dimarts, 19 de gener del 2016

Banc d'Espanya a Tarragona, biblioteca, i com no es fan les coses

L’eterna qüestió de què fer amb determinats edificis de Tarragona (sobretot de què fer; es parla molt menys, per no dir gens, de com fer-ho) té un nou episodi amb l’edifici que abans ocupava el Banc d’Espanya. Pendents encara de tenir algunes idees clares sobre necessitats, ara s’obre un nou debat sobre què fer al Banc d’Espanya, i així continuem fent entrar el clau per la cabota: no discutim sobre què necessitem, i després sobre on ho posem, sinó que encetem un debat d’ocurrències sense dades.

El Diari de Tarragona, incansable en la seva cursa per un alt nivell de desinformació i d’inanitat informativa, ha demanat l’opinió dels lectors. I, com sol passar en aquesta mena de fòrums oberts via digital, han rebut un nombre important de ximpleries i de comentaris pretesament graciosos.

D’entrada cal dir que és saludable –necessari i tot- que les decisions en matèria d’equipaments públics s’obrin a la ciutadania. La participació, donar la veu a la gent, és –sortosament- vist cada cop més imprescindible. Benvinguda, doncs, l’oportunitat de participar. Però benvinguda si està ben feta. La participació, com tot, s’ha d’aprendre, i té les seves regles. No és admissible obrir debats falsos, sense donar a informació necessària i sense plantejar totes les variables del problema. Entre una tecnocràcia hermètica i incomprensible, aïllada de la gent, i la barra lliure sense dades, hi ha mecanismes –ben coneguts- per a la presa de decisions participada i amb garanties. Per a qui vulgui saber-ne més, pot consultar aquesta publicació del CADS però n'hi ha moltes més.

Anem a l’objecte de debat. Biblioteca al Banc d’Espanya sí o no?.

Comencem amb unes dades.

A Tarragona, d’acord amb les previsions del Mapa de lectura pública de Catalunya, ens pertocarien una biblioteca central (que inclou la biblioteca central urbana, la comarcal i la provincial) i tres biblioteques locals de proximitat. Aquesta previsió es basa en dues variables: la població, és a dir, el nombre d’habitants, i el poblament, és a dir, com estan distribuïts aquests habitants al territori. De tots és sabut que Tarragona té una estructura municipal fragmentada, amb barris populosos separats del centre, i això s’ha de reflectir en els equipaments.

Els equipaments existents són insuficients. Tenim una biblioteca central que s’ha quedat petita, i una biblioteca de proximitat, que ara –fa molt poc- sembla que es vol instal·lar a l’actual Mercat municipal de Torreforta.

Com sabem que la biblioteca central és insuficient? Doncs perquè hi ha un estàndard bàsic dels equipaments bibliotecaris, en funció del tipus de biblioteca i de la població a la qual ha de servir. No hi ha un estàndard universal; de fet, la IFLA (International Federation of Library Associations) en una publicació sobre el servei bibliotecari, editada pel Col·legi oficial de bibliotecaris-documentalistes de Catalunya (la podeu veure aquí) diu el que segueix:

“La quantitat d’espai d’una biblioteca pública depèn de factors com ara les necessitats pròpies de cada comunitat, les funcions de la biblioteca, el nivell de recursos disponibles, el volum de la col·lecció, l’espai disponible i la proximitat d’altres biblioteques. Com que aquests elements variaran de manera significativa segons els països i els diferents tipus d’edifici, és impossible proposar unes directrius universals per a l’espai que cal per a una biblioteca pública. S’han elaborat estàndards locals, com en els exemples d’Ontario, al Canadà, Queensland, a Austràlia, i Barcelona –incloses als apèndixs–, que poden ser útils en el procés de planificació.”

L’estàndard local que cita la IFLA va ser fruit d’un treball conjunt del Departament de Cultura de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona, al 2006-2007, i és la base del Mapa de Lectura Pública de Catalunya.

Si pensem en el Banc d’Espanya com a seu de la biblioteca central que necessitem, els estàndards de biblioteca central per a Tarragona són els següents: una superfície de programa (la útil amb efectes bibliotecaris) de 3.900 m2, i una superfície total (que inclou els accessos, els sanitaris, els serveis comuns, etc) un 30% superior, és a dir, uns 5.070 m2. I això com a mínim, per a les ciutats de 100.000 habitants.

Ara bé, l’edifici del Banc d’Espanya té una superfície útil de 2.771 m2. Amb prou feines la meitat. I això sense entrar, ara, en la distribució d’aquests 2.771 m2, força complicada.

Davant d’això, és clar, hi ha l’opció de fer una biblioteca petita, de proximitat, que, per a una àrea d’influència d’uns 40.000 habitants, necessitaria una superfície de programa de 1.600 m2 i una total construïda d’uns 2.080 m2. Hi cap, i fins i tot pot créixer una mica, si és que la distribució interna de l’edifici ho permet, que em sembla que no. Ara bé, no sé si aquesta és la prioritat. Perquè, amb això, continuarem tenim una biblioteca central petita i una de proximitat... a pocs centenars de metres de distància l’una de l’altra.

També hi ha l’opció que s’havia dit en algun moment, de fer un edifici annex al Banc d’Espanya, al jardinet que té al darrera. Però això, al meu parer, suposa:

- Trencar la perspectiva del Banc, com a edifici exempt, amb l’afegit d’un cos d’edificació. I modificar un edifici protegit.
- Perdre un dels pocs espais enjardinats que tenim al centre de la ciutat
- Com que els jardinets són zona verda, caldria modificar el POUM i –atenció!- compensar la pèrdua de la zona verda (més la que correspon a l’increment d’edificació) amb una superfície i funcionalitat equivalent (o sigui, busca 200 m2 –no crec que en tingui més- lliures al centre de la ciutat, expropia’ls, paga’ls...).

Tot plegat, no sé si és el que més ens convé. Potser que primer pensem quines biblioteques ens calen, i com han de ser, i després busquem exactament on posar-les. I que ho pensem amb una certa ambició, no fos cas que ens quedi petita al cap de quatre dies (tot i que no deixaria de ser una bona notícia!). Per a posar un exemple, la biblioteca provincial de Girona –i tenint en compte que l’estructura urbana de Girona és molt diferent- té més de 7.000 m2 de superfície.

La gent ha de saber tot això? No d’entrada, però si volem saber la seva opinió, hem de facilitar la informació necessària per a prendre decisions. A participar s’aprèn participant, i tot i que no n’hem tingut massa ocasions, en la història recent de Tarragona, seria bo que ens poséssim les piles i comencéssim a fer-ho millor. La gent no és tonta, i si les coses s’expliquen, es donen les dades necessàries, i s’entaula un diàleg obert sense prepotències i disposat a entendre’s, surten coses positives. Però si simplement es pregunta sense solta ni volta, desconeixent de què es parla, només obtenim ocurrències. I ja n’hem tingudes prou i massa.


(foto extreta de commons.wikimedia.org) 

dimecres, 13 de gener del 2016

històries (més o menys) paral·leles

Aquests dies de Nadal i cap d’any he aprofitat per a llegir uns quants llibres de Ryszard Kapuscinsky. Coneixia “El emperador” –el tinc en traducció a l’espanyol- sobre el Negus, que em va sembla magnífic, i tenia ganes de llegir-ne més. A més, són llibres per a llegir amb un atles al costat, i això és un al·licient.

Un dels que he llegit és “El Imperio” sobre l’extinta URSS. Hi he trobat un paràgraf interessant –que potser molta gent ja coneix, però jo no fins ara- i em sembla divertit de transcriure’l. Que cadascú pensi el que vulgui.

“A finales de enero de 1990 viajé a Kíev por enésima vez. Mis interlocutores se mostraban muy excitados, contándome lo que había sucedido. Y todos comentaban lo mismo: que el 21de enero, aniversario de la proclamación de la efímera independencia de Ucrania en 1918, cientos de miles de personas se habían dado la mano para formar una cadena humana de más de 500 kilómetros, entre Kíev, Lvov y Ivano-Frankovsk. Hoy, ante lo que sucedió en agosto de 1991, ante el derrumbamiento de una gran parte del mundo (para mucha gente, del mundo entero) la formación de una cadena humana, aunque midiera 500 kilómetros, puede antojársenos un gesto insignificante, pero para mis interlocutores fue una conmoción, se trataba de un milagro, de una revolución. Por varias razones, a saber: por primera vez se llevó a cabo una gran acción no por orden del Comité Central, sino por iniciativa de una organización joven e independiente, el RUJ. Sí, resultó que el llamado “papel dirigente del partido” era una ficción, que el papel dirigente lo desempeñaban las organizaciones que había creado la propia sociedad y que dicha sociedad sólo quería obedecer a ellas. En segundo lugar, resultó que los ucranianos habían preservado la memoria de su primera independencia, una memoria que los bolcheviques habían intentado borrar durante setenta años. De ahí que la cadena tuviera tanta importancia psicológica: apretó su lazo alrededor de la mayor pesadilla del sovietismo que no era sino la sensación de vivir en una desesperanzada situación  sin perspectivas, sin salida.

A partir de ese momento, la historia acelera su curso en Ucrania. Ya en enero, el Papa Juan Pablo II aprueba la estructura de la Iglesia Católica de Ucrania (las relaciones entre las cuatro comunidades cristianas –la Iglesia Católica de Ucrania, la Iglesia Católica Romana, la Iglesia Ortodoxa y la Iglesia Ortodoxa Autocéfala Ucraniana- son un capítulo aparte en la vida de la Ucrania moderna, un capítulo lleno de tensiones emociones y dolor). En marzo, en la república se celebran elecciones a los consejos de todos los niveles. En tres circunscripciones (la Ucrania occidental) vuelve a ganar la oposición democrática (¡Cómo se hubiera alegrado mi escritor ucraniano favorito, autor de la idea de la Ucrania democrática, Vynnychenko!). Finalmente llega el 16 de junio: el parlamento aprueba la Declaración de Soberanía de la República Socialista Soviética de Ucrania. La Declaración pone de manifiesto la superioridad de las leyes de la república frente a las soviéticas, así como el derecho a un ejército y una moneda propios. A continuación manifiesta que Ucrania será un Estado neutral y desnuclearizado (esto último tiene una gran importancia, debido a los enormes arsenales de armas de destrucción masiva que se encuentran en el territorio de la república). Con toda su importancia psicológica e histórica, la Declaración del 16 de junio, en aquel momento, es más una proclamación de intenciones que un documento constatando el estado real de las cosas.”


Qualsevol semblança amb uns altres episodis històrics pot ser una casualitat. O no. 

dimarts, 12 de gener del 2016

Bego, uns comentaris

La regidora de Tarragona, i portaveu del grup municipal socialista -i persona amb qui tinc bona relació personal, que consti i que duri- publica, de fa poc, uns minivideos sobre temes de la ciutat. Bego sempre ha estat molt activa amb les noves tecnologies -que ja no són tan noves- i això no ens ha d'estranyar, va en la seva línia. Que faci això, ara, si jo fos malpensat, podria voler dir que vol ser califa en lloc del califa, però com que no sóc malpensat, ho entendré només com les ganes de comunicar coses, cosa normal tenint en compte la seva professió.

En el darrer video -el podeu veure aquí-  Bego demana, al nou President, que s'ocupi, també, de tres temes més tarragonins, tot i que amb matisos: model industrial -a partir de la crisi de Covestro, a Tarragona- pesca -també per la problemàtica del peix blau, especialment a Tarragona- i el tema ferroviari a la ciutat (estació, enllaços, etc).

D'entrada, dues apreciacions. M'agradaria que el to del video -més que no pas expressions concretes- no fos senyal que s'encomana d'aquell caspatarragonisme antibarceloní d'alguns que darrerament sembla que són molt amics seus, gairebé socis. No només és una cutrada, és també un error. Posar Tarragona de cul a Barcelona -i, de fet, al marge de Catalunya, perquè aquests amics seus d'ara no solen aixecar mai la veu contra el que ve de més lluny i de cap a l'oest- és un error tàctic i estratègic, i senyal de debilitat i de manca de confiança en la ciutat. El nostre problema de manca de pes específic als centres de decisió de Catalunya no és cap persecució ni menyspreu de fora, és un problema de manca de vertebració social de Tarragona, de manca de societat civil, de manca de lideratge, i de manca de relat de ciutat i de territori, i fins i tot de concepció de territori, entès com a complicitat i cooperació i no com a confrontació i voluntat de superioritat envers uns altres, que només fa que amagar les debilitats.

I una segona. El model industrial no és un tema tarragoní. Malauradament, deslocalitzacions, ero i tancaments n'hi ha a tot arreu. Que ara hi hagi un cas que ens toqui de prop -que de cap manera hem de menystenir- no vol dir que siguem únics o especials. I el mateix amb la pesca, que va més enllà de la ciutat de Tarragona.

Però, a més, els temes triats -que són importants- palesen la insuficiència de l'autogovern català. Poca cosa hi pot fer, aquest i qualsevol govern de la Generalitat autonòmica. Temes que vénen fortament condicionats per decisions europees -i ja sabem qui s'asseu al Consell Europeu, que és qui mana de veritat: els estats- o que directament depenen de l'Estat. Us sona un tal ADIF? És la propietària i gestora de l'estació cutre de Tarragona. No és la Generalitat. I és qui té la responsabilitat de tirar endavant el corredor mediterrani o el tercer fil, que sembla que fan una carrera a veure qui arriba més tard.


De manera que, Bego, encertes en els temes, però t'equivoques de destinatari. Si vols, podem parlar de més coses: la nova biblioteca provincial (i també central urbana de Tarragona) que ha de pagar el Ministeri de Cultura; el Museu Arqueològic -de titularitat estatal, encara- o la manca d'autonomia real del Port de Tarragona -que pertany a una cosa que es diu Puertos del Estado, amb seu a la portuària ciutat de Madrid-. Ja veus si n'hi ha de coses. O també un finançament just per als ajuntaments -llei espanyola d'hisendes locals mediante-. I també, això sí de casa, i ja ara, bones escoles públiques a la ciutat, una política diligent d'habitatge públic, concertada amb els ajuntaments, o més coses. Aquí ens hi trobaràs. Per a la  resta, potser que anem pensant en un estat propi. 

(foto manllevada del seu facebook, esperi que no s'enfadi)  

dilluns, 11 de gener del 2016

Iceta i Mas. Gestos

La sessió d'investidura d'ahir al Parlament va donar per molts comentaris, més enllà -que no és poc!- de la significació política de tot plegat. El molt deficient ús de la llengua -de les llengües, de fet- per part de Xavier Garcia Albiol, l'enginy de l'aleshores candidat i ara president parlant dels pentinats propis i cupaires, o més coses.

Un d'aquests gestos, amb molt més recorregut, va ser la facècia de la salutació entre el portaveu del PSC Miquel Iceta, i el president en funcions, quan el primer parlava al segon com si fos absent i va resultar que entrava en aquell moment. L'agilitat de tots dos per a respondre al fet, i el fair-play evident són, per a mi, senyal d'un estil polític que hauríem d'intentar no perdre. Algú s'imagina un fet similar amb portaveus del PP o de C's, i més a la vista del seu to d'ahir? Jo, francament no. I tampoc no m'ho imagino al congrés espanyol entre cap dels dels portaveus de les diferents oposicions i els caps de govern que hi ha hagut. I potser m'equivoco, però crec que ho haguéssim sabut.

Aquest gest no es deu només a un caràcter, a una manera de fer més esportiva o oberta. Crec que és, encara, herència del que s'ha anomenat els partits catalans de tradició democràtica (i tradició vol dir que vénen de lluny). Una tradició en la qual també hi ha el PSC, quan hi vol ser, i quan no es deixa anar pel pendent més madrileny -Madrid concepte, que diu Iu Forn- de la política, aquella política bronca, irrespectuosa, autoritària, que va quedar en evidència en l'exabrupte exacte i contundent de José Antonio Labordeta (llegiu el magnífic llibre “Memorias de un beduino en el Congreso” que ho explica molt bé).

Una anècdota, és clar, però que dóna per més. Sempre he sostingut -i en aquest blog ho podeu trobar- que és un error estratègic el tracte que determinats sectors de l'independentisme/nacionalisme donen al PSC. Amb totes les crítiques que se li poden fer -i són moltes- el PSC, i sobretot quan fa de PSC i no de PSOE, articula un espai social i polític important per al país, i una tradició democràtica i progressista que no ens podem permetre el luxe de perdre. Simplificar la trajectòria, el comportament, i la composició del PSC a les barroeries d'alguns capitans -que no haurien de passar de sergents xusqueros- a les barbaritats d'alcaldes corruptes, o a la comoditat amb què alguns suporten el foc amic del PSOE seria fer una lectura equivocada del que també és el PSC: l'expressió política d'una part de la societat catalana, molt més real, molt més existent políticament, socialment, cívicament, que no pas invents polítics artificials, alimentats mediàticament, i amb poca o nul·la penetració social.

En el futur que vull per al meu país, hi veig molts homes i dones que avui són al PSC o que el voten. El país l'hem de fer entre tots i per a tothom, però així com no hi imagino determinats elements de l'escenari polític, sí que hi imagino molta d'aquesta gent a l'entorn del PSC.


És per això que voldria que l'encaixada anecdòtica de Mas i Iceta al Parlament fos un senyal que el PSC -o bona part del PSC- juga en una lliga diferent a la del bloc agre PP/C's, i que, en un futur que espero proper, trobarem molta de la seva gent al costat bo de la barricada.  

(foto manllevada del web de RAC1) 

divendres, 8 de gener del 2016

Gràcies, però ja n'hi ha prou

A aquestes hores hi deu haver tres o quatre reunions creuades, paral·leles i convergents -en el sentit menys polític de la paraula- entre partits, coalicions, societat civil, i ves a saber qui més, a veure si, in extremis, hi ha govern o no n'hi ha.

Sóc dels que penso -he pensat- que cal un govern, que cal un acord de govern, i que, en aquest moment, i de cara a avançar cap a la independència -que és el que jo vull- investir Artur Mas presenta més punts a favor que no en contra, de cara a relligar sectors socials imprescindibles per a una majoria social. Una majoria social que, ara per ara, veig feble, i més feble per la banda dreta que no pas per la banda esquerra.

No hi ha, doncs, cap mena de qüestió personal, cap messianisme ni res que se li assembli. Només, per mi, càlcul polític.

Però, de veritat, deixeu-ho estar. Passem sense fer massa soroll -que ja n'hi ha hagut prou i massa- i anem a unes eleccions, perquè ja no hi ha govern possible. Qualsevol acord ara ja ve tard. Ja s'han dit massa desqualificacions en totes direccions, i entre socis de coalició, entre candidatures, entre participants de fronts i d'assemblees, entre mitjans de comunicació i entre partidaris de tot. No seria creïble, ni tan sols en la política, que ho aguanta tot, que ara de cop fossin amics, socis o aliats. Malgrat que ens necessitem -o ho sembla- cal tancar ferides, apartar discretament persones cremades, i refredar ànims.

I, sobretot, cal afrontar la realitat. La realitat que es va generar el 27-S a la nit, i que no sembla que hagi estat assumida. Ja vaig dir el que pensava aquí i aquí. No hi he d'afegir gran cosa, més que el que em sobra -unes quantes coses que em sobren, no pas totes- del que està passant.

M'hi sobren les dosis de dramatisme que envolten les negociacions d'aquests dies, i els dejunis, i les apel·lacions emotives, i les apel·lacions a fer el que sigui, perquè si no, s'enfonsa el món. No s'enfonsa res, i ho sabem. No estem perdent una oportunitat, al contrari, la perdrem si no llegim correctament la realitat. Però a còpia de dir que ara o mai ens estem lligant de mans i peus nosaltres mateixos. Estem alimentant l'esquema que, si no ho fem ara, s'ha acabat el bròquil i tot torna a ser com abans, que baixa el suflé, i que tot plegat ha estat una maniobra de quatre -de política politicienne,que diuen a França- i que ja es pot arxivar la carpeta.

I com que no és així, no hauríem d'entrar en aquest joc. Si ara no ens n'hem sortit; si no ens en vam sortir el 27-S -i d'aquí plora la criatura- vol dir que hem de fer unes altres coses, no renunciar als objectius. Vol dir que hem de treballar per ampliar la base social i política, i que ho hem de fer sense perdre res pel camí. Feina rai, i això que ja n'hi ha molta de feta.

També m'hi han sobrat les ocurrències d'aficionat. Des de la presidència coral fins a la proposta de pacte segons la qual la CUP “acceptava” que Mas fos conseller, com si la formació del govern no fos prerrogativa de la presidència. A veure si entenem que cal serietat, i això vol dir que cal deixar que qui presideix exerceixi plenament, i que el govern pugui funcionar amb normalitat i no amb propostes estrambòtiques.

M'hi sobra -ja ho vaig dir- un deix religiós -ja no dic res de videos del papa de Roma- en l'oposició a Mas, més personal que política. Em sembla molt legítim el desacord amb la política seguida els anys 2010-2012 i parcialment després del 2012. Hauríem d'analitzar les possibilitats reals d'actuació i les alternatives viables amb una caixa buida i amb una autonomia de fireta (per cert, per a superar això és pel que vull al independència). M'hi van sobrar, aleshores, actituds i llenguatges molt fatxendes. Però no em sembla fer política voler fer pagar això, com una mena de pecat que necessita penitència, i fer-ho servir d'argument per a vetar ningú. Les víctimes de les retallades no recobraran res amb aquest vet. I, en canvi, pactar canvis -dintre del que és possible- significatius sí que és important, i crec que s'havien pactat coses importants. Menys religió i més política, menys emoció i més càlcul.

I, no cal dir, m'han sobrat tots els insults i desqualificacions, i especialment els insults masclistes cap a les diputades de la CUP. A veure si entenem que les posicions polítiques, encara que ens desagradin, són legítimes, i que no hi ha ningú autoritzat per a repartir títols de patriota ni de revolucionari. De la mateixa manera que es pot ser partidari d'investir l'actual president sense que això vulgui dir ser un còmplice del 3% o un sàdic retallador, es pot ser partidari de no fer-ho sense ser un còmplice del PP o un infiltrat del CNI.


A veure si n'aprenem, que tenim molta feina a fer, a partir de dilluns. Per exemple, guanyar unes eleccions, amb un relat diferent, perquè la realitat no és la que ens pensàvem fa tres mesos. Feina rai.

dilluns, 4 de gener del 2016

Més política i menys religió

Era inevitable l’allau de comentaris sobre la decisió de la CUP d’ahir, i el nou escenari polític que es genera a Catalunya. En canvi, eren evitables, fins a cert punt, determinats tons agres, insultants, arrogants, en moltes bandes. 

Majoritàriament envers la CUP, però també en altres direccions.

I és que la responsabilitat del que ha passat està repartida, en funció del que cadascú podia fer i de les seves prioritats i de la seva visió del món. I, d’això, se’n diu política. Que és el que ha faltat, i el que necessitem molt a partir d’ara: més política i menys religió, més política, i menys èpica, més cervell i menys cor (o fetge, alguns).  

No vull repetir-me sobre la necessitat de realisme (ja ho vaig dir aquí) però em sembla que aquest és, encara, un dels problemes grans que tenim. La política catalana ha funcionat i funciona massa fent “com si”. Com si el país fos com volem que sigui, com si la gent pensés tota com volem que pensés... I si la tossuda realitat ens diu que no, aleshores és que la realitat –la gent- s’equivoca.

Fer com si el 27-S fos del tot un plebiscit, i a sobre que s’hagués guanyat, ens ha dut on som. No ho va ser del tot, i no es va guanyar. Ni es va perdre, perquè no ho era del tot. Però em sembla evident –ja m’ho semblava- que el programa, el full de ruta de desconnexió en divuit mesos, va quedar superat el mateix 27 a la nit, en saber-se els resultats.

A partir d’aleshores, cal ressituar-se. Que no vol dir abandonar objectius, considerar-se derrotat, o tornar a una hipotètica casella de sortida autonomista i de peix al cove. Això seria situar-se en el marc mental d’aquell l’unionisme que pretén que tot ha estat una mena de febrada i que morta la cuca, mort el verí (i, per a ells, i es veu que per alguns de més a prop, la cuca a matar és Artur Mas). De cap de les maneres.

Al seu moment ja em va semblar un error majúscul situar com a premissa determinades mesures de canvi que no són possibles en l’actual marc. Precisament per això jo –només puc parlar per mi- defenso la necessitat de la independència, perquè els canvis que vull, que crec que són necessaris- només són possibles amb els instruments habituals d’un estat, almenys en el context de l’Europa occidental en el qual crec que ens hem de moure. Per això vull la independència, per a poder capgirar moltes coses, i admetent que la independència per se no és cap garantia de poder fer-ho, però la dependència sí és una garantia que no podem. És per això que determinades condicions, sense eines, i sense un ral a la caixa, em semblen brindis al sol. I això no vol dir que no siguin necessàries, però és per a poder-les dur a terme, perquè són necessàries, que ens calen unes eines que només un estat ens garanteix.

Per tant, manteniment d’objectius, i imprescindible reformulació de mètodes i de tempos. Recuperar el referèndum no és tornar enrere, és una oportunitat per a refer contactes amb gent que necessitem per a ser majoria. I si cal tornar-hi a passar per a demostrar que és una via morta, endavant. Al capdavall, durant una bona temporada vam fer allò de carregar-se de raons, demanant coses tot i sabent que la resposta seria negativa. O és que no ho sabien els que van anar a demanar el traspàs de la competència per a convocar un referèndum? És clar que ho sabien! Però s’havia de fer. Si cal, ara, tornem-hi. I quan hi hagi una altre negativa, hauran de decidir què fan.

En aquest procés post 27-S s’han comès molts errors, i seria bo no tornar-hi. Durant força temps s’ha estat molt dur amb tot el món de l’ex-IC, Podem, Colau i comuns, etc. si aleshores ja em va semblar un error, ara encara més. per ampliar la base social i política de l’independentisme, cal també aquesta gent, i pocs amics es fan des de la desconfiança, i menys des de l’insult. 

Això mateix amb la CUP, fins i tot ara. Fins i tot entenent el cabreig d‘alguna gent, em semblen absolutament  impresentables  els insults –sovint carregats de masclisme- que algú els adreça. Keep calm, deixem passar la febrada, i vegem què es pot fer per a sumar gent.

Ara, això mateix serveix per a més bandes. La crítica a la CUP no és necessàriament un insult, i mereix el mateix respecte que la CUP reclama per a les seves posicions, que inclouen crítiques a unes altres opcions. L’arrogància ha estat molt repartida, i si alguns pretenien una mena d’adhesió personal inquebrantable a Mas –crec que alguns dels seus defensors han estat també els seus pitjors enemics- l’equivalent vet a la persona el situava, paradoxalment, en aquesta lectura personalista que es volia evitar.

A mi em sobren les adhesions personals. Entenc les fidelitats, les lleialtats, però no els vassallatges. Ser lleial significa dir no quan creus que cal dir no, amb criteri propi, sense que això vulgui dir una guerra. Igual que dir sí, si això és el que creus convenient. Penso que, ara, i precisament per a no perdre base social, era més convenient investir Mas com a president. Perquè crec que la baula més feble és la banda dreta de l’independentisme, i això la reforçava, i que determinats moviments per a convèncer un sector d’esquerra podien fer que hi perdéssim més que no hi guanyéssim. Em puc equivocar, és clar, però aquesta és una opinió tan respectable com la contrària. I això he trobat a faltar en la CUP, que no ha practicat el que reclama per a ella mateixa. Pressing CUP? És clar que n’hi havia! Com hi havia pressingMas per part de la CUP i entorns! O pressing ERC –ara mateix, per part de la CUP- Què es pensen que passa, a la política?. Em sobra un to de superioritat moral, que ara comença a adquirir tocs de Calimero. Ja he llegit  declaracions –em sembla de Gabriela Serra, però parlo de memòria- dient “Ho han aconseguit, han partit la CUP”. No sé qui són aquests que ho han aconseguit –que sona a conspiració- però em temo que no, que us heu partit solets.

I ara? Doncs ara a recollir els vidres trencats, i a fer les coses d’una altra manera. No llençar la tovallola, que és el que esperen la retaguàrdia espanyola, o el país (el seu), sinó reformular tàctiques a partir de la realitat: que cal sumar molta gent, que l’acumulació de forces d’aquests darrers anys –impressionant- no ha estat suficient, i que cal ampliar. I ampliar s’ha de fer seduint, no imposant ni exigint, i encara menys insultant els que no pensen com tu.


Molta feina a fer. Raó de més per no perdre temps.