de tornada de tot, però també sempre amb l’antena posada per no deixar escapar res.


Sandro, beuré el vi en memòria teva. Que la terra et sigui lleu, company, amic.