dijous, 29 de juny del 2017

Enveja de Terrassa: Àgora Nova Atenes

Una sèrie de gent de Terrassa -entre ells l'amic Cesc Poch- han engegat l'anomenada Àgora Nova Atenes. Amb aquest nom, que ens evoca una lògia maçònica del XIX, volen crear un espai de debat “obert i transversal”.

No cal dir que, a més de desitjar-los sort, els tinc una enorme enveja, des de Tarragona estant. Sempre he lamentat la manca d'espais de debat, amb una certa vocació progressista, oberta, plena de curiositat pel món, gens conformista i encara menys ancorada en el cofoisme disfressat d'autoestima (que se n'ha de tenir, d'autoestima, però sense creure's el melic del món ni fer de calimero).

Per si la sola existència de l'ANA no em fes prou enveja, els punts de debat que es plantegen d'entrada són “la cohesió social i la identificació de la ciutat, la capitalitat, l'articulació del relat terrassenc en l'actualitat, què hi ha després del tèxtil i el totxo? O el terrassenquisme entès com la recerca de la justícia social”.

Canvieu Terrassa per Tarragona, i ja tenim una bona llista de temes per a ser abordats també a la nostra ciutat. A Terrassa, almenys, tenen un espai on començar a parlar-ne. A Tarragona, per ara, ni això.

Potser que fem un pensament, doncs.


(imatge: logo de l'ANA, manllevat del seu web www.anadeterrassa.cat

dilluns, 5 de juny del 2017

llibres i més llibres

La recent no-campanya de promoció de la lectura de l'Ajuntament de Barcelona -aquella collonada d'enviar llibres al Trump, amb un lema pensat en espanyol i (mal) traduït al català- ha coincidit amb la campanya que està fent la Generalitat, allò dels llibrèfils. Qualsevol diria que hem tornat a aquells temps en què Ajuntament de Barcelona i Generalitat competien en tot i ho acabàvem tenint -i pagant- tot duplicat: TV3 i BTV, el Lliure i el TNC, Catalunya Ràdio i Com Ràdio... socialistes i convergents...

Si la campanya municipal era una ximpleria amb espeternecs de progre mal reciclat, la campanya Gene em sembla una mica poca-solta, un si és no patufaire. Només faltava aquella imatge de la bibliotecària amb monyo (i segur que solterona). Puc donar fe que les bibliotecàries de Tarragona són persones d'aspecte normal i corrent, i, això sí, excel·lents professionals. 

De fet, no tinc cap fe en campanyes com aquestes. Cada cop que, en unes memòries o en una entrevista, algú parla de com es va enganxar als llibres, més que no pas campanyes acaba sortint una figura -pare, mare, germà, avis, mestre o amiga- que n'és el responsable de l'única manera possible: llegint. La imitació, la curiositat de saber què fa aquella persona amb un llibre, és l'estímul més poderós.

Puc parlar una mica per mi. Dic una mica perquè no sabria identificar una causa primera que m'hagi abocat als llibres, però sí alguns elements. Per començar, a casa sempre hi ha hagut llibres. Veure els pares llegint era molt normal, o, més exactament, saber que llegien, perquè tampoc és que s'exhibissin i nosaltres -els tres germans- miréssim com un circ. Era, simplement, una cosa assumida. Es llegia. 

Recordo, també, la meva mare llegint-nos, en veu alta, els tintins. No sé si per aconseguir que calléssim una estona, o per estalviar-se les baralles de veure qui el llegia primer.

A més d'això, a casa el llibre com a obsequi, element valorat, sempre ha estat present. Regalar llibres en aniversaris o Nadal, era usual. Cadascú tenia els seus llibres. 

També un tarannà envers els llibres, no reverencial, però que no eren un element més. Un cop, visitant una casa una mica per compromís -”oh, que maco”- quan en vam marxar el meu pare va dir “t'has fixat que no hi havia cap llibre?”.

Per això no puc assenyalar cap element concret que em fes llegir, i alguna cosa difusa hi devia haver perquè tots tres germans som lectors, amb gustos i intensitats diversos. Sense cap campanya, això sí.