Com deia en
l'anterior apunt, repensar la ciutat, plantejar noves formes d'ordenació,
reconsiderar intervencions, tot és molt legítim, i fins i tot necessari. Aquell
apunt ha rebut comentaris molt interessants, amb reflexions sobre la ciutat que
comparteixo, i m'alegra que hi hagi aquesta inquietud. Comparteixo plenament l’escrit
de l’admirat col·lega Rafael López d’avui mateix (aquí). Però el que ara tenim sobre la taula no és l'escenari teòric de
repensar, sinó un fet molt concret. Una proposta de pla parcial feta d'acord
amb el POUM vigent. Hi ha algú -en aquest cas la Junta de compensació del PP24
la Budellera- que ha exercit els drets que la llei li reconeix i ha aplicat el
que diu el POUM. Un POUM que Tarragona es va donar a si mateixa, en un procés
llarg, accidentat, i debatut, no ho oblidem, però que va ser decisió de la
ciutat. No és una cosa que ens vingui de fora, sinó una obra pròpia.
La pregunta, la
pregunta urgent, no és doncs si aquest és el model de ciutat que volem o no –que
també ens ho hem de plantejar- sinó com podem respondre a aquesta proposta
existent, sabent que un rebuig o una esmena a la totalitat condemna la ciutat a
unes indemnitzacions importants.
Això és, sobretot,
responsabilitat del govern. Sobretot, però no només, si ens pretenem una
societat madura que no s'inhibeix de la
ciutat. Però sobretot del govern, i això és -hauria de ser- un avís per a
navegants: si algú pretén ser una opció de govern, si algú no es vol quedar en
el còmode lloc de partit protesta, que es queixa i diu com s'haurien d'haver
fet les coses -a pilota passada, que és molt fàcil- no pot, ara, fer discursos
per elevació. Toca embrutar-se les mans i buscar solucions, que segur que no
seran perfectes -la perfecció no existeix- però que han de ser viables.
Crec que hi ha
almenys dos nivells d'intervenció en aquest cas: un específic per al projecte
de la Budellera, i un més general per evitar -o minorar- el problema de fons.
Anem per parts.
Quin és el marge de
maniobra? D'entrada, assenyalem que el POUM -en compliment del que diu la Llei
d'urbanisme- fixa una sèrie de paràmetres d'obligat compliment per al Pla
parcial. A més d'atorgar-li la condició d'urbanitzable i de delimitar-lo, el
POUM estableix quina és l'edificabilitat -és a dir, la quantitat d'edificació
que pot contenir el Pla parcial- els usos (principal, compatibles, i
incompatibles) i la qualificació (com es disposen, sobre el terreny, aquesta edificabilitat i aquests usos). A
més, pot establir -i el POUM ho fa- criteris d'ordenació i condicions afegides,
com ara la inclusió de l'antic àmbit del Pla parcial 27, a la Platja Llarga,
que es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i
instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin
atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”. Això ho diu el POUM, no el Pla parcial.
Vol dir, doncs, que
si el projecte compleix aquestes determinacions -i ho hauria de fer, per
imperatiu legal- podem discutir el com, però no el què. Això és poc o és molt?
En tot cas, és el marge que tenim, en el benentès que una ordenació diferent no
pot anar en detriment de l'edificabilitat reconeguda; podem posar-la d'una
altra manera, però no podem reduir-la per imperatiu legal.
En tot cas, una
nova ordenació que respecti els paràmetres bàsics, si es vol que alliberi més
espai, només pot ser, o bé més densa, o bé més alta, i no sembla que les
alçades agradin gaire. Ens queda, és clar, la possibilitat de disposar
l'edificació de forma més compacta, i fer carrers més estrets. Certament hi ha
marge, però siguem conscients que això va en detriment de la qualitat de vida
-per exemple, de garantir un bon assolellament- o de la mobilitat (per exemple,
fer conviure vianants, circulació rodada, carril bici i aparcament demana uns
carrers relativament amples).
Ja em vaig referir
a la necessitat de contextualitzar el temps de l'ordenació. Parlem d'un pla per
a trenta o quaranta anys. A ningú se li acut que s'hagi de construir tot de
cop, i tampoc no sembla prudent urbanitzar-ho tot i restar a l'espera. De fet,
hem de distingir les fases d'ordenació -que és la immediata que ens ocupa-
reparcel·lació, urbanització i edificació. Podem -més; ho hem de fer- ordenar
el conjunt; podem -també ho hem de fer- reparcel·lar, és a dir, re-assignar les
propietats i els seus drets corresponents d'acord amb la nova ordenació. Podem
preveure i planificar la urbanització, però ningú obliga a materialitzar
aquesta urbanització i edificació d'un sol cop. Això, que estic segur que la
Junta de compensació té molt clar, podem establir-ho millor al Pla per a
tranquil·litat de tothom, i fins i tot per a condicionar el ritme de
l'ocupació, de tal manera que s'assenyalin les prioritats, que sens dubte han
d'anar per a les zones més properes a la ciutat existent. Insisteixo que estic
segur que això ja es pensa des de la Junta, però no seria sobrer evidenciar-ho
al Pla i fer-ho més explícit, si això ha de tranquil·litzar.
Una possibilitat
-complicada, això sí- seria establir una divisió poligonal. Enlloc no està
establert que forçosament s'hagi de desenvolupar com un únic polígon. Sempre
que siguem capaços de refer l'ordenació i establir els polígons independents
que, segons la llei, han de ser equilibrats en càrregues i beneficis dins d'un
mateix sector. Això no és fàcil, però podria ser possible amb un ús imaginatiu
de la possibilitat de definir polígons discontinus. És qüestió de fer números i
un pla d'etapes que condicioni el desenvolupament de les noves a una efectiva
execució -no completa, però sí significativa- de les anteriors. Posteriors revisions,
per canvis significatius de la realitat, serien més assequibles.
Una qüestió,
relacionada amb un dels aspectes de l'apunt anterior, em semblaria interessant
que fos plantejada. Parlava de com canvien els hàbits i les necessitats en
matèria d'habitatge; de com augmenta el nombre de llars unipersonals, i de com
s'intueix -i reitero que seria bo saber-ne més; en general, seria bo saber més
de nosaltres mateixos, de la ciutat- que hi ha una demanda insatisfeta,
majoritàriament de gent jove, que té unes necessitats diferents. A aquestes
demandes diferents no podem continuar oferint l'habitatge estàndard de
menjador, tres habitacions, cuina i dos banys, o una habitació i un bany menys.
Ens cal generar noves tipologies, més reduïdes, apropiades -i, sobretot,
econòmicament a l'abast- per a persones soles o parelles sense fills. No se si
les ordenances d'edificació del Pla parcial ho preveuen, però crec que caldria
ser molt valent i imaginatiu en això, especialment a les zones reservades a
habitatge protegit i sobretot a les de titularitat pública. Això repercuteix en
la densitat possible, i seria bo pensar-hi ara.
I, a la vegada, per
què no som capaços de plantejar-nos solucions d'habitatge col·lectiu? Hi ha
experiències reeixides, a Europa.
Resulten més eficients en recursos i en espai. No es tracta d'imposar res, però
sí de no fer-ho impossible. Ara que estem dissenyant una part important de la
ciutat del futur, potser seria el moment de pensar-hi.
Hi ha un aspecte de
l'ordenació proposada que no m'acaba de convèncer. Es tracta dels vials que
travessen el gran espai lliure a la banda est de la Budellera, els que el Pla
anomena carrers 5 i 3. Aquests:
Especialment el carrer 5, ateses les
dificultats de pendent -una part haurà de ser en viaducte- i que la funcionalitat em sembla escassa. Hi
ha la voluntat de relligar l'espai de la Budellera amb les urbanitzacions veïnes,
i descarregar de trànsit l'antiga CN-340. Diversificar els trànsits, i
multiplicar les vies d'accés a la trama viària de la ciutat és positiu, perquè evita colls d'ampolla. Però no crec
que els guanys -la major fluïdesa i connectivitat- siguin proporcionals als
costos: un vial car, en part elevat, amb un pendent important, i que parteix un
espai lliure de grans dimensions. Un vial imposat per la Comissió territorial d’urbanisme
de la Generalitat al POUM, però que, al contrari d’unes altres determinacions,
seria relativament senzill de modificar.
Crec que caldria
reformular aquestes connexions -també la del carrer 3- i evitar tan com sigui
possible la fragmentació del gran espai verd. Més encara si no resulta evident
el guany en connectivitat. El mateix Estudi d'avaluació de la mobilitat
generada atribueix un 1% la nova mobilitat en vehicle privat generada pel
sector en cadascuna d'aquestes vies
Clar que aquesta
dada correspon a la generada pel propi sector, no a la provinent de les
urbanitzacions veïnes, però em costa creure que no hi hagi alternatives.
En fi, hi ha
possibilitats de modificar alguns aspectes del Pla parcial de la Budellera en
un sentit que a mi em semblaria positiu, però sempre assumint que alguna
d'aquestes modificacions pot suposar revisar de cap i de nou l'ordenació. Al
capdavall, un pla parcial -i més un amb les dimensions d'aquest- és una
ordenació complexa, i tocar una peça pot suposar revisar-ne moltes més. No és
feina d'un dia -analitzar-ho tampoc; segur que se m'han escapat moltes coses- i
moltes decisions responen a factors que no coneixem del tot. Raó de més per a
demanar explicacions, amb la voluntat d'escoltar-les.
Raó de més, també,
per a demanar serietat a totes les parts. Al Govern, per a defensar i
argumentar allò que cregui millor per a la ciutat -el Pla o modificacions al
Pla- amb solvència. A l'oposició -la institucional, la veïnal- per assumir el
real marge de maniobra de què es disposa i la realitat del Pla i no caricatures
interessades o frívoles.
He parlat abans de
dos nivells d'intervenció. Un segon nivell, de fons, és el que ens ha portat
fins aquí. El Pla parcial arriba ara i amb el contingut que té d'acord amb el
POUM vigent. Una de les parts d'aquest POUM vigent és el Programa d'actuació un
document que, segons diu la llei “són l'expressió de les polítiques municipals
de sòl i d'habitatge i contenen les previsions i els compromisos assumits per
al desenvolupament dels plans d'ordenació urbanística municipal corresponents
pel que fa a la reforma i la millora urbanes”.
El Programa vigent
a Tarragona estableix que el Pla parcial de la Budellera s'ha de tirar endavant
en el primer sexenni de vigència del POUM (2013-2018). Per això s'ha presentat
ara. Des del punt de vista formal, doncs, el Pla parcial és impecable: es
presenta amb el contingut i les determinacions que estableix el POUM i dins del
termini que li pertoca. Això, que és l'estricte compliment del POUM, estableix
també els marges de maniobra per a canvis, com hem vist.
Però més enllà -que
no és poc- de la Budellera, el que seria intel·ligent seria afrontar aquest
marc que ens condiciona per a poder canviar el que calgui. És possible fer-ho?
Sí i no.
El nus de la
qüestió és que les bases del POUM -les bases urbanístiques, demogràfiques,
econòmiques- estan completament superades per la realitat. Els escenaris
demogràfics, elaborats en plena efervescència, s'han invertit totalment, de
manera que Tarragona perd població (però no de manera exagerada: el salt entre
els 140.184 del 2010 i els 131.255 del 2015, que ha estat adduït per oposar-se
a la Budellera, també incorpora la pèrdua de més de 5.600 habitants de la
Canonja; no fem trampes).
El POUM va quedar
enllestit al 2007, amb la primera aprovació inicial. Les modificacions
posteriors, que van motivar la segona aprovació inicial del novembre de 2008,
van ser importants, certament, però no van afectar les bases del Pla. Les
modificacions -també la supressió dels sectors del Pont del Diable i de la Móra
2; l'anul·lació dels dos plans parcials de la Platja Llarga, precisament a base
d'incloure'ls a la Budellera i a Terres Cavades- van ser sobretot de caràcter
menor (menor per al conjunt de la ciutat, no per als afectats, és clar) però no
modificaven les idees centrals, elaborades en temps de boom immobiliari.
Segurament la urgència no permetia començar de nou, i era més necessari sortir
de l'embús com fos. No ho critico, crec que no es podia fer una altra cosa.
Hem de revisar el
POUM, doncs? La veritat és que quan encara estem acabant de pair un procés de
revisió que va ser traumàtic i feixuc, no ens ho podem permetre (i segurament
tampoc no seria legal).
Ho hem de deixar
estar? Doncs tampoc. Hi ha alternatives. Més modestes, si voleu, però viables i
que poden generar un escenari millor.
Primer. Identificar
tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi
una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix
POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible
estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la
modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.
Segon. En
paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on
sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions
que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot-
convenients.
Tercer. Començar a
pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment
la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la
realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de
pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper
metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.
Serà possible, tot
això? Possible, ho és. Probable, a la vista d'un govern que em sembla força
desorientat, amb un Ajuntament dèbil com a estructura, i amb una oposició que sembla
que prefereix apuntar-se als discursos maximalistes i no a presentar
alternatives amb cara i ulls i no cartes als reis, i amb una societat civil
gairebé inexistent, em sembla més difícil. Però no per això hem de deixar
d'intentar-ho.