Amb motiu de la mort de Max Cahner vaig escriure un apunt en què també feia referència a l’Albert Vilalta. Poc em podia pensar que, al cap d’un mes, també ens deixaria. Hi deia:
“Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.
M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il·lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.
Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.”
No hi he d’afegir gran cosa més.