Habitatge a Tarragona

Dijous passat vaig assistir a una taula rodona sobre habitatge a Tarragona que va organitzar la càtedra d’habitatge de la URV. Per als qui no la coneguin, la càtedra d’habitatge, adscrita a la facultat de dret, i dirigida per Sergio Nasarre, és una iniciativa crec que pionera i, en tot cas, molt recomanable, no només per la producció acadèmica que té, que és molt interessant, sinó també per una tasca de projecció pública, de veritable agit-prop envers la ciutadana, que hauria de ser més imitada per molta gent del món universitari.

La taula rodona en qüestió va aplegar representants de les set forces polítiques que es van presentar a les darreres eleccions municipals, i, com he dit, anava al voltant de l’habitatge a Tarragona.

L’experiència ja m’ha ensenyat que, en aquesta mena d’actes, es practica molt allò de «pregunta el que vulguis, que respondré el que m’interessa dir» i això, amb l’afegit de voler tocar totes les tecles possibles -una tasca impossible- fa que domini la inconcreció.

Sense voler fer una categoria del que no passa d’anècdota, ja vaig poder observar mostres de desconeixement, de dades equivocades, mostra de poc rigor. Repeteixo que no cal fer-ne més cas, però, detallista com sóc, m’empipa l’alegria amb que s’engeguen segons quines coses. A tall d’exemple:

Ruben Viñuales (Ciudadanos): «Som una àrea metropolitana de 800.000 habitants». Home, aquests són els habitants de la província de Tarragona, potser que ho acotem una mica més, això de l’àrea metropolitana.

Dídac Nadal (el partit abans conegut com a Convergència; jo ja m’he perdut!): «Amb la Budellera, Tarragona guanya cent hectàrees de zona verda a la Platja Llarga!». La zona d’espai lliure de la Platja llarga inclosa al pla parcial de la Budellera té 10’5 ha. No és poca cosa, però la mida importa.

Raul Arranz (PP): «Barcelona ha decidit no créixer més, i ho hem de respectar». Suposo que el fet que el terme municipal de Barcelona ja no doni més de si, en matèria de sòl, hi deu tenir alguna cosa a veure, oi?.

Més exemples, no personificats, l’eterna discussió sobre els habitatges buits. Més enllà de la relativa importància que té, sobretot si no ho contrastem amb l’estat real d’aquests habitatges, es van sentir tota mena de xifres. Algú va adduir el Pla local d’habitatge. Em permeto aconsellar-li que el llegeixi sencer, i amb ganes d’entendre’l. Veurà que s’hi fan observacions i crítiques metodològiques d’interès, com ara l’existència de pisos d’ús intermitent en mans de famílies del Camp de Tarragona que volen tenir un habitatge a la capital, o de pisos usats com a oficina que caldria controlar millor. Hi afegeixo, pel meu compte, el dubte de quants habitatges estadísticament buits no amaguen, en realitat, pisos llogats a estudiants, sovint de manera irregular (un tema, el dels pisos d’estudiants, que sí que va sortir). Però vaja, sobre habitatges buits ja vaig dir el que havia de dir AQUÍ

Però, en fi, això no passa de ser un divertimento. Em va semblar més preocupant la manca de concreció i l’abundància de llocs comuns, l’ús d’objectius genèrics sense cap esment als mecanismes per arribar-hi. Sentir un munt de cops que es vol una ciutat cohesionada estaria molt bé si, a més, es digués què es pensa fer i com per arribar-hi, i què s’entén per cohesió. Usant un símil que he emprat en més d’una ocasió, no sé si admetríem que, en un debat sobre hisenda municipal, ens diguessin que es vol un pressupost equilibrat, amb contenció del deute, i una pressió fiscal moderada, però no es mullessin sobre com pensen fer-ho: quins impostos pugen o baixen? Quina despesa es retalla o es prioritza? Surten els números? Doncs en urbanisme i en habitatge, el mateix. La resta, jocs florals.

De fet, vaig preguntar si tindrien la valentia política de mullar-se -i fer-ho abans de les eleccions, és clar- i dir quines zones de Tarragona remodelarien; és a dir, a on expropiarien, desallotjarien, i enderrocarien, que és l’únic procediment si realment volem rehabilitar ciutat i no només habitatges o edificis. Fer ciutat, és a dir, fer espai públic, guanyar espai lliure, guanyar sòl per equipaments -per cobrir dèficits ja existents i per preparar-nos, ara, per al futur- i obtenir habitatges nous, millors i, potser, en menys quantitat absoluta dels enderrocats.

No va respondre ningú (només una mica el representant de Ciudadanos, però citant un espai residual de la ciutat. Però ho cito perquè consti). Suposo que no es pensen que podem arribar al desitjable 15% d’habitatge protegit sense extensions urbanes -que cal fer bé, com ja he escrit també aquí molts cops- i només rehabilitant habitatges solts i algun edifici sencer. Una mica més de serietat. Si no ho saben, és preocupant, i si ho saben i no ho volen dir, malament. Ja hauríem d’haver superat aquella atzagaiada de l’any 2008, quan es van comprometre que el POUM no expropiaria ningú. Valenta manera de refer la ciutat.

Espero -ironia mode on- que més avançada la campanya es vagin mullant més, abandonin aquest llenguatge inconcret farcit de bones intencions (i molt sovint intercanviable entre totes les opcions) i ens diguin com volen fer totes aquestes coses tan bones que diuen que volen fer. Feina rai.

(imatge: el rètol de la jornada, manllevat del web de la càtedra, que espero que no s'enfadin per aquest pirateig)