Absolutament estupefacte, corprès, cabrejat,
per la mort del bon amic, company de tantes coses, Sandro Boquet. Gairebé sempre
ens sembla prematura la mort d’aquells que estimem, però val a dir que aquesta és
objectivament, injustament, prematura.
No fa ni dos mesos que ens trobàvem un matí –“passo
per la feina, i anem a fer un cafè?” em va dir- i m’obsequiava amb una ampolla
de vi “per les molèsties”. Les molèsties –no fotem, Sandro!- volien dir les
vegades que em demanava consell per una moció a l’ajuntament de Salou, o per un
tema urbanístic.
Aquells dies ja havia decidit plegar de l'Ajuntament de Salou, i ho vam
estar comentant. Més enllà de consideracions crítiques sobre persones i ambients de treball,
que ara no fan al cas, em deia que volia aprofitar el temps, que encara era
prou jove per passar-s'ho bé viatjant. M’ho deia amb aquell mig somriure foteta i
l’aire d’estar de tornada de tot, però també sempre amb l’antena posada per no deixar
escapar res.
Sandro, beuré el vi en memòria teva. Que la terra
et sigui lleu, company, amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada