La tieta

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

Així acaba “La tieta”, una gran cançó de Joan Manel Serrat, que fa un retrat, exacte i un pèl cruel -les dues coses- de les tietes solteres. I ahir va morir la tieta, la nostra tieta, ja molt gran i -contra el que diu la cançó- molt estimada i acompanyada fins al darrer moment, a penes sis mesos després que la seva germana, la nostra mare.

La tieta va ser sempre, fins al final, una dona molt independent -per res la mitja bleda, també real molts cops, que diu la cançó-. Es va fer gran si us plau per força; als tretze anys ja treballava, i no va parar mai fins la jubilació. I les vicissituds familiars van fer que amb quinze anys, començada la guerra, hagués de tirar endavant la família. Això no li va impedir, més endavant, esforçar-se per una formació -francès, comptabilitat- que li permetrien millorar professionalment, i anar-se fent una cultura sui generis. Li agradava el ballet i l'òpera, va viatjar i veure món, i llegia.

M'adono que amb aquesta mort ha desaparegut la darrera dels germans dels nostres pares, i, d'alguna manera, quedem a primera línia de foc. Llei de vida, és clar, i ja feia força anys que érem nosaltres qui tenia cura de les dues germanes -el que es deixaven, que sempre van ser molt independents- però era una presència que anava per davant. També algú que ens enllaçava amb un món desaparegut, que podia explicar com eren els avis que no vam poder conèixer, la vida al Vic de la preguerra, o a la casa pairal -Can Roca de les Garses- que ja no sé de qui és ni si existeix. Ara serem nosaltres els qui acabarem explicant aquestes coses, la vida d'aquesta generació que s'ha acabat, o com era la Tarragona d'abans de la democràcia... o d'abans de la crisi.

Tot muda i tot roman. 

Sobre càrrecs als consells comarcals, i més coses

Anem sabent més coses de la sempre postergada reforma del règim local, que ara –per compensar- ens arriba per partida doble, espanyola i catalana, amb l’afirmació de la consellera de Governació i Vicepresidenta –com allò d’aquell I d’Espanya i V d’Alemanya- que es respectarà escrupolosament la competència exclusiva de Catalunya en la matèria.

Un cop hem acabat de riure amb l’afirmació anterior, anem a algunes de les coses que hem sabut sobre el contingut de la reforma. La consellera vicepresidenta –o a l’inrevés, que no en sé l’ordre- afirma que, amb la conversió dels consells comarcals en consells d’alcaldes, s’eliminen 1.034 càrrecs remunerats. Pel que sembla, la consellera vicepresidenta no sap –o si ho sap, ho amaga- que la majoria dels consellers comarcals no són remunerats, de la mateixa manera que no ho és la immensa majoria dels regidors.  Potser vol dir dietes d’assistència? D’acord, però aleshores seria bo conèixer dades exactes.  Hi ha consells que paguen 40€ per assistència al plenari, i en fan quatre a l’any.  Equiparar això a “càrrec remunerat” només per aparèixer com la gran estalviadora em sembla un frau.

A més, aquest estalvi seria molt relatiu. Els consells comarcals passen a ser consells d’alcaldes, i desapareixen als municipis inclosos en una àrea metropolitana. Doncs això vol dir, comptant la fusió anunciada –que també n’haurem de parlar- 899 alcaldes. Canviem 1.048 consellers comarcals –no sé d’on surten aquests 1.034- per 899 alcaldes. Cobraran assistències pels plens del consell d’alcaldes? Cobraran els de la junta de govern (set membres) de les comarques amb més de deu municipis (37 comarques)?. Perquè això són 259 membres més, que sumats als altres vol dir 1.158, 124 més que els que la consellera vicepresidenta diu que elimina. Francament, tinc  una veritable curiositat per conèixer la memòria econòmica d’aquest projecte, si n’hi ha.

Clar que no és la primera vegada. En una compareixença al Parlament, anunciant aquests propòsits de reforma, la consellera vicepresidenta va parlar d’un estalvi al voltant de 1.000 milions d’€ per la reforma dels consells comarcals i dels ajuntaments. Anem a pams.  Els pressupostos liquidats dels consells comarcals de l’exercici 2009 –darrera dada publicada- sumen 755.530.834,52€. I els pressupostos liquidats del mateix període dels municipis de menys de 5.000 habitants –els susceptibles de ser afectats per aquesta reforma estalviadora- van suposar 1.601.284.785,93€. Tot plegat, una mica més de 2.300 milions d’€.

D’aquesta quantitat, de la qual es pretén, sembla (és a dir, a reserva de dades concretes) estalviar prop d’un 40%, caldria netralitzar les transferències internes. Cal tenir en compte que el conjunt d’ajuntaments –grans i petits- va rebre 12.118.013,86€ de transferències corrents i 1.519.482,76€ de transferències de capital dels consells comarcals, i, a la vegada, els va transferir 26.675.979,10€ i 9.866.373,03€ pels mateixos conceptes.

I, igualment, caldria tenir en compte les inversions, que se suposa que no es veurien retallades, si del que es tracta és d’estalvi corrent. Doncs bé, les inversions dels municipis de menys de 5.000 habitants en aquest període –sempre segons les liquidacions- van ser de 526.973.655,84€, i les dels consells comarcals, 51.640.718,99€. Només les inversions, sense comptar les transferències de capital.

D’on s’estalvien, doncs, aquests 1.000 milions €? Dels consells comarcals, segur que no, perquè no podem estalviar 1.000 milions si tots plegats, per tots els conceptes, en van gastar 755. Dels ajuntaments, que, si descomptem les inversions, van liquidar –per tots els altres conceptes- una mica més de 1.000 milions?

Francament, no m’acaben de quadrar, aquests números. Llegiré amb molt d’interès la memòria econòmica  de la llei, però ja d’entrada m’agradaria que no es fessin afirmacions d’aquest tipus sense dades. Necessitem serietat per a poder prendre decisions. No discuteixo la necessitat de racionalitzar l’organització territorial de Catalunya, i menys d’evitar duplicitats –per exemple, l’Estat...- però això s’ha de fer amb bases sòlides i no amb frivolitats i amb mitges veritats. Altrament, només s’alimenten discursos populistes que obren la porta a berlusconis, giligils, ruizmateos, i altres elements semblants.