dissabte, 28 de juliol del 2012

les errades a la premsa

Fa temps que barrino amb la idea d'obrir un blog per a recollir les moltes animalades que surten a la premsa. Em refereixo a incongruències, no a opinions estúpides -que també n'hi ha, i que també m'agradaria discutir... si servís d'alguna cosa-. Expressions de la immensa ignorància de “periodistes” -potser algun amb títol universitari i tot- que es veuen capaços de dir coses com aquesta, al Diari de Tarragona d'avui:


25.000 hectàrees????? Sap quant són, això? 250 km2. Un magatzem molt gran, em sembla a mi. Que s'estén, segons la notícia, “entre els termes de Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou i Riudoms. Uns termes municipals que, tots sumats, tenen 157,67 km2. La resta deuen ser hectàrees virtuals, o ves a saber què.

Aquest no és l'únic cas. L'Ara del dimarts 24 de juliol deia, en portada, i parlant de l'incendi de l'Empordà (no puc posar l'enllaç):

“Del total del perímetre de l'incendi es calcula que ja han cremat 9,000 ha”

Un perímetre que té hectàrees!! Deu ser que han fet la ratlla molt gruixuda? O és que ningú els ha explicat que l'hectàrea és una superfície, i el perímetre una distància?.

Val a dir que l'Ara te una secció per a recollir les errades, però també he de dir que més d'un cop hi he escrit, i s'han limitat a corregir la versió digital sense reconèixer l'error. Ni tan sols donar les gràcies.

Això són dos exemples recents, però és molt sovint que trobo coses semblants.  Continuarà. 








divendres, 27 de juliol del 2012

Sobre el pacte fiscal

És inevitable parlar del  pacte fiscal, o, almenys, de la proposta aprovada al Parlament, que més que pel contingut concret –i sobretot pels efectes reals del que s’hi proposa- serà important per l’actitud i per l’escenari que obre. He de dir, però, que sóc molts escèptic –per no dir del tot- amb això del pacte, per dues raons.
La primera: per pactar –o per concertar, ja ens entenem- han de ser dos que ho vulguin. Si només vol un, no hi ha cap mena de pacte (com bé saben, o ja haurien de saber a aquestes alçades els federalistes que encara queden). I em sembla claríssim que a les espanyes, això del pacte res de res. Per tant, pèrdua de temps.
La segona, que l’únic pacte fiscal que m’interessa és el un com el que tenen, per posar un exemple, Holanda i Alemanya. És a dir, bon veïnatge, i el que convinguin dins la Unió Europea, com a estats que són.
Ara bé, no sóc partidari del tot o res, sobretot quan tens molts números per a quedar-te amb el res. I crec que si això serveix perquè sector significatius de la societat s’adonin que no hi ha res a fer, si permet eixamplar la base dels qui volem un divorci amistós amb Espanya, i si cal encara fer el pas d’una oferta que, de ser acceptada, podria suposar un reforç important a les estructures d’estat a Catalunya, això s’ha de fer, i s’ha de fer pinya. Com vaig aprendre d’en Jordi Carbonell, puc anar en contra del meu govern, però no del meu país
I en tot aquest debat, hi ha sis coses que crec que cal tenir en compte. N’hi ha més, però almenys aquestes sis. Estic convençut que necessitem més rigor i mes serietat per a reforçar el fons dels arguments. Dades i raonaments febles i mal argumentats ens debiliten.
1. Més diners. És evident que hi ha un motiu d’insatisfacció sobre el resultat de les relacions fiscals Espanya-Catalunya. L’anomenat dèficit fiscal (per no usar directament l’espoli fiscal) ja ens indica que es vol canviar la correlació, i equilibrar o, com a mínim, minorar la diferència entre la riquesa produïda –sobre la qual recauen els impostos- i el destí d’aquests impostos. Ara bé, el sistema de concert, per ell mateix, no garanteix això, perquè depèn del cupo pactat. Ja em penso que no se seria tan ruc de pactar un cupo que perpetuï l’actual estat de coses, però des del punt de vista teòric, això seria possible. De manera que caldria separar bé el que es vol –la responsabilitat i la clau de la caixa- i el resultat que se’n vol obtenir. Aquest ha estat, al meu entendre, un dels defectes tàctics de totes les negociacions de finançament: centrar-les en el càlcul de “a veure quant en traiem” en lloc de veure si el mecanisme atorga major responsabilitat i major seguretat en els ingressos.
2. Més responsabilitat. I seguint el punt 1, entenc que allò més important és la capacitat normativa, gestora i inspectora. Que és la diferència entre descentralització –ho fas tu, però amb les meves normes- i autonomia política –faig unes normes pròpies-. Altrament no canviarem les coses de fons. I, malgrat que poder fer que els recursos es quedin aquí, és un canvi de fons -i molt de fons!- m’interessa tant o més tenir la capacitat de fer polítiques diferents.
3. Menys dèficit fiscal. L’existència del dèficit fiscal em sembla indiscutible (llevat dels descerebrats de Ciudadanos, Intereconomias i similars). Però crec que caldria fer un esforç més gran en la pedagogia de què és i com es calcula. Cal fer entendre que depèn del mètode de càlcul –que va més enllà de flux  monetari i del mètode càrrega-benefici- i també de la conjuntura econòmica. Així ens hauríem d’estalviar la repetició dels 16.000 milions d’euros, com una mena de mantra. Ni cada any és exactament el mateix, ni el PIB de Catalunya és el mateix, ni amb els diferents mètodes és el mateix. El més raonable és usar més d’un mètode i, sobretot, una sèrie llarga. Les balances fiscals publicades per l’Estat –deu ser allò que en diuen secrets d’Estat- ho van ser un sol any. necessitem sèries llargues, que esmorteeixin l’efecte d’una inversió extraordinària –per exemple, l’AVE- o d’un resultat fiscal també extraordinari (per exemple, a Cantàbria, l’any que van ingressar l’impost de successions del patriarca Botín, això va ser gairebé el 13% del seu pressupost total). Sèries llargues, de vint anys o més, amb els diversos mètodes, ens podran il·lustrar sobre les tendències (que segurament no diferiran d’aquest 8-10% del PIB, però ho faran amb molta més solidesa argumental).
4. Diferència entre ingressos i despeses. El dèficit ve d’aquí, d’aquesta diferència, però si ens limitem a dir que volem que es quedin aquí –i jo també ho vull- fem curt. Perquè tenir la responsabilitat –normativa, gestora, inspectora- dels ingressos vol dir capacitat d’incidir sobre aquesta variable. Altrament, voldria dir que només ens interessa el destí dels diners –clar que interessa!- però que donem per bo l’origen. I jo, almenys, no el dono per bo. Vull exercir aquesta capacitat normativa per a fer un sistema fiscal més just, més progressiu, i eixamplar les bases fiscals perquè pagui tothom. I això donarà un resultat fiscal diferent, de manera que aquests càlculs sobre els diners de més que hi hauria quedarien obsolets. Potser serien els mateixos, potser més, potser menys, però pagats per conceptes, imports, i persones diferents.
5. El dèficit no és infinit. Sovint llegim notícies que, amb voluntat pedagògica, ens expliquen quantes coses es podrien fer amb el dèficit fiscal. A més del que he dit sobre el rigor en el càlcul, cal dir també una obvietat: el dèficit és finit. I és que sembla que, per alguns, el dèficit és una mena de bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai. La bóta s’omplirà si s’apugen els impostos –de qualsevol manera: eixamplant la base imposable, augmentat el tipus, eliminant deduccions, que tot és possible- i es buidarà si es gasta. La manca de rigor en aquests arguments sovint desqualifica el tema de fons.
6. Pacte fiscal versus pacte social. En la negociació de l’acord del Parlament, hi ha qui ha condicionat el suport a algun tipus de compromís sobre on s’ha de destinar el resultat del pacte. Més enllà del que ja he dit al punt 1, crec que aquesta proposta és extemporània. El pacte hauria de servir per augmentar el grau d’autogovern. El resultat de l’exercici d’aquest autogovern –sigui en ingressos, sigui en despeses- ha de dependre de les decisions del Parlament i, en darrera instància, de les majories que configuri l’electorat. A ningú se li hagués acudit condicionar els traspàs d’una competència –per exemple, la gestió dels ports- a la política a seguir. El que volem és la competència, que és el que teòricament s’ha de pactar, i després el Parlament ja decidirà. O és que inclourem l’exercici de l’autogovern en el pacte?. Pactarem en què invertim el resultat de la política fiscal que decidirem? I dic això convençut que trobaria molts punts d’acord amb el contingut d’aquest pacte social, però entenc que això forma part de l’autogovern, i no és aquí ni ara on ho hem de decidir.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Socialistes de Tarragona


Sé que em poso on no em demanen, però no és el primer cop -ni serà l'últim- que opino sobre qüestions aparentment internes del PSC. Aparentment, perquè es fan públiques, i perquè crec que són significatives per al país. I també he dit altres cops que crec que l'espai socialdemòcrata -una peça del qual, ara, és el PSC- és bàsic a Catalunya, i a tots els que ens reclamem -amb els matisos que vulgueu- d'aquest espai ens interessa -o ens hauria d'interessar- què passa allí dins, i què voldríem que hi passés.

I ara hi passa que hi ha molts moviments -l'enèsima resurrecció de l'obiolisme, Avancem, en Joan-Ignasi Elena, l'Àngel Ros, l'Antoni Castells, l'Ernest Maragall, la Montserrat Tura i no sé quants més- que plantegen la necessitat de replantejar-se el paper del PSC sobre la qüestió nacional. No penso entrar a opinar sobre les propostes que fa cadascú, perquè tampoc no les conec, però sí que em sembla significatiu que una part important del PSC hagi decidit -no sé si us plau per força, i m'és igual el motiu- posar aquest tema sobre la taula com una de les assignatures pendents del PSC. I tampoc no penso dedicar-me a repartir patents de catalanitat a aquest o aquell, perquè no sóc ningú per fer-ho, i ja hi ha massa gent pontificant sobre això.

Però hi ha un aspecte que em crida l'atenció, sobre tots aquests moviments. Abans he citat uns quants noms implicats. Noms de Barcelona, de Girona -Marina Geli, Pia Bosch, també- de Vilanova i la Geltrú, de Lleida, de Mollet del Vallès, i d'altres llocs. Alcaldes i ex-alcaldes del PSC participen d'aquests debats. I no hi sé veure cap nom de Tarragona.

Pot ser perfectament que no estiguin gens d'acord amb tot el que es diu en aquests debats, a la qual cosa tenen tot el dret, faltaria més. Però aleshores em preocupa a mi, com a tarragoní, que qui té, per ara, un pes electoral important en l'esquerra de la ciutat, no tingui opinió sobre el futur del país, o no se senti implicat en els debats, més enllà de les quotes de presència d'aparell, absolutament estèrils.

No sé si això forma part de l'habitual i generalitzat menyspreu de determinat stablishment polític -i de vegades no polític també- català sobre tot el que prové de la Catalunya nova, però la presència de gent de Lleida o del Garraf trenca aquest esquema. Més aviat crec que és, o no participació, o simple seguiment de posicions antigues -i que personalment em semblen superades- tipus federalisme sense tenir ningú amb qui federar-se (però ja he dit que no en parlaria, d'això).

Més aviat em sembla, però, un senyal de la manca de vitalitat de determinades posicions nacionals al si del PSC de la ciutat, i del preocupant nivell –manca de nivell- ideològic de la classe política local (extrapolable més enllà del PSC, això també és preocupant). Tarragona es mereix tenir una classe política (una expressió que em rebenta, però ja ens entenem) que pensi, que s'expressi, que no estigui al marge dels debats. I, personalment, agrairia que el primer partit local -segons les darreres eleccions municipals- i principal partit que es reclama de l'espai d'esquerres, tingués més opinió, l'expressés més, i ho fes en clau nacional, sobre l'esquerra i el país. Altrament, no ens estranyem de no pesar gens. Es recull el que se sembra.  

dimecres, 4 de juliol del 2012

Tarragona, smart city


Demà i demà passat (5 i 6 de juliol) té lloc a Tarragona el CiberÀgora, una trobada promoguda per l’Ajuntament de Tarragona i amb la participació –de tipus divers- de la URV i d’algunes empreses. I el motiu és el debat –sempre benvingut- sobre el concepte d’smart city i la indissimulada voluntat de l’Ajuntament per a portar Tarragona cap aquí.

Aquesta voluntat, expressada de manera explícita pel mateix alcalde Tarragona, i per altres membres del seu govern, va començar a quallar a partir del projecte de jardí vertical de la Tabacalera, on, entre jardí, pantalla gegant –per a veure la Roja, per exemple- i alguna cosa més, hi vam gastar un milió i mig d’euros del Plan E. I des d’aleshores, hi ha una veritable fal·lera per fer de Tarragona smart city. Tant és així que fa unes setmanes, un article més o menys crític amb això va ser animosament contestat per un tècnic municipal –no per cap membre del govern- poc menys que acusant els crítics de reaccionaris i d’oposar-se al progrés i a la modernitat.

Anem a pams. D’entrada, vull dir que em sembla saludable el debat sobre quines i aplicacions tecnològiques podem utilitzar i com per a millorar la gestió de la ciutat. El primer semàfor que es va instal·lar en una ciutat per a regular el trànsit devia ser vist com un objecte extraterrestre, i avui no sabríem passar-ne. Crec que hi ha moltes possibilitats, en les noves tecnologies, per a fer més eficient la gestió de les ciutats. Al capdavall, els SIG, ja habituals en molts ajuntaments –no en el de Tarragona, almenys com caldria- són de la mateixa família.

Per tant, crec que Tarragona fa bé de voler anar per aquest camí, almenys de manera general. Però, a la vegada, tinc unes quantes prevencions.

D’entrada, crec que hi ha una sobrevaloració de les aplicacions de les noves tecnologies, de manera general. No sé fins a quin punt pròpia de l’interès d’empreses productores per a vendre –per exemple, unes quantes de les participants a la CiberAgora- o si és producte de la novetat. Exactament de la mateixa manera que fa uns anys, tothom es posava a fer agendes 21 com a bojos, per alegria de les consultores ambientals.

Aquest enlluernament tecnològic ha estat magistralment tractat per .José Fariñas al seu blog, en un excel·lent –i treballadíssim, com tots els seus- post al qual em remeto http://elblogdefarina.blogspot.com.es/2012/01/smart-cities-los-inventos-del-tbo.html

Però aquestes serien reflexions amb caràcter general, i m'agradaria cenyir-me més al cas de Tarragona. A la qual són també són d'aplicació, és clar, però hi ha més coses a dir. Suposem -com a especulació- que sí, que aquestes tecnologies i procediments resulten tremendament eficaços en la millora de la gestió dels serveis urbans, que ens permeten enormes estalvis immediats en consums energètics, i que podem millorar els fluxos de trànsit, la capacitat de les clavegueres, la distribució d'aigua, etc. Ho podem aplicar a Tarragona?

Doncs en tinc seriosos dubtes, per diverses raons:

Per una qüestió de cultura de gestió. No vull desqualificar, en bloc, tot el personal de l'Ajuntament de Tarragona ni la seva capacitat d'aprendre coses noves, però em conec prou part del personal del que a priori li tocaria funcionar més amb això, i, sobretot, em conec l'estructura -si se'n pot dir així- de la casa, i també la manera d'entendre-la i de dirigir-la. I això amb caràcter transversal, és a dir, tant pel que fa a funcionaris com a governs, de tots els colors. Amb les excepcions que calgui -que n'hi ha a tot arreu- hi ha una enorme manca de visió de ciutat, i encara més dels instruments i organització bàsics d'una administració municipal moderna. Ja he dit abans que no hi ha un SIG com cal, però també caldria dir que la comunicació entre departaments és nul·la, que ningú pensa i treballa en les necessitats a quinze anys vista, que impera el curt termini i el “això no ho hem fet mai” o el “això sempre ho hem fet així” com a normes de funcionament. I també el tret per elevació, l'intent de corregir deficiències fent -sobre el paper- projectes ambiciosíssims que, a l'hora de la veritat, topen amb una maquinària feta de compartiments estancs on cadascú s'ha construït la parcel·la de feina que li ve de gust, sense criteris racionals, i sempre amb les portes preparades per a expulsar qualsevol cosa que no agrada (o que no se sap fer, o que no es vol fer) cap a un altre compartiment.

Per una qüestió de prioritats. Em temo que a Tarragona ens falta molt, a l'Ajuntament i a la ciutat, per a treure tot el suc possible a determinades aplicacions. Com he dit abans, encara ni hi ha un SIG en condicions, la informació sobre la realitat de la ciutat -urbanística, econòmica, social, etc- és fragmentada i insuficient, quan existeix, que no sol passar. Però, a més, no hi ha cap cultura de llarg termini, i algunes coses es fan perquè toca fer-les, però sense més transcendència, com ara el pla estratègic Tarragona 1999 o el recent Tarragona 2022 -em sembla que es deia així- que no va ser més que un altre exercici de cara a la galeria i de cap utilitat. Fins i tot en infraestructures bàsiques estem molt lluny d'on hauríem de ser. Si passegeu per Tarragona quan plou -una d'aquestes pluges mediterrànies, de tipus torrencial, que són les que ens toquen- veureu com ràpidament la ciutat s'entolla, en alguns llocs -tots, coneguts- amb un cert volum. Però no tenim dipòsits pluvials per a regular-ho, ni hem redimensionat i refet bona part de la xarxa de clavegueres. Una aplicació intel·ligent -perdó, smart- potser ens podrà dir quin volum cal recollir i a on, però si no tenim on fer-ho, no ens servirà de res. Tenim, doncs, unes altres prioritats, com segurament ja les teníem en lloc de fer un jardí vertical -algú va comptar la despesa necessària per al manteniment? Això és despesa corrent....- i encara més una pantalla gegant, i m'és igual si és per veure la vermella, la selecció catalana o el concurs de castells.

En definitiva, doncs, crec que hi ha unes altres prioritats, inclosa l'adquisició d'una cultura de ciutat que malauradament encara no tenim. Altrament, és com si, sabent que hi ha problemes d'habitatge social, ens plantegéssim si les cases a fer han de ser domòtiques. Està molt bé que hi hagi cases domòtiques, però potser que comencem, simplement, per tenir cases. Els experiments, amb gasosa. I si algú té ganes d'experimentar amb joguines noves, que no les pagui la ciutat.


dilluns, 2 de juliol del 2012

Organització territorial.3



(reprenc la sèrie, després de dos mesos de turbulències que m’han allunyat del blog més del que voldria)

Una de les qüestions més vistoses de l’organització territorial, i que desafortunadament sovint eclipsa la resta, és la de la planta. Posar ratlles sobre un mapa és un exercici de poder, i també és en el que la gent es fixa, encara que sigui per a fer-ne una lectura equivocada del tipus “a on haurem d’anar, ara?” com si les relacions personals, laborals, comercials, de lleure, etc, anessin condicionades per adscripcions més o menys administratives. Això no vol dir que les divisions territorials no hagin de tenir en compte les relacions funcionals, al contrari, però l’important és per a què volem que serveixi aquella organització, quin contingut donarem a cada unitat, i com s’exercirà.

Però això no vol dir que no calgui traçar ratlles, amb tot el perill que comporta, i assumint que les relacions entre territoris no tenen mai un tall net. En aquest sentit, doncs, seria bo que un procés d’organització territorial a Catalunya es plantegés repensar el conjunt de divisions, i fer-ho començant per la base. Al capdavall, en les propostes i realitats que coneixem fins ara, les vegueries es definien per agrupacions de comarques, i les comarques, per agrupació de municipis. De manera que el sentit comú ens indica que si no volem que el mapa de vegueries grinyoli –i em refereixo al mapa, no al contingut organitzatiu- potser que abans revisem com són les comarques que agrupem, i el mateix amb els municipis. I és que tot plegat són realitats socials, obra de persones, i no una mena de veritat revelada.

L’actual mapa municipal, per exemple, és un garbuix d’herències centenàries, de cessions –de vegades per via matrimonial- i vendes de drets senyorials transformats en divisions administratives, o de tractes fets sense cap lògica territorial, o fusions manu militari via govern civil. Qui en vulgui saber més, que llegeixi la història del mapa municipal que va fer en Jesús Burgueño (Història del mapa municipal de Catalunya. Burgueño, Jesús, i Lasso de la Vega, Ferran. Ed. Generalitat de Catalunya. Desembre de 2002). I, com a exemple del que dic, només cal veure la segregació de Roquetes des del terme municipal de Tortosa, i com aquest es va reservar les obagues del Ports, per a continuar tenint els ingressos de la fusta. Amb aquesta lògica territorial s’ha anat construint el mapa dels municipis.

Per això cal començar per la base, i corregir algunes de les barbaritats. Algunes, perquè parlem d’un tema sensible i, si ens hi hem de posar, fem-ho amb els casos més evidents. A Catalunya podem detectar unes quantes dotzenes d’enclavaments, de parts de municipis enganxades a nuclis urbans d’uns altres municipis, i similars. Seria raonable, al meu entendre, que intentéssim arreglar-ne unes quantes. I que això pogués ser fet amb tranquil·litat –és a dir, sense les bestieses que la correcció de l’enclavament de les Rovires de Baix, un enclavament de 3,31 km2, abans del municipi de les Llosses, comarca del Ripollès i província de Girona, agregat al municipi de Borredà, comarca del Berguedà i província de Barcelona. Una agregació feta amb l’acord de totes les parts, recorreguda pel govern... perquè altera el mapa provincial!.

Estem parlant d’unes quantes correccions d’aquest tipus, que han de facilitar la gestió del territori. Dues cases al cap d’un carrer que pertanyen a un municipi diferent de la resta del carrer, o pobles –com la Beguda Alta- pertanyents a tres municipis (Masquefa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Hortons) de tres comarques diferents (Anoia, Baix Llobregat, Alt Penedès) que podrien ser dues o tres vegueries diferents, segons com es fes –si es fes- la vegueria del Penedès.

I això darrer ens porta a la segona part: un cop una mica més clars els municipis, abans de sumar per a fer comarques, aclarim quines, quantes i com les comarques. Prenguem una resolució, d’una vegada per totes, amb la gent del Moianès i del Lluçanès, definim per a què volem les comarques, reconeguem fenòmens urbans nous –és a dir, posteriors al 1932, que es quan es va fer la divisió comarcal- com ara la Selva marítima, o les diferències al si del Baix Llobregat. Això és important, perquè, en funció de per a què i quantes comarques vulguem, seran d'una manera o d'una altra. I si creiem que hi ha d'haver un espai més gran, agrupació de comarques -vegueria, per exemple- tinguem clares les comarques. Amb la divisió actual, seguida pels diversos projectes de llei de vegueries, una comarca non-nata com la del Moianès quedaria partida en dues vegueries. Una complicació nova, com si no en tinguéssim prou! I demostració que la llei de vegueries va començar la casa per la teulada.

(a la imatge, l'enclavament de les Rovires de Baix, respecte al Ripollès)