No he estat massa de portar llaç groc. De fet,
gairebé mai no porto res identificatiu; com a molt, un temps, alguns pins del
món de Tintin. Per això no he portat gaire un llaç groc o alguna d’aquestes
xapes reclamant la llibertat dels presos polítics. I quan n’he portat, sovint l’oblidava
al gec que duia i es quedava a l’armari, per descuit. I, per altra banda,
tampoc m’entusiasma un cert excés de retòrica simbòlica, que gairebé arriba a
embafar i tot. Qüestió de gustos.
Ara el torno a portar. Si el llaç groc irrita
tant personatges grotescos i maleducats com Arrimadas, Carrizosa, i altres
individus avinagrats de Ciudadanos, vol dir que cal portar-lo. Són ells i les
seves denúncies histèriques –els que deien que s’ocuparien “del que de veritat
importa a la gent!”- els qui han donat valor al llaç groc. I m’han donat un
motiu més per a dur-lo: a més d’expressar la solidaritat amb presos i exiliats,
i de reclamar-ne l’alliberament –que això, i no una altra cosa, és el llaç
groc- em permet manifestar el profund fàstic que em produeix aquest magma
peperociutadavoxero i els seus companys de viatge de l’equidistància arrogant i
perdonavides (tipus la Retaguàrdia, per exemple). A la merda tots, home.
(a la foto: el meu gec d'avui amb el llaç groc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada