dimecres, 28 de desembre del 2011

copagament sanitari

Amb això del copagament sanitari em passa com amb el peatge -i no és estrany- que estic d'acord amb el concepte, però no amb la manera d'aplicar-lo. D'entrada, em sembla una pràctica sensata que el cost dels serveis recaigui sobre els usuaris. El gratis total és una fal·làcia, i ha servit -i ho estem veient- per a estendre la irresponsabilitat. I aleshores passa -i ara torno als peatges- que es dissimulen amb aquella presa de pèl del peatge a l'ombra, que vol dir que tots paguem peatge, fins i tot els no usuaris, i que no el paguen els usuaris no contribuents aquí.

És evident que la sanitat no és el mateix. La universalització d'una assistència sanitària de qualitat a l'abast de tothom forma part del l'estat del benestar, i, a més, l'estem pagant amb els nostres impostos (i ara no entro en la necessària reforma de l'arquitectura fiscal ni en el frau escandalós). Si ja la paguem amb impostos, és just introduir el copagament?

Doncs, com he dit, sí per concepte, però, com tantes coses, depèn de com. Al capdavall, no seria el primer servei que es copaga. Jo, contribuent de Tarragona, també contribueixo a part del bitllet del metro de Barcelona o de les rodalies de renfe. I l'usuari d'aquests serveis també paga -per impostos- i copaga el bitllet subvencionat. I encara, en força casos té dret a bonificacions per edat i per renda, la targeta rosa. Aquí hi ha els elements que crec que cal conjugar bé, i la manera de fer-ho serà indicativa de les prioritats que tingui cadascú: quina part recau en l'usuari, en quines condicions, i com es conjuga amb la renda. I tot plegat en el benentès que, si volem que sigui totalment gratuït per a l'usuari concret, i que tot recaigui en els impostos, aleshores caldrà que aquests -els impostos- es corresponguin amb els costos del servei. La resta és fer-se trampes al solitari.

Pel que sabem del copagament -amb aquest bonic nom de “tiquet moderador” propi del govern dels millors... eufemismes- no té la voluntat de cobrir el desfasament entre ingressos i despeses (ara tocaria parlar de dèficit fiscal, i tot això). S'ha parlat d'una possible recaptació d'uns 100 milions d'euros, i cal molt més per a quadrar números. Però se'n remarca l'efecte educatiu de l'usuari, que faria menys visites. Segur?

Anem a pams. La taxa és d'un euro per recepta. Això vol dir que és un impost a la recepta, no a la visita. Mal sistema de fer entendre que una visita mèdica no té perquè derivar forçosament en una recepta i en medicació. Si volem que la gent es visiti menys -suposant que hi ha una part d'usuaris que ho són per gust o per distreure's, o per una hipocondria aguda, que també caldria saber què passa- ens podem trobar que la gent es visiti igual però no demani -per no dir exigeixi, que de tot hi ha- una o més receptes.

I la segona qüestió: si es vol moderar la receptació, que em sembla molt sensat, potser caldria actuar també -no només- sobre els receptadors. Sempre que es debat aquest tema -l'excés de receptes- es parla de l'avi que, aprofitant que no paga, fa fer receptes per a tota la família. I això no està bé, però perquè suposi una despesa, cal que aquestes receptes siguin fetes. És a dir, que és com allò de la corrupció, no n'hi ha prou amb un corruptor, cal també un corrupte. S'ha previst actuar sobre els professionals mèdics amb un notori excés de receptes?

Potser sortiria més a compte un tant per visita amb un màxim de visites a l'any -cinc, sis- a partir de les quals fos gratuït. És un sistema vigent a part d'Europa amb molts més anys d'estat del benestar. I anar a copiar la gestió d'aquest copagament, no fos cas que costés més el farciment que el gall.

I, en tot cas, fer pedagogia que no hi ha res gratuït. El que és gratuït no es valora. I si valorem les coses, assumirem millor la nostra condició de contribuents i potser serem socialment més implacables amb els defraudadors. I un altre dia parlarem de fiscalitat, que també hi ha molt a dir.  

dijous, 22 de desembre del 2011

Camerata XXI i Cor Ciutat de Tarragona. Bravo!


Ahir vaig tenir l'oportunitat de sentir el Messies, de Haendel, al Palau de congressos de Tarragona. Conec de fa temps el bon fer de la Camerata XXI, però reconec que no havia sentit mai -o, almenys, no ho recordo- el Cor Ciutat de Tarragona, i lamento el retard. Van fer, tots dos, una actuació extraordinària. Un veritable luxe per a Tarragona. Se'ls ha de felicitar entusiàsticament.

El Palau, però, tot i tenir una bona entrada, no era ple. Moltes butaques buides. Tot i que és gran -i, per tant, costa d'omplir- sap greu aquesta resposta justeta. A més, la mitjana d'edat era força elevada, i això també és preocupant. Manca de publicitat? Podria ser. Preu elevat? Francament, no. 15€ l'entrada no és cap exageració, i no sé si hi havia -no estaria malament- preu especial amb aquell carnet jove que ja fa mooooolt de temps que vaig perdre.

És una llàstima que conjunts locals, de qualitat, no tinguin prou resposta a casa. Segur que les coses es poden fer més bé, però també ens hauríem de preguntar si s'ha treballat prou una cultura musical a la ciutat. Hi ha hagut oportunitats, i penso ara en els cicles de Joventuts Musicals, però tot plegat amb massa provisionalitat.

Si de veritat volem ser una capital -i no dic ja una capital cultural, com s'ha pretès- hi hauríem de fer alguna cosa. Alguna cosa més que fantasiejar amb una pretesa Ciutat de la Música, amb Auditori inclòs, com s'havia fet. Ens gastarem els diners que no tenim en un auditori que no sabrem ni podrem omplir? Millor treballem perquè la magnífica feina de Camerata XXI i del Cor Ciutat de Tarragona -i de molts altres- sigui més coneguda, i més reconeguda. Aleshores ja veurem com sí que s'omple el Palau.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Què farà el PSC?

Aquesta setmana tindrà lloc el congrés del PSC. No és el meu partit, però qualsevol persona amb interès per la política a Catalunya no hauria de ser indiferent al que hi pugui passar. El PSC és una peça important dins l'ecosistema polític català, i més en la part esquerra d'aquest ecosistema, i la ignorància o el menyspreu -i menys encara la caricatura simple- no són de rebut.

Per això és emprenyadora i perjudicial per al país l'actitud històrica de la dreta soi disant catalanista -la no catalana també, però d'aquesta no me n'estranya res- d'identificar socialisme i anticatalanisme, en bloc. Una actitud -un marc mental- molt reeixit en grans sectors de Catalunya, convenientment divulgat per determinats mitjans de comunicació tipus la retaguàrdia espanyola d'aquest ciutadà kane d'estar per casa amb títol nobiliari, i, tot s'ha de dir, amb l'inestimable ajut de bonos, guerres, rodriguez ibarres, i molt d'aquest bestiar, i també amb la col·laboració -sovint hom creuria que entusiasta- de part del PSC. Almenys vull creure que només de part.

Una ofensiva ideològica que no hem vist mai de l'altra banda, i mira que la dreta espanyola té l'anticatalanisme -per no dir la catalanofòbia- al seu ADN. Heu vist mai declaracions, articles, o el que sigui parlant del “liberalisme” o del “conservadorisme” o del “centrisme” o l'eufemisme que sigui amb el qual es camufla la dreta, igualat a anticatalanisme, en aquells mitjans o per boca de dirigents de CiU? Clar que no. Ningú no tira pedres a la pròpia teulada.

I aquesta em sembla una actitud nacionalment molt negativa. Si hom pretén -jo ho pretenc- normalitzar la nació catalana en tot, també políticament, és evident que ens convé, també, una esquerra pròpia, entenent com a esquerra, a grans trets, aquest espai socialdemòcrata que, a l'Europa occidental -que és el nostre àmbit- cobreixen els partits socialistes, els de la segona internacional (sempre que es treguin de sobre les excrescències com el partit del Mubàrak o el de sàtrapa tunesià, que abans -ara no- en formaven part). Catalunya ha de tenir esquerra, i això no s'aconseguirà imposant la tesi que lesquerra -socialdemocràcia- és igual a anticatalà. Amb això es manté l'anomalia política catalana i, a llarg termini, s'empobreix la democràcia.

Catalunya també ha de tenir esquerra. I en aquesta esquerra que ara, segurament, no tenim completa ni en les condicions raonables d'un país europeu normal, l'espai que ara cobreix el PSC, els sectors que agrupa, la gent que hi milita i que el vota, hi han de tenir un paper important. Per als que els agraden els paral·lelismes històrics -i admetent allò de la tragèdia i la farsa quan la història es repeteix- bona part del món del partit radical -el del Lerroux- va passar a ERC, l'any 1931, amb una absoluta normalitat. Igual que bona part del monarquisme alfonsí ho va fer a la Lliga.

Sempre he sostingut que el PSC va fer un immens servei al 1978, quan va evitar una fractura nacional. Va pagar -encara ara- un preu altíssim, però ens hauríem de preguntar si estaríem millor -si, nacionalment, seríem un país, una comunitat, més “normal”- amb una opcion política d'esquerres absolutament acatalana, quan no hostil a la catalanitat com segurament hauria esdevingut una federació del PSOE. És fer política ficció, però no costa gaire d'imaginar. El que ens hem de preguntar és perquè el PSC -no el PSC-PSOE- no ha sabut evolucionar prou com ho ha fet Catalunya en aquests 30 anys.

No prou, perquè els que tenim memòria sabem que el llenguatge, les actituds, alguns missatges, del PSC d'avui no són els del 1983. No sé si ho han fet de grat o si s'hi han vist obligats per la mateixa evolució del país,i m'és igual perquè la política, per a mi, no és una religió ni els partits una església. Crec que les actituds envers la llengua, les institucions, o, ara mateix, el finançament, no són equiparables. I menys encara equiparables a les que té la caverna espanyola que, sovint, és aliada preferent de la dreta catalana amb una absoluta normalitat. Hauríem de valorar com cal el fet que, entre els dos o tres-cents candidats a la primera secretaria del PSC, hi ha baralles per tenir el barret -la barretina?- de la catalanitat, i com es parla -amb matisos, sí, però se'n parla- de pacte fiscal, i de fer més visible la diferència amb el PSOE. Tàctica? Segur, però si no es veiés com un element positiu, no seria adduït.

Clar que això li passa al PSC, no al PSOE. I és que aquest és el principal problema del PSC: el PSOE, i especialment el PSOE dels que més se senten, el PSOE que vol potenciar la E. Que, en el fons, és el que més bé li va a la dreta catalana, perquè li permet tenir el monopoli del país, amb aquell discurs segons el qual l'enemic de Catalunya és el socialisme. Perquè saben que, sense aquest llast, una esquerra moderna, avançada, urbana, els disputaria amb força l'hegemonia del país. La societat catalana se situa més a l'esquerra que la seva expressió política, i això ens indica que hi ha sectors d'esquerra que no tenen un referent polític que els faci prou el pes entre els que hi ha.

Per això els qui ens situem a l'esquerra, amb una visió de país, necessitem que aquest espai d'esquerres es normalitzi. Que sigui d'esquerres -és a dir, que no faci la política de la dreta amb una mica de maquillatge i prou- i que sigui l'esquerra del país. Perquè aquesta és la millor combinació per a fer front a la dreta del país, i per a construir un país complet.

Farà això el proper congrés del PSC? En tinc els meus dubtes, i més veient la força de l'aparell -tots els aparells, per definició, són conservadors- però m'agradaria que s'hi posessin les llavors. Perquè l'esquerra que Catalunya necessita no pot prescindir de gent que ara és al PSC, i menys encara de sectors socials, culturals, civils, econòmics, que actualment s'articulen al voltant del PSC.  

dimecres, 7 de desembre del 2011

Els titulars independents

Qui encara cregui en la independència dels mitjans de comunicació es mereix el premi a la innocència. A la santa innocència, que es deia. Una mostra d'avui mateix: quatre diaris titulen la notícia de l'obertura de negociacions per al pressupost de la Generalitat. I vegem què diuen:


La Vanguardia diu: Govern y PSC abren la negociación de los presupuestos de 2012


I el País no fa un titular tan explicit, tot i que a la notícia parla explìcitament de PSC, ERC i PP.

Què vol dir això? Que han passat una nota de premsa diferent segons el mitjà? O que cada mitjà posa amb qui vol (o amb qui no vol?) que es pactin els pressupostos? O amb qui vol que es pactin per després posar-los a parir?. Que consti que, al cos de la notícia, ja són més explícits. Però, com  deia el director de diari a  Front Page, qui coi llegeix el segon paràgraf?

El que dèiem, premsa independent..

dilluns, 5 de desembre del 2011

Sòl no urbanitzable


M'havia proposat parlar poc de temes territorials en aquest blog, perquè ja dono prou la tabarra al PuntAvui -1370 caràcters cada tres setmanes, una tabarra suportable- però sempre hi ha temes dels quals et ve de gust parlar i que demanen uns quants caràcters més. I ja d'entrada demano excuses per rollo territorial que ve, però començaria i no acabaria, d'aquests temes. 

Fa uns dies, el departament de Territori i Sostenibilitat -per mi serà sempre el DPTOP!- va presentar una ponència tècnica per a estudiar la regulació del sòl no urbanitzable (SNU). (podeu veure la nota http://premsa.gencat.cat/) D'entrada, em sembla una bona notícia. El SNU ha tingut històricament un tractament residual, definit per negació (el nom ho deixa clar) quan, paradoxalment, és més del 80% del territori de Catalunya. Benvinguda doncs la reflexió i l'establiment de criteris més clars i més propositius de cara a un tractament que no pot pretendre -com de vegades s'ha fet en alguns sectors- la prohibició absoluta de qualsevol transformació; per diversos motius.

Per una banda, perquè tenim SNU de molts tipus. La reducció que suposa un mateix règim jurídic només serveix per això, però inclou realitats molt diverses que no poden ser tractades uniformement. Aquestes realitats diverses -per relleu, per vegetació, per ús, per funció territorial, per composició del sòl, per situació- es poden trobar, al seu torn, en estadis molt diferents, alguns dels quals fins i tot pot demanar una intervenció directa -de restauració, de gestió, de millora- més enllà de la congelació d'un hipotètic estadi perfecte i equilibrat. Un equilibri, a més, que pot variar en un futur.

I, per altra banda, la distinció radical entre sòl urbà i urbanitzable -entès com a sòl amb usos, presents o futurs, altres que el “natural- i sòl no urbanitzable, preservat de qualsevol d'aquests usos “no naturals” és absurda. Tant com la distinció entre rural i urbà parlant de poblacions. Hi ha multitud d'usos que necessàriament s'han de situar fora dels nuclis urbans, i també activitats que multipliquen la seva eficàcia en ubicacions no urbanes. I de vegades poden suposar un valor afegit per a la conservació de determinats valors propis del SNU.

Per això resulta interessant una reflexió de la qual puguin sortir propostes i criteris per a donar resposta a aquesta diversitat de situacions. Tradicionalment, això s'havia fet a través del planejament urbanístic municipal. A partir d'una regulació general -la definició legal del SNU i la regulació de la Llei d'urbanisme- cada pla establia la seva qualificació dels diferents tipus de SNU i la seva regulació.

I si això ja està resolt, perquè cal tornar a entrar-hi? Doncs, per una banda, la naturalesa del SNU no entén de termes municipals (i aquest, el de la fragmentació municipal i la corresponent fragmentació del planejament i de les ordenacions és un tema que algun dia haurem d'afrontar amb més decisió). Ens podem trobar amb sòl substancialment igual i amb tractaments -usos permesos, en quines condicions- molt diferents i fins i tot contradictòries.

Aquest caràcter supramunicipal de molt bona part dels valors del SNU és el que va justificar al seu dia -i molt encertadament- la regulació del sistema d'espais lliures al planejament territorial. I això és el que trobo a faltar a la nota del departament: prendre com a base -i molt valuosa- l'establiment de paràmetres que fa la normativa del planejament territorial. Una normativa que fa aportacions interessants: la gradació dels efectes sobre el territori, una major aproximació a usos permesos i condicionats, unes exigències paisatgistiques, i unes limitacions volumètriques, d'alçades, etc. Sens dubte que hi ha aspectes a millorar i a completar, però em sembla un error ignorar l'esforç normatiu fet, especialment quan aquesta regulació té caràcter sistèmic, segons la funció territorial, i no a partir de la fragmentació municipal, per a respondre a la coherència territorial del sistema d'espais lliures.

Seria un mal senyal que no es tingués prou en compte l'esforç ordenador que ha suposat el planejament territorial, i encara més que continués i s'accentués el divorci -o el poc diàleg- entre planejament urbanístic i territorial. La necessitat de conjugar la transversalitat territorial i l'especificitat urbanística municipal, l'exigència de coherència en el tractament sistèmic del SNU, que és el que dóna sentit al planejament territorial, i el que s'addueix per a la formació de la ponència, ho demanen.   

dimarts, 29 de novembre del 2011

la imatge no és casualitat

Ahir hi va haver eleccions generals a Egipte. Tot i el desori, i les dubtoses garanties democràtiques –si més no amb els paràmetres occidentals- segur que un escenari molt millor que l’anterior a les revoltes. Però no és d’això del que vull parlar. La notícia la recullen molts diaris, i, en portada, podem trobar coses molt significatives. Dos diaris –Ara i El País- recullen una foto molt similar: una dona ensenya el seu dit tacat amb tinta blava com a senyal d’haver votat. La diferència? La dona de l’Ara  (http://www.ara.cat/comunicacio/Pacte-fiscal-consulta-portada-lARA_0_599340236.html) va a cara descoberta, i amb mocador. La dona del País (www.elpais.com; la portada del dia -29 de novembre de 2011- és de pagament, i jo no el pago)  va amb burca. Les dues fotos, a més, porten el mateix peu: Mahmud Hams/AFP.
No sé quin és el grau de penetració del burca a Egipte, però, per les imatges vistes, i per la tradició més o menys laica –fins i tot dins les satrapies successives de Nasser, Arafat i Mubarak- intueixo que no massa. Però, és clar, sempre queda més exòtica –més “mora”, o més islàmica- una foto amb burca, sobretot si es vol explotar la imatge de contrast entre unes eleccions –com a signe de modernitat i de progrés- i una indumentària senyal de sotmetiment de la dona.
Després, alguns es queixen quan, a Le Monde o al New York Herald il·lustren les eleccions espanyoles amb un guàrdia civil amb tricorni.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Què ens passa, a Tarragona?

Ja han passat les eleccions, i tenim el panorama que tenim. Temps hi haurà per veure què passa, per patir-ho, i per posar-hi remei. Aquest cop costarà més que, com és habitual després d'unes eleccions, tothom -o gairebé- digui que ha guanyat, o que no ha perdut. O que de qualsevol retrocés o pèrdua, o no assoliment d'expectatives pretesament raonables abans de les eleccions, en tinguin la culpa la pluja, el vent, o algú que passava per allí, però mai de la vida qui hagi patit el retrocés. Veurem canvis, però encara no sabem si cosmètics o de fons.

I què ha passat a Tarragona? Doncs que confirma un cop més la seva tradició de ciutat profundament dretana. Tenim el dubtós honor de ser l'única capital de província -que ja és galdós- catalana on ha guanyat el PP. Després de l'anècdota de les eleccions municipals, amb una majoria electa -que no electoral- no dretana, Tarragona confirma per enèsima vegada una desmobilització del vot progressista que ha estat majoritari en comptades ocasions. Comptades, però suficients per a veure que hi ha un potencial.

Què ens passa, doncs, a Tarragona? Perquè no és possible articular aquesta majoria possible progressista? Quin problema tenen -tenim- les esquerres amb Tarragona?. O, millor, quin problema té Tarragona amb les seves esquerres? I que quedi clar que, per a mi, això de les dretes i les esquerres sí que existeix, tot i que no en la caricatura estúpida que semblen voler mantenir alguns.

Articular no vol dir fer una opció única, que per mi seria empobridora. La diversitat, la pluralitat, és un valor democràtic que no podem perdre. El matís és necessari si volem abastar la majoria de la societat i si ho volem fer sense perdre cap de les possibilitats d'aquesta mateixa societat. Articular vol dir, en primer lloc, fer aflorar aquest espai de progrés per a poder-nos reconèixer i trobar, aportar idees, debatre, teixir complicitats, trobar acords, conèixer i respectar els desacords. Vol dir construir una cultura d'esquerres.

Tenim els materials per a fer això? En tot cas, necessitats de profundes transformacions, que no haurien de ser -no poden ser- simples fugides cap endavant. Necessitem unes esquerres -en plural- que sàpiguen de quin país són -aquest i no un altre- i ho posin en pràctica. Però també que fugin de llenguatges i pràctiques del segle XIX, d'aquesta mena de peronisme ibèric catastrofista. El problema de qui és encara majoritari a l'espai de l'esquerra a Tarragona és la repetició sine die d'una fórmula gastada del tot.

En el fons, a Tarragona encara no ens hem mogut massa d'aquell esquema que vaig dir en un article al Diario Español -aleshores no nomes n'era, com ara, sinó que també se'n deia- a principis dels 80: tenim una dreta catalana, que és més dreta que catalana, i una esquerra espanyola que és més espanyola que esquerra.

I els canvis que necessitem, si volem que una majoria progressista aflori -perquè jo crec que hi és- són canvis de mentalitat, de fons. Allò que Gramsci en deia guanyar l'hegemonia cultural. I això passa per les idees en lloc de les consignes, per no ignorar la realitat, per arguments amb dades fidedignes i no amb jocs de mans. Passa per un llenguatge planer i entenedor i no per aquella mena de langue de bois plena de llocs comuns en què s'ha convertit l'idiolecte polític. Passa per connectar amb la societat civil de veritat, i no per donar categoria de societat civil a muntatges artificials amb respiració assistida de subvencions que no representen res de res. Passa per generar canals de comunicació en dues direccions que ens permetin superar la indigència mediàtica tarragonina, en mans de la dreta més reaccionària i de la incompetència professional, juntes o per separat.

Sabrem fer tot això? Hi ha algú disposat a fer-ho? Haurem d'anar amb el llum a la mà, com Diògenes? Quan la Union de la Gauche francesa va perdre unes eleccions -1978- que creia guanyades, Michel Rocard, persona capaç de generar debats i de generar idees, encara que després fos un mediocre governant baquetejat sobretot pels seus, va sortir al pas amb unes declaracions estimulants: l'esquerra ha faltat un cop més a una cita amb la història. És una fatalitat? És que és definitivament impossible que l'esquerra governi aquest país? Jo dic no!”


Hi ha un Michel Rocard, a Tarragona? Hi ha algú -més que digui que no?

dijous, 17 de novembre del 2011

Fantasmes de la immigració

El president extremeny ha proclamat avui que un quart de milió d'extremenys aixequen Catalunya. No és nou, ni és l'únic que s'apunta a aquest argument. També ho va fer Felipe González per a contestar la ximpleria del Duran Lleida. I, de fet, és molt corrent aquesta afirmació, fins i tot des de Catalunya. Sobretot en època d'eleccions. Podeu veure la notícia a l'enllaç http://www.ara.cat/especials/eleccions20n/PP-EXTREMADURA_0_592740865.html 

D'entrada, perquè el que van emigrar d'Andalusia o d'Extremadura molt possiblement eren pares o avis de molts catalans. No crec que molts dels que van emigrar a la dècada dels seixanta estiguin aixecant res, sobretot perquè ja deuen ser jubilats. Però, en tot cas, ja està bé de considerar-los un cas a banda. Aquesta gent són -si ho volen- catalans. O almenys els maltracten com si en fossin. Ja està bé, doncs, de considerar-los com un cos estrany a Catalunya. I menys encara fills i néts nascuts a Catalunya.

Però el que em rebenta és aquesta mena de condescendència que s'endevina en les afirmacions. Sentint aquests personatges sembla que un bon dia, uns quants centenars de milers d'andalusos i d'extremenys -i de castellans, gallecs, aragonesos, murcians, etc- van veure que a Catalunya no ens en sortíem i es van dir “va, anem a donar-los un cop de mà”. I això, que ho podien haver fet a casa seva, van ser tan generosos de fer-ho a Catalunya.

I un bé negre.

Aquí ja feia temps que es pencava molt, i ja s'havia produït una potent migració de les terres de l'interior cap a les zones industrialitzades. El 1860, l'Alt Pirineu tenia 107,000 habitants; cent anys més tard, al 1960, 75,000. Quan es van produir les onades migratòries dels anys vint, i dels anys seixanta, Catalunya ja feia força temps que era la fàbrica d'Espanya. I estic segur que si hi hagués hagut oportunitats de treball allí, no haguessin vingut pas. Va ser la necessitat qui els va moure, i l'oportunitat que els va dirigir aquí. I ningú no els va regalar res, com tampoc no els ho ha regalat als treballadors catalans. Menys demagògia, doncs.

Clar que no sé si, en aquest mig milió, hi compten els destinats, que no sé si són exactament el mateix. I, d'aquests, uns quants no venien pas a aixecar res, sinó tot el contrari.

També resulta curiós que aquest discurs paternalista sobre l'emigració andalusa i extremenya -o la que sigui- a Catalunya no es fa mai de les noves immigracions. Vaja, no he sentit mai el Felipe González ni cap factòtum del PP -en això també solen tenir el mateix discurs- dient que els 250,000 marroquins que hi ha a Catalunya han vingut a aixecar el país. I, fet i fet, deu ser el mateix, oi?.

dimarts, 15 de novembre del 2011

"Premio Nacional de Tauromaquia"


Som en temps que demanen austeritat. Forçada, per la crisi econòmica, però també per frenar la lògica desafecció davant d'abusos comesos en moltes administracions. Tothom amb dos dits de front -això permet excloure la majoria de tertulians, opinadors de taxi, i comentaristes digitals pretesament anònims- que no és el cost d'assessors i de dietes el que pot arreglar la immensa caiguda d'ingressos de la crisi, però també sabem que és imprescindible per raons d'equitat i d'exemplaritat.

Això explica que hi hagi notícies com la de la supressió de la paga extra als alt càrrecs, encara que hi hagi un molt d'imatge i un estalvi més aviat modest en termes de crisi. I explica que aquella immensa majoria de descerebrats abans exclosa pugui aplaudir la retallada dels ajuts a la premsa en català a les Illes Balears (124.999€).

Ara, estic esperant amb candeletes les crítiques d'aquests mateixos al fet que el Ministerio de Cultura acabi de crear un “Premio Nacional de Tauromaquia” dotat amb 30.000€. No cal dir nacional de quina nació (i això que no són nacionalistes!). Calés a banda, m'esparvera formar part d'un estat que no només tortura animals, sinó que en fa una festa, la considera cultura, i a sobre li dóna premis ben dotats.

He dit que esperava? Em sembla que em puc esperar assegut. Ah, i per a possibles malpensats, també espero -i també assegut, em temo- que ens traguem de sobre aquesta barbaritat dels correbous. Però almenys no els donem premis... per ara.  

diumenge, 13 de novembre del 2011

aguantant la campanya... quin remei


Les campanyes electorals no són, malauradament, el millor moment per a l'exposició raonada d'arguments i propostes, i per al contrast entre les diferents posicions. Paradoxalment, és quan encara se simplifiquen -o es banalitzen- més els missatges, s'accentuen les desqualificacions, i es cau -o es reafirmen- el tòpic, el lloc comú, i l'estereotip i la caricatura.

Clar que no es pot dir que la resta de l'any, sense campanyes -algun cop deixa d'haver-hi campanya?- sigui millor. El discurs polític cada cop és més basat en aquests elements, i deixa menys lloc -o cap- a l'anàlisi amb arguments, a còpia de banalitzar el missatge i de reduir la realitat i els problemes, d'una enorme complexitat, a fórmules fàcils, digeribles, i que generin un escenari de bons i dolents. I si la realitat no és així, pitjor per a la realitat.

I això per tot arreu: des dels exabruptes del Duran amb el PER i amb els gais, fins al Madrid ens roba, que ve el PP, o que amb el Mariano tot seran flors i violes, o que jo tinc la solució per a l'atur però no he deia quan governava perquè em feia vergonya.

Massa cops, només sentim respostes de manual, d'aquell element emprobridor que es diu argumentari. I així els obedients hooligans de base poden retreure que el tripartit ha arruïnat el país -deu ser que la crisi és localitzada- o que no hi ha cap contradicció en donar-se el bec amb el PP i omplir els actes d'estelades... amb l'independentista Duran presidint. I coses similars més o menys arreu.

Això sí, magnificades pels mitjans de comunicació que busquen -de vegades crec que fins i tot provoquen- aquesta mena de llenguatge i de continguts, ja sigui per fer el joc a alguns -exemple: la vanguardia amb la santa aliança de PP-CiU- o per matusseria professional manifesta -exemple: el diario español (perquè ho continua essent) de Tarragona-.

Sé que a tot arreu hi ha també persones capaces de raonar, d'argumentar, d'entendre que la realitat és feta de molt matisos, i que la mena de problemes que tenim no es resolen amb un eslògan més o menys enginyós. Un exemple? Aquest magnífic article d'Antonio Zabalza al País (http://www.elpais.com/articulo/opinion/pacto/fiscal/Espana/Cataluna/necesitan/elpepiopi/20111109elpepiopi_10/Tes) . No comparteixo la tesi de fons, perquè a mi no m'interessa un sistema que funcioni per a Espanya sinó que Catalunya tingui el mateix concert econòmic que qualsevol país independent, és a dir, cap, o, en tot cas, participar com un estat més de l'arquitectura fiscal europea. Però agraeixo que, davant de propostes etèries i simplistes com la del pacte fiscal, hi hagi algú que plantegi qüestions tècniques, ben argumentades, i sobre les quals és possible discutir. Mentre, em temo que continuarem aguantant ximpleries.   

divendres, 4 de novembre del 2011

L'enquesta del CIS

Com que veig que ara tothom especula amb l’enquesta del CIS, em permeto recordar algunes dades, per a relativitzar l’encert d’aquestes enquestes. Ja sé que les eleccions del 2004 van ser atípiques, però tot i així crec que la diferència és molt notable. Hi ha desviacions amunt i avall per a tothom, i en supòsits -govern, oposició- molt variats. I no especulo sobre si nosequi té vot ocult, ni ho desitjo ni m'ho temo. Em limito a posar les dades. De fet, si jo hagués estat periodista, les hagués tingudes en compte des del primer moment per a contextualitzar l'enquesta. Ja veig que seria un periodista molt estrany...

2000
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PP
163/168
183
+15/20
PSOE
138/143
125
-18/13
IU
9/11
8
-1/3
CiU
14/15
15
+0/1
PNB
7
7
=
BNG
4/5
3
-1/2
ERC
1
1
=
CC
3/4
4
+0/1
IC
1/2
1
-0/1
EA
1
1
=
UV
0/1
0
-0/1
ChA
0/1
1
+0/1

2004
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PP
176
148
-28
PSOE
131
164
+33
IU/IC
10
5
-5
CiU
12
10
-2
PNB
7
7
=
BNG
3
2
-1
ERC
6
8
+2
CC
3
3
=
EA
1
1
=
ChA
1
1
=

2008
Enquesta CIS
Resultat real
Diferència
PSOE
158/163
169
+6/11
PP
153/157
154
+1/-3
IU/IC
5/6
2
-3/4
CiU
10
10
=
PNB
7
6
-1
BNG
2
2
=
ERC
6
3
-3
CC
1/2
2
+0/1
EA
1
0
-1
NBai
1
1
=
UPyD
0/1
1
+0/1


dimecres, 2 de novembre del 2011

Aquesta boqueta, Joana!

M’he dedicat força al tema de l’organització territorial  i per això segueixo amb interès tots els debats –millor, pseudo-debats-  sobre el tema, mai resolt i que apareix i desapareix com el monstre del llac Ness. La darrera aportació ha estat de la Vicepresidenta Joan Ortega, que s’ha pronunciat per mancomunar municipis, i reduir competències “als que no tenen prou preparació per desenvolupar-les”.
Entenc el pànic a qualsevol proposta de fusió municipals, i crec que es poden trobar vies menys traumàtiques per a racionalitzar l’administració local (vegeu, en aquest mateix blog,  http://atlasenconstruccio.blogspot.com/2011/10/fusionar-municipis.html) però seria d’agrair que la consellera del ram tingués més cura en les expressions (llevat que vulgui jugar a la cerimònia de la confusió, pròpia del qui no sap on va, és clar!).
Amb quins criteris avaluarà “els qui no tenen preparació”? Amb el nombre d’habitants? Hi ha municipis petits que són un exemple de gestió, i municipis grans que són un desastre. I pel que fa a la manera de prestar els serveis, i als serveis que es necessiten, cal un esforç important per a destriar. El poblament, l’estructura demogràfica, les necessitats de serveis, el territori del terme municipal, i més variables, configuren una realitat molt diversa que no es pot resoldre de manera uniforme.
I deixi estar això de fer-los mancomunar. A veure si s’assabenta que les mancomunitats, per definició, són voluntàries. Si el que vol dir és que impulsarà una estructura supramunicipal de serveis, d’adscripció obligatòria, això ja existeix i es diu Consell comarcal, i la llei vigent dóna prou instruments per avançar en aquesta direcció, si hi ha voluntat política, i si hi ha ganes de fer-los funcionar pel que haurien de ser i no com a miniparlaments i cementiri de favors.  A veure si inventarem el que ja està inventat, ara!

dissabte, 29 d’octubre del 2011

"España cañí"


Les darreres ximpleries del Peces-Barba -que podrien ser les de qualsevol altre, només cal que li treguin el morrió al Guerra o que li donin un micro a l'Aznar- no m'indignen. La meva capacitat d'indignació la reservo per qüestions que m'importen i, francament, el que un personatge com aquest pugui opinar de Catalunya i de les relacions Catalunya-Espanya ja fa temps que ha deixat d'interessar-me.

I crec que, col·lectivament, en fem un gra massa, i li acabem donant molta més importància de la que té. Amb el cor a la mà: algú necessitava d'això per a saber que aquest personatge i tot el que representa és d'un jacobinisme perdonavides? Només cal veure aquesta mena de plural majestàtic “haguéssim hagut de deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Ell i qui més? I això de “deixar” i “quedar-se” es fa amb les propietats. Hi ha un amo -Espanya, se suposa, o el Peces-Babra, no sé- que disposa. No havíem quedat -segons ell, és clar- que som una sola cosa?

Més emprenyadora és la referència als bombardejos de Barcelona. Suposo que secretament vol equipar-se a l'Azaña, que també deia que això de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys -idea de l'Espartero- era un sistema dolorós però eficaç. Es veu ara “ja no cal”. No que ara es vegi que no es pot bombardejar una ciutat, que no és legítim l'ús de la violència. Això no. Simplement, ja no cal. 

I aquest element passa per ser un constitucionalista, progre, defensor dels drets humans, humanista cristià.... Tot un poema...

divendres, 28 d’octubre del 2011

Rectifico: hi ha Tintin en català a Tarragona

Rectifico: es pot veure en català a Tarragona. Dels 19 passis diaris, n'hi ha 4 en català, 12 en espanyol -el Diari de Tarragona no ho diu, però ja sabem que la raresa, l'excepció, és el català- i 5 en versió original, que se suposa -perquè tampoc no ho diu- que és subtitulada en espanyol (en "normal" que diria el Guti). Una mica més del 20%. Som un 20% normals?

dijous, 27 d’octubre del 2011

Tintin: No aniré a veure la pel·licula

Sóc tintinaire. M’agrada tot el món del Tintin, més que no pas el personatge estricte –de fet, sóc més fan del capità Haddock i del Tornassol, que és una mica dur d’una orella, com jo-. M’agrada l’estètica del món on es mouen els personatges, molt europea. M’agrada el subtil compromís antifeixista del Ceptre d’Ottokkar, l’antiestalinisme de l’Afer Tornassol, la deliciosa comèdia de Les joies de la Castafiore, l’escepticisme crepuscular de Tintin i els Pícaros. Sóc soci de 1001 –abans Tintincat- i odio cordialment la gasiveria de la Fundació Moulinsart. Recullo totes les notícies que trobo sobre Tintin, em sé els àlbums gairebé de memòria, tinc la casa plena d’objectes tintinaires i porto pins del Tintin a la jaqueta.
Amb tots aquests antecedents, no és estrany que molta gent em comenti que deuré comptar els minuts que falten per l’estrena de la pel·lícula del Secret de l’Unicorn. Tintin al cinema, després de molts anys (i ja sé que hi va haver una prova, amb personatges reals: Tintin i el misteri de les taronges blaves. Dolenteta).
Però he de dir que no penso anar a veure-la. N’he vist el tràiler, i ja en tinc prou. Persecucions, acció, acrobàcies inversemblants.. . tot això no és el meu Tintin. Sembla més un Indiana jones amb tupé, i el ritme trepidant supera –em temo- el clima europeu que m’agrada trobar als àlbums.
Potser m’equivoco, és clar.  I potser acabo caient –no diguis mai...- tot i que difícilment en català, a Tarragona –tenim els cinemes que tenim!-. Continuaré  llegint els àlbums que ja em sé de memòria, els personatges tindran les veus que jo els posaré, i ompliré amb la meva imaginació l’espai entre vinyeta i vinyeta, allò que passa i no es veu.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Salut, retallades i vagues


Llegia avui les reaccions a la proposta clandestina d'esquarterament i pseudoprivatització de l'Institut Català de la Salut. Reaccions, no cal dir, majoritàriament airades i plenes d'amenaces de vaga, com és habitual des que s'ha iniciat aquest procés de retallades.

Vaig tenir l'experiència de treballar a l'ICS, fins i tot directament en un CAP, i vaig ser testimoni del molt que aguanten els professionals sanitaris, i com moltes coses funcionen raonablement bé per una dedicació i unes ganes que no són prou valorades (i també hi ha penques que s'hi repengen, que consti; com en tot col·lectiu ampli). I comparteixo el neguit, la irritació i el rebuig a un procés de retallades que em sembla fet de manera barroera, sense cap mena de pedagogia ni negociació, i amb moltes ganes de deixar espais a la sanitat privada i deixar la pública amb un caire més assistencial que no pas un dret.

Però, dit això -i repetit si cal- crec que a la manca de finezza del Govern no s'hi hauria de respondre amb una altra manca de finezza. Que el sistema és insostenible si no hi entren més diners o si no se'n gasten menys, em sembla clar. Podem discutir la magnitud, i de ben segur que hi haurà propostes molt diverses sobre què i com retallar, i com i d'on obtenir més ingressos (d'això, abans, se'n deia, barroerament, dretes i esquerres, i alguna cosa hi ha, encara). Podem discutir d'això, però no negar l'evidència d'una caiguda generalitzada d'ingressos, a tot arreu, i la necessitat d'ajustar-s'hi.

També caldria no exagerar la nota. De vegades, se senten amenaces i prediccions com si el sistema sanitari català fos un luxe asiàtic; i també a l'inrevés, com si estigués a l'alçada d'Haití. Per molts motius, no només l'econòmic. Quan es va desfermar una polèmica sobre un hipotètic nou hospital a Tarragona -tot just després que a Reus inauguressin el nou Sant Joan, tot s'ha de dir- semblava que Tarragona, que compta amb dos bons hospitals, Joan XXIII i Santa Tecla, estava en la indigència sanitària. Una mica més de calma.

I buscar mesures més imaginatives i més eficaces per a la resposta. Alguns sindicats amenacen amb una vaga, que no crec que serveixi per a res més que per a perjudicar l'usuari, que no està en condicions d'arreglar-ho. Ja fa molt de temps que penso que les vagues, especialment al sector serveis, no són la resposta. La vaga era -és- útil quan atura la producció i causa un perjudici real a qui pot resoldre les coses. Per això funcionava en les economies industrials. Aplicar-la als serveis públics, com s'ha fet sovint -pensem en les vagues al sector educatiu- em sembla un despropòsit. El malalt que es veu menys atès per una vaga no serà gaire solidari amb el vaguista, i encara menys anirà al conseller de torn a exigir-li solucions.


dimecres, 19 d’octubre del 2011

el tea party de casa nostra

Llegia no fa gaire un reportatge sobre el Tea Party, no tant sobre les propostes que fa, com sobre els efectes que està tenint en el partit republicà i en el seu espectre ideològic, la seva estratègia, etc. I pensava en possibles similituds a Catalunya. Crec que també hem tingut, en un espai polític determinat, el mateix, és a dir, una minoria que usa en política els mètodes de la religió més intolerant: el dogma, la possessió de la veritat, l’excomunió, o allò de extra ecclesiam nulla salvatio.
Resulta significatiu com, a l’espai del partit republicà dels USA, es dóna el fet que es necessita atraure aquesta base mobilitzada, activa, sorollosa, per a no perdre presència, i, sobretot, per la por a ser desqualificat per tou o, fins i tot, per poc patriota, malgrat que això –no indisposar-s’hi- pugui suposar incorporar idees estrambòtiques o, simplement, allunyar-se de la realitat i de la majoria. De fet, el que observen les ments més lúcides del partit republicà és que això els pot allunyar de la presidència. És a dir, aquests guardians de l’ortodòxia conservadora treballen objectivament per als demòcrates, però com que són omnipresents a les xarxes socials, als mitjans de comunicació propis, i a les mobilitzacions, condicionen –i distorsionen- decisivament el missatge conservador.
Pensava en com es poden donar fenòmens semblants a casa nostra, amb la monopolització mediàtica, emocional, cridanera, del discurs independentista, que acaba beneficiant electoralment els qui no en són. Qui i com anima aquesta mena de ratafia party? Tarragoní com sóc, i per tant, romà, hauria de fer la pregunta: cui prodest?

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Elogi de la política

Sé que no és el millor moment per a fer elogis de la política, però potser sí que cal alguna reflexió sobre com es va expressant –i cap a on, si és que ho fa- aquest descontent generalitzat. Descontent que entenc, que em sembla justificat, i que comparteixo, però no faig el mateix amb molts dels objectes de la ira.
M’explico: les inevitables retallades de la crisi –perquè si hi ha minva d’ingressos, cal retallar despeses; una altra qüestió és quines, de quina manera, i com, a la vegada, es busca incrementar els ingressos- vénen contestades (repeteixo: amb motiu, vista la potineria i en quina direcció s’estan fent) a base de retreure sous polítics i altres despeses que hi podríem associar (assessors, dietes, etc). I d’aquí, ja es va a una generalitzada acusació de lladres, de tots són iguals, i a una desqualificació en bloc de l’anomenada “classe política”.
Hauríem d’anar amb compte amb tot això. El desprestigi evident i força raonable de la política no ens hauria d’encegar. La política –entesa com l’estructura que fa possible la democràcia i la governança- és indispensable i, per això, una desqualificació en bloc, sense matisos, de tipus visceral, i sense alternatives mínimament viables (i aquí no hi entren els eslògans enginyosos de les manifestacions d’indignats) aquesta desqualificació acaba essent la porta d’entrada a opcions que es presenten fora del sistema i que en la immensa majoria dels casos –la història ens ho ensenya- acaben essent feixismes o populismes de la pitjor espècie, que ve a ser el mateix. Així –fora del sistema- es presentaven delinqüents com el Gil, espècimens com el Berlusconi, o impresentables com el LePen. Poca broma.
En Joan Fuster deia allò que “la política, si no la fas, te la fan”. Potser que ens ho pensem. I per als que plantegen –legítimament- no votar o votar nul, comprensible des del cabreig, que pensin que la dreta –jo continuo pensant que hi ha dreta i esquerra, i que no són el mateix- sempre sol anar-hi.
Ara s’entra en una espiral d’austeritat, tant exercida com reclamada. Tothom troba molt malament qualsevol despesa lligada a la classe política. i és evident que hi ha hagut excessos, que cal retallar, i que per motius d’equitat, d’eficiència, i d’exemplaritat, ha de passar davant de partides essencials. Però no fem demagògia: la magnitud del problema –que és sobretot d’ingressos, i aquí hauríem de parlar de la pressió fiscal real i del dèficit fiscal, però això dóna per molts més posts- la magnitud del problema no s’arregla amb les pagues extres dels alts càrrecs o amb les dietes dels dinars. Que també hi ha d’entrar, ho tinc clar. Però mentre anem fent bullir l’olla amb això no es parla –ei, de manera generalitzada! N’hi ha que si que en parlen, però surt poc- de l’enorme frau fiscal, de la manca d’equitat del sistema fiscal, o dels milers de milions d’euros compromesos en tancs, avions de combat, míssils i altres joguines caríssimes i inútils. O de la quantitat de transferències de recursos públics a mans privades, per motius no sempre clars i amb finalitats menys clares. Almenys menys clares des del punt de vista de l’interès general.
En aquests casos, a més, la crítica sol ser molt dirigida. M’hi jugo el que vulgueu que pamflets com la Retaguardia espanyola –ja no dic excrescències feixistes com l’ABC o la Razón- no diran ni piu del que costi la parada militar del 12 d’octubre, però es van omplir la boca amb el que va costar la commemoració de l’11 de Setembre.
I no només això, de vegades es menteix directament i prou. Fa uns dies, aquest altre pamflet –ni això, per a fer un pamflet se n’ha de saber- que és el Diari de Tarragona  s’exclamava demanant la supressió del Senat. A mi, francament, el senat espanyol no em fa ni fred ni calor, si no fos que també em costa diners, i que alguns amics meus, i persones respectables –no sempre va junt- han estat senadors. Però el que feia el Diari era argumentar-ho dient que així estalviaríem 3.500 milions d’euros. I això simplement és mentida: el pressupost del Senat és de poc més de 50 milions, que tot i ser una picossada, és 70 cops menys. Però de mentida en mentida, anem fent.
De manera que necessitem rigor en totes les crítiques i, si són econòmiques, amb números sobre la taula. No ens equivoquem d’adversari, que l’adversari té molt clars els seus objectius.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

fusionar municipis

L’amic Narcís Sastre ha tingut la gosadia de parlar de possibles –teòriques, etèries, inconfessades- fusions municipals. L’entrevista(http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/10/09/no-shan-descartar-fusions-hi-ha-voluntat-expressa/521016.html) que li fan es tot prudència i amb prou feines apunta alguns criteris –per mi, vàlids- del tipus asimetria, necessitat de no fer pedaços parcials, etc. Com que aquest és un tema que m’interessa des de fa molt de temps, no em puc estar de ficar-hi cullerada, en el benentès que no pretenc resoldre’l, però si aportar algun element més. I és que crec que, d’això, se’n parla amb molta lleugeresa, i que caldria aclarir alguns dels conceptes comunament usats. Almenys dos:
Competències. Crec que sovint es confon la competència i el servei de prestació obligatòria, en especial quan es parla de com els ajuntament suporten el pes –és a dir, el cost- de competències que no els pertoquen. Caldria aclarir que una cosa són aquells serveis que han de prestar obligatòriament per llei –segons la població- en els quals és exigible un finançament raonable. I, a partir d’aquí, que gestionin com millor sàpiguen o puguin. Per exemple, la neteja viària (i aquí podríem entrar també en la responsabilitat de generar un model urbà extens, amb poblament dispers, que no és capaç de generar per ells mateix els recursos per a mantenir-se). No és el mateix passar algú amb una escombra i un carret un cop a la setmana, que una màquina tres cops al dia, però això respon a la voluntat i a la capacitat municipal. El finançament ha de ser suficient per a un servei raonable, però si algú vol luxes, que se’ls pagui.
I el mateix amb les competències. Són coses que els ajuntament poden fer, no que han de fer. Sé que hi ha un ampli marge, i que sovint les normatives sectorials encolomen coses als Ajuntaments sense el finançament clar. Però, sota el títol competencial –el “poder fer”- després vénen les exigències que s’està fent el que no toca, sense tenir present que és voluntat municipal fer-ho o no. Això també és autonomia municipal, i vol dir assumir les responsabilitats de la decisió. Per posar exemples, no és el mateix el servei de lectura pública (competència “cultura” i llei corresponent, que el fa obligatori i municipal a les poblacions de més de 3.000 habitants, quan la llei de règim local ho feia als de 5.000) que una escola de música, que l’ajuntament pot crear o no.
Demanar finançament específic per a tot –els diners etiquetats en forma de transferència corrent finalista- és la negació de l’autonomia local en matèria financera, però cal assumir que aquesta mateixa autonomia comporta responsabilitats (per exemple, utilitzar plenament la capacitat fiscal). Sinó, no s’hi val.
I això no vol dir que el sistema de finançament sigui òptim, i que els repartiments –ara sí- de serveis obligatoris i de competències també ho siguin. Però potser que separem el gra de la palla i parlem amb propietat.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Santa Tecla i la Mercè

No he estat mai militant d'aquest antibarcelonisme provincià i amb complex d'inferioritat que es pot trobar en determinats ambients de Tarragona. Crec que molt sovint serveix per amagar les pròpies mancances, entre les quals, sobretot, la de resolució i ambició que és massa freqüent a Tarragona. És des d'aquí, i també des d'una posició poc militant pel que fa a la festa major de la ciutat, que em rebenta la desatenció -per ser suaus- dels mitjans de comunicació nacionals -ni que sigui teòrics, com la vanguardia, que ja sabem quina és la seva nació- cap a Santa Tecla. Ens mengem cada any pàgines i pàgines, i imatges i imatges, de la Mercè i de les festes de Gràcia, però amb prou feines quatre ratlles de Sant Magí o de Santa Tecla. 

Unes festes que són molt més viscudes i molt més populars que la Mercè, però que han tingut la mala sort de coincidir en el calendari amb festes barcelonines. I no ho dic per desqualificar la Mercè ni Gràcia -ni Sants o la Patum, que tenen una mica més de sort que naltros, però no massa més-. Però em rebenta que aquesta ignorància persistent permeti alimentar els discursos casposos dels provincians tarragonins -que n'hi ha- i que mai no s'han queixat dels menysteniment -per no dir l'atac- persistent dels media espanyols. Clar que tenen molt assumit que la capital és allà, i que naltros som “provincias”. Potser ha arribat el moment de fer un toc col·lectiu -una pàgina facebook “jo també vull que Santa Tecla surti a tv3”?- a veure si se n'assabenten, i, sobretot, a veure si fan callar aquestes relíquies ràncies que tan bona salut tenen.  

dissabte, 3 de setembre del 2011

Si no vols caldo, dues tasses. O tres, o quatre...




Ni fet a propòsit -o potser sí?- el mateix dia que els partits nacionalistes espanyols aproven la reforma de la constitució en un procediment opac, l'anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -tres mentides en quatre conceptes- caragola una mica més contra el català. Res de nou, tot forma part d'un mateix procés implacable, amb alts i baixos, des de fa segles. Res de bo es pot esperar.

Que no ens hagi de sorprendre, però, no vol dir que no calgui reaccionar. I com diu en Joan Manuel Tresserres, amb el cap i no amb les vísceres, com malauradament fem massa sovint. Pertoca al Govern la responsabilitat de liderar una resposta, però això no vol dir que li descarreguem tota la feina. A veure si perdem de vista una mica aquesta actitud de “piove, porco governo” que, en el fons, respon a treure's les puces de sobre i a no assumir res de res. La societat civil també té un lloc, en això, i ni com a suplència de les institucions, ni com a competència. Potser és el moment d'una nova Crida, que aprofiti l'experiència de l'anterior.

En tot cas, el que tinc molt clar és que si la principal responsabilitat la té el Govern és a partir de la consideració que, per febles i migrades que siguin, són les nostres institucions, i que cal defugir els perills de la manipulació electoral i el tacticisme constant que tant de mal ha fet. Govern i oposició han d'estar a l'alçada, i això facilitarà que la societat civil també pugui fer la seva feina. Serà així? M'agradaria molt, però no sé perquè no n'acabo d'estar convençut...

dimecres, 3 d’agost del 2011

De la burrocràcia


Sé que a aquestes alçades ja hauria d'estar curat d'espants, i més si m'hi dedico professionalment des de fa força anys, però he de reconèixer que la burrocràcia1 no deixa de sorprendre'm amb pràctiques irracionals per a fer-me perdre el temps i els nervis.

Vaig decidir matricular-me en un master a la mateixa universitat on em vaig llicenciar, i on dono classes. O, més exactament, vaig decidir intentar-ho, perquè encara no està clar. Disposat a fer passes, m'armo de paciència i entro a la xarxa per intentar saber què cal fer per a fer la pre-inscripció. Després d'uns quants clics -amb bucles inclosos- arribo a una pàgina amb els requisits, escrits, no cal dir-ho, amb el llenguatge incomprensible habitual. Faig alguna trucada per aclarir coses, i trobo una persona amable, educada, i amb ganes de resoldre -una raresa- que, tot i això, opta pel camí ortodox, malgrat que sigui incongruent.

I és que resulta que he d'aportar còpia compulsada del meu títol i del meu expedient acadèmic. Expedits, ambdós, per la mateixa universitat on pretenc matricular-me. A partir dels expedients que tenen a la mateixa universitat. I, el títol, inscrit en un registre del qual puc facilitar el número i data d'inscripció, que consten al revers del títol. Doncs he de demanar-ho tot, malgrat el que diu la llei sobre no demanar documents que ja es tenen. I quan manifesto la meva sorpresa -ingenu que és un- em diuen “és que així és més fàcil”. I un bé negre! Consulta a Secretaria, registre, torna a Secretaria -on topo amb el contrari de la persona d'abans- i tot amb les respectives cues i en horaris impossibles de conciliar amb la vida laboral (la meva, no la seva). Més visita a la Caixa per pagar la corresponent taxa, és clar.

I ara rebo la comunicació que no n'hi ha prou, perquè com que sóc d'una universitat diferent -quan em vaig llicenciar aquesta no existia, però en va ser l'antecedent- he de portar una còpia compulsada del meu DNI. Deu ser la que fa trenta, que els he portat, amb els anys que hi he estudiat i que hi dono classes! I què coi en deuen fer, del meu DNI, més enllà de posar una creueta en una llista de papers i arxivar-lo? He treballat en prou oficines per a saber que es demanen dotzenes de còpies de DNI que no es fan servir absolutament per res, però com que, un dia, algú va decidir que calien, es continuen demanant fins a la fi del món.

Ara que les universitats estan també de retallades, seria bo que aprofitessin per a revisar circuits i suprimir tràmits inútils. En un món on puc confirmar la declaració de renda amb un SMS, resulta que la universitat no pot consultar les seves pròpies dades, i ens obliga a fer un via crucis als soferts usuaris. I a pagar la taxa, és clar.

1No, no està mal escrit!

dilluns, 11 de juliol del 2011

Vegueria del Penedès


L’organització territorial (que no ordenació, que és una altra cosa; batalla perduda, em temo) és una de les meves dèries acadèmiques, intermitent objecte de treball, i freqüent causa d’enrabiades llegint i sentint les bestieses que s’hi diuen.

Fa poc he tingut ocasió de conèixer una proposició de llei sobre la vegueria del Penedès i de tornar a lamentar la frivolitat i la ignorància amb què es tracten aquests temes.La proposició, a tràmit al Parlament, la  podeu veure a l'enllaç(http://www.parlament.cat/activitat/bopc/09b076.pdf pàgina 21 i següents) i
Vagi per endavant que no comparteixo la proposta de la vegueria del Penedès, però això no em fa desqualificar-la. Al capdavall, l’organització territorial és un fet polític, una decisió humana, i és perfectament defensable aquesta i moltes propostes, des del manteniment de l’status quo actual de quatre províncies, a un mapa de quinze vegueries, o el que sigui. després vindrà l’hora d’analitzar-ne costos, oportunitat, viabilitat o adequació al model de país que hom tingui.

El que no és admissible, però, és argumentar les propostes amb ximpleries, amb inexactituds històriques, o amb argument agafats amb pinces, que no hi tenen res a veure, i que pretenen donar un vernís de cientificitat a propostes estrictament polítiques i, en aquest cas, em temo que pertanyents a la coneguda pràctica del filibusterisme parlamentari o a l’embolica que fa fort i qui dies passa anys empeny.

La memòria que pretén justificar la creació de la vegueria del Penedès, afirma coses tan estúpides com:

La Divisió Territorial de Catalunya impulsada per la Generalitat el 1936 va suposar una nova configuració de termes municipals, de forma que Aiguamúrcia, Masllorenç i Montferri van passar a l’Alt Camp, mentre que Salomó, Bonastre, Roda de Berà, Creixell, Torredembarra, Altafulla, la Riera del Gaià, la Nou del Gaià i la Pobla de Montornès van ser passats al Tarragonès.”

Aquí ningú va passar enlloc, per la senzilla raó que ni l’Alt Camp, ni el Tarragonès no existien com a comarques, ni oficiosament –com sí que existia un Penedès- ni, encara menys, oficialment. I això no és una anècdota, sinó l’enèsima prova –en tinc unes quantes més de recollides- de l’estultícia territorial que va pel món considerant –i alguns s’ho creuen i tot- que l’actual mapa comarcal és una mena de creació divina, eterna en el temps. El Tarragonès –al qual, segons aquests illetrats “es van passar” uns municipis, se’l van inventar l’any 1932, igual que el Baix Penedès i totes les altres comarques tal com les coneixem avui. Si al 1930 algú hagués parlat de “Tarragonès” ningú no hagués sabut de què parlava.

Per acabar-ho d’adobar, l’apartat de viabilitat econòmica i d’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic i social de la iniciativa, fa unes afirmacions tan peregrines com que amb la vegueria s’incrementarien els centres d’educació superior (ja ho saben les universitats? Ja ho sap el departament corresponent?) que augmentarien les mercaderies manufacturades al port de Vilanova (què té a veure l’existència de la vegueria amb la captació de mercaderies al Port?) o que hi hauria més entrades i sortides a les autopistes.

Tot això és mentida. No té res a veure una cosa amb l’altra, i tot el que s’addueix com a positiu per a la vegueria del Penedès és assolible o no ara mateix, al marge de tenir o no vegueria. Que em demostrin que si no hi ha llocs de treball, o un creixement ordenat, es deu a la manca de vegueria. Això és indemostrable. Ja està bé de presentar la vegueria (o la comarca, o la capitalitat, o el que sigui) com una mena de panacea de tots els mals. Sobretot si mai no s’ha definit el contingut i funcions de tot això. El Parlament, el Penedès, i l’organització territorial, es mereixen més serietat.