Notes provisionalíssimes: l'emancipació d'Esquerra?

 

En els moments més electritzants del procés, ara fa cinc anys, vaig fer una sèrie d’apunts, i en deia notes provisionals -de vegades provisionalíssimes- en les quals, això sí, ja deia que això anava per llarg, i que calia preparar-se per una temporada de política espessa. No vaig ser capaç d’imaginar el grau de frivolitat i d’immaduresa de què serien capaços els hereus -l’hereu escampa, n’hauríem de dir- d’un partit com Convergència, però algunes coses no ens haurien d’agafar per sorpresa. En els esdeveniments d’aquests dies -i de tot el que els ha precedit- que no sabem com acabaran, si amb el trencament del Govern o amb un pedaç que no enganyarà ningú, hi ha uns corrents de fons, molt de fons.

Comencem pel més evident, que és la incapacitat de la neo/post convergència, aquest muntatge de JxC, per a veure’s fora de la presidència de la Generalitat. Això es va fer evident en el dificultós pacte de govern de 2021, en què es van fer pregar per a la investidura, però no és nou. No cal ser massa gran per a recordar aquell estrident -i segurament sincer- “com si ens haguessin entrat a robar a casa” de Marta Ferrussola a les eleccions del 2003, quan es va fer evident que hi hauria un pacte que substituiria CiU al capdavant del Govern.

De la mateixa època, recordem aquelles pintades CiU + ERC = CAT per a pressionar Esquerra a donar-los suport. I, més endavant, durant el procés de formació del nou estatut, com van anar tensant la corda, no per aconseguir un estatut -un estatut, no la independència- més potent, sinó per trencar el Govern. Van anar demanant sempre més, com aquell número dels germans Marx en què demanen sempre “i dos ous durs” i, quan els va convenir, en una tarda es van petar l’estatut i el Govern -i això és el que volien- amb un pacte amb el PSOE. Ho explicava molt bé en Roger Palà en aquest article al Crític.cat AQUÍ

No és cap secret la concepció patrimonial del país que ha tingut, que té Convergència, en qualsevol de les seves expressions, i que continua a JxC. El país és seu; és mes, són el país. Es creuen amb el dret de donar patents de catalanitat i de definir què vol dir ser català; un dret aconseguit, cal dir-ho, amb l’inestimable ajut de part de les esquerres, catalanes i espanyoles, que els van regalar aquest dret i el país.

Ara la disputa és amb ERC, una disputa que es veu, per part d’alguns, com una baralla de família, o una divisió d’un independentisme que pretesament havia d’anar unit. Heu vist mai que, del fet que PSOE i PP no vagin a la una, se’n digui una divisió de l’unionisme o espanyolisme o el nom que li vulgueu donar? No, és clar. A les passades eleccions municipals, un diari -el País o la Vanguardia, que tanto monta monta tanto- va fer un article dient que “l’independentisme anirà dividit en cinc candidatures (JxC, ERC, CUP, Primàries, i no recordo qui més). Però enlloc no va sortir que el no independentisme també aniria dividit (PP, PSC, Comuns, C,s i algun més). Perquè, és clar, l’unionisme fa política normal, és l’independentisme que és una raresa.

És evident que pugnen dues estratègies per l’hegemonia de l’independentisme (una altra cosa és si no seria millor ampliar el perímetre de l’independentisme normalitzant el caràcter independentista de les diferents opcions ideològiques, però, és clar, això és cansat i és a llarg termini -i així ens va-). Però jo crec que hi ha més coses.

Per començar, està culminant -vaja, espero- un llarg procés d’emancipació d’ERC respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar,  després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món.

I això, aquesta necessitat d’emancipació -i el correlat, que és l’intent constant de tutela arrogant per part de la neo/post Convergència- es deu al fet que, en el fons, hi ha una diferent concepció del país, i per això són partits diferents.

No és nou, això. Històricament al catalanisme polític, en un sentit ampli, hi han conviscut aquestes dues maneres de veure el món. La que prové de la tradició romàntica, del volkgeist, de l’ànima nacional, per sobre de tot, permanent, i la que considera que la nació és una construcció social, democràtica. Herder, i l’esperit del poble, i Renan i el plebiscit permanent. Sabem que Convergència està en el primer cas, en una nació catalana idealitzada, eterna, i -evidentment- definida i encarnada per ells. Falta que ERC faci un cop de cap i s’afermi sòlidament en la segona opció, que ho demostri assumint la llibertat d’actuar segons les pròpies conviccions sobre què és el millor per al país, és a dir, per a la gent, i no sobre el que algú altre interpreta, i fer-ho amb valentia, amb convicció, i sense fer cas a interpretacions interessades de qui es creu, des d’on sigui, intèrpret únic de la nació. La nació som tots i totes que hi volem ser. Potser ha arribat, finalment, l’hora de l’emancipació d’Esquerra que va començar amb el canvis l’any 1996, el 2003, i ara.

Sobre biblioteques a Tarragona ciutat

 

Les biblioteques tarragonines estan d’enhorabona, aquest mes de setembre. Doblement guardonades, pel Fet a Tarragona i pel premi el Balcó d’Òmnium Cultural, dos premis ben merescuts. No conec de primera mà la biblioteca Pepita Ferrer, de Torreforta (un deu per qui va posar el nom!) però sí que conec molt bé la feina de la biblioteca pública de Tarragona; en soc usuari constant, i no tinc cap motiu de queixa i sí molts motius de gratitud (tants com llibres llegits! Però també el bon tracte i la professionalitat constant).

Però, mes enllà dels premis, han passat coses, al voltant de les biblioteques, que permeten anar més enllà. Hem conegut l’enèsima presentació de la biblioteca provincial de Barcelona. Un projecte –projectes, de fet- que fa trenta anys que s’arrossega, buscant lloc, tot i que sembla que ara sí.

D’entrada, adonem-nos de la raresa aquesta del soi-disant “estado mas descentralizado del mundo” que fa que l’Estat –amb majúscula, que es noti qui mana!- mantingui la titularitat de les quatre biblioteques provincials. Fa molt temps que penso que una de les tantes anomalies institucionals espanyoles és que aquest pompós “estat de les autonomies” no ha substituït la planta històrica de l’Espanya tradicional, sinó que s’hi ha superposat, i que l’estat profund, el que es considera a si mateix l’essència i eternitat d’Espanya, continua pensant i fent en clau provincial (i gairebé amb la mentalitat de Cánovas del Castilla!).

Però, a més, aquesta idea de biblioteca provincial, cúspide de les biblioteques locals, respon a una concepció jeràrquica, piramidal, absolutament desfasada i fins i tot superada per la realitat. Per la realitat, que no per la legalitat o per la teoria: el sistema de lectura pública de Catalunya (que funciona molt bé, que consti) respon al mateix criteri, no sé si per alguna d’aquestes lleis de bases habituals que anul·len l’autogovern. Això es veu amb l’existència de les biblioteques centrals comarcals, que han de coordinar les biblioteques locals, en una concepció també jeràrquica, només que posant les comarques al lloc de les províncies (una idea molt més estesa del que sembla i que hauríem de desterrar). O de la consideració de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional i com a “primer centre bibliogràfic de la cultura catalana” segons la llei.

Té això algun sentit? Les biblioteques, ara, funcionen en xarxa. Tots els catàlegs estan connectats, i hom pot demanar i tornar qualsevol llibre en qualsevol biblioteca. A Barcelona ciutat, que és on s’instal·larà aquesta biblioteca provincial, hi ha 40 biblioteques a la xarxa pública, i estan funcionant molt bé. De veritat cal una biblioteca més, amb aquesta posició jeràrquica? En fi...

Però això ens afecta una mica, a Tarragona. La biblioteca pública de la ciutat és també la biblioteca provincial, i per això és de titularitat estatal i de gestió de la Generalitat. Per aquest motiu, la renovació de les seves instal·lacions, absolutament necessària –i no estem parlant de cadires o prestatgeries noves- correspon a l’Estat. S’han fet passes, des de la ciutat, en aquest sentit, amb la proposta de dos bucs de la Tabacalera (aquells edificis a la part de darrera). Segurament seria possible, i compliria amb les necessitats de superfície dels estàndards aplicats, però sempre he pensat que és una llàstima no disposar d’un edifici exempt, singular. El que és indiscutible és que la biblioteca necessita d’un nou espai; l’actual amb prou feines arriba a la meitat del que tocaria. I recordem, aquí, les paraules del pintoresc i assabentat ministre de Cultura, Miquel Iceta. En una entrevista al Diari de Tarragona, preguntat sobre el tema, va dir:

“Le han presentado alguna propuesta para traslladar la biblioteca provincial a la Tabacalera?

El Ayuntamiento va diciendo que la quiere más grande... ¡Como todos! Estamos razonablemente satisfechos de como funciona ahora. Si nos hacen algun planteamiento lo atenderemos.

¿No lo han hecho? El Ayuntamiento dice que se ha reunido con la Secretaría General de Cultura y la directora general del Libro.

En este caso han sido un poco más concretos, ¡pero piense que aún no tenemos ni biblioteca del Estado en Barcelona! Ahora, el dinero para ello en Catalunya se destinará a Barcelona porque se trata de un equipamiento que lleva veinte años de retraso. Debemos priorizar.

¿Se apostará por la de Tarragona cuando se desencalle la de Barcelona?

Podría ser, pero también hay Girona y Lleida... Es normal que todos los ayuntamientos quieran crecer en bibliotecas, pero lo cierto es que Tarragona ya tiene una. ¿Qué si es certo que podría mejorarse? Seguro, pero hasta que no tenga la de Barcelona no podremos planificar nada más. No llegamos a todo.”

(reproduït del Diari de Tarragona del 31.05.22; ho podeu veure AQUÍ)

Anem a pams. Això de “la quiere más grande” espero que sigui una llicència poètica del periodista, que ja sabem que té una certa tendència inventiva en les entrevistes. Però el que no té perdo de Déu és això de “también hay Girona y Lleida”. La biblioteca provincial de Girona, la Carles Rahola es va inaugurar oficialment el gener de 2014 –ves, abans que la de Barcelona, i això que Barcelona “lleva veinte años de retraso”- i va tenir un cost de construcció de 15.580.000 € del pressupost del Ministeri de Cultura. Té 7.121 m2 útils.  A Lleida, l’any 1998 es va instal·lar a l’antiga Casa de Maternitat, completament remodelada –no tinc les dades econòmiques- i amb una superfície útil de 5.903 m2, que està per sobre dels estàndards fixats.

De manera, sr. Iceta, que, tot i que “también hay Girona y Lleida”, aquests ja estan. I Barcelona, pel que diu, també. Ara toca Tarragona.

Però també hem de fer els deures a Tarragona ciutat, tot i que alguna cosa s’ha fet: l’ampliació de la Pepita Ferrer, que ja està en marxa, i, pel que sé, la de Sant Pere i Sant Pau, una mica més endarrerida (i els detalls de la qual no conec; no sé si complirà els estàndards o no. Agrairé la informació). Però encara ens queda feina per fer: Bonavista, Sant Salvador, Llevant, i reordenar el centre a partir de la nova biblioteca central. Fem més comparacions, va: a Girona ciutat hi ha quatre biblioteques, a més de la central. Les biblioteques Antònia Adroher (559 m2) Salvador Allende (792 m2) Just M. Casero (608 m2) i Ernest Lluch (584 m2). A Lleida, menys: la biblioteca de Pardinyes, i prou, tot i que quatre ludoteques fan funcions de suplència, però no és el mateix.

En tot cas, no serà per manca de coneixements. Des del Pla d’equipaments del 2009 o 2010, el Pla de biblioteques que es va endegar fa uns sis o set anys, i el Pla d’equipaments bàsics del 2018, sabem molt bé què s’ha de fer. Com he dit, algunes coses s’han mogut, a la ciutat, i això és esperançador. Ara ha de moure fitxa l’Estat. Estàvem a la cua –no sé perquè, però és així- però ja no tenen excusa. A la Tabacalera, si cal, o en un edifici de nova planta, exempt –hi ha algun solar disponible? Ai!-.

I, per cert, la biblioteca de Girona es diu, molt encertadament, Carles Rahola. Com que enlloc no està escrit que s’hagi d’estar a l’altre barri per donar nom a una biblioteca (la de Reus fa molts anys que es diu Xavier Amorós –molt encertadament- i molts d’aquests anys, fins fa quatre dies, en vida d’ell) no cal esperar a tenir una nova biblioteca perquè es digui oficialment Olga Xirinacs. Estaria molt bé.

Història dels avis que no vaig tenir

 

La història del món, i més exactament la d’Europa, del període d’entreguerres és apassionant. L’esfondrament del vell món –allò que ens explica Stefan Zweig a les seves memòries- i les convulsions d’una societat dislocada, que viu els moments de més atrocitat mai vistos (fins aleshores; sempre som a temps d’empitjorar!) és, a la vegada, un episodi fascinant. Fa veritat allò del film “El tercer home” en boca d’Orson Welles (bé, de Harry Lime): “Suïssa, amb centenars d’anys de neutralitat, ha produït el rellotge de cucut; Itàlia, amb guerres, bandositats, i crims, va produir el Renaixement”.

És aquest marc el que fa que sovint m’interessi per llibres o pel·lícules –més els primers que les segones- sobre aquesta època. Aquest estiu, profitós en lectures, m’he empassat “Història dels avis que no vaig tenir”, d’Ivan Jablonka, una magnífica, estremidora i també tendríssima crònica de la vida dels seus avis paterns, i de la mateixa recerca –Jablonka és historiador- per a seguir-ne la pista. Recorda molt, per temàtica i per aquesta barreja d’història i de metahistòria, un altre llibre extraordinari, Calle Este-Oeste, de Philippe Sands, molt i molt recomanable.

Els avis d’Ivan Jablonka –Matès i Idesa- tenien tots els números per a passar-ho malament a Europa els anys vint i trenta: jueus a Polònia –de fet, en una terra polonesa, russa, alemanya...- comunistes, emigrats il·legals, i pobres. En la convulsa i naixent Polònia dels anys vint, amenaçada per la també naixent Unió Soviètica, amb una democràcia debilíssima i amb un antisemitisme estructural i consubstancial a Polònia, els joves jueus se senten atrets pel comunisme, i són per això mateix perseguits pel poder, a la vegada que reben per ser jueus, i fins i tot reben dels mateixos jueus més religiosos o els sionistes, i també resulten sospitosos a ulls dels comunistes més ferotgement estalinistes. Reben per tot arreu.

Finalment, en una fugida que té tant de polític com de supervivència, emigren a França... per a descobrir que la França republicana, la defensora dels drets de l’Home i del Ciutadà, asil de perseguits, se’ls espolsa tant com pot, víctima de les pròpies pors i de la descomposició de la III República, i amb un antisemitisme també ferotge: els nazis no estaven sols, en això. Però també hi descobrim la capacitat de la solidaritat humana, les dotzenes de persones, de tota condició –però molt especialment pobres, treballadors, i perseguits, que solen ser una sola condició- per ajudar-se fins i tot quan això suposa assumir el risc de la deportació, de la presó, o de la mort.

El destí de Matès i Idesa Jablonka estava llastimosament escrit, i per això són uns avis que no van tenir nets. Assistim a un final propi de les pàgines més negres de la història d’Europa, aquelles que han de ser llegides una i mil vegades per a no ser mai oblidades. Com va dir Bertolt Brecht, el ventre que va parir la bèstia és encara fèrtil.

Ivan Jablonka, ja ho he dit, és historiador, i això es veu en la meticulositat i el rigor amb què comprova totes i cadascuna de les dades, i sobretot amb la honradesa amb què reconeix allò que intueix però que no pot assegurar. Hi ha, en la crònica de la seva recerca, una reflexió extraordinària sobre la història que no em resisteixo a reproduir:

“La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, de l’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana.”

És una llibre intens, per rigor històric, però també per la immensa humanitat que traspua.

Matès i Idesa Jablonka, que la terra us sigui lleu.

 

Apunts d'urbanisme tarragoní: 11: el nou POUM (4)

 

Reprenc els comentaris sobre el futur POUM de Tarragona, si més no, de la informació que se’n va coneixent. Però abans, un parell de coses.

El planejament és l’aplicació d’unes tècniques, amb una determinada cobertura legal, però no és només això, ni és sobretot això. Representa una projecció de futur, a partir d’una realitat donada, d’unes condicions prèvies, i per això és importantíssim -i n’he parlat sovint- un bon coneixement d’aquesta realitat. Però també és la formulació d’un projecte de ciutat, d’un projecte futur i, com tots els projectes de futur d’aquesta complexitat, sotmès a la incertesa de moltes variables. No podem pretendre controlar absolutament el futur, i aquesta incertesa ha d’estar incorporada al mateix planejament (per a més dades, vegeu aquest magnífic article de l’amic i col·lega Manuel Benabent, que ho explica molt bé AQUÍ). Vol dir això que decisions preses en un moment i amb un context determinat, amb la informació disponible, poden no ser les indicades quan canvien les circumstàncies, però això no les fa errònies, i el mateix cal dir de les decisions preses ara mateix. Tota consideració del planejament com una certesa inexorable i invariable és un error.

En segon lloc, però, el planejament, per a ser viable, necessita d’algunes certeses i concrecions, i això, sovint, vol dir números. Aquí n’hi haurà uns quants, i ja n’hi ha hagut. Els números són importants, però no ho són tot. Una de les coses que ensenyo a les primeres classes és que si el planejament fos només l’aplicació d’una sèrie de fórmules establertes, no caldrien planejadors, amb un bon programa informàtic n’hi hauria prou. I no és el cas. Cal interpretar, intuir, proposar, assumir el risc d’equivocar-se (i voler-lo minimitzar, és clar) per a fer un pla possible. En això estem.

I ara anem pel tema. Una de les qüestions més importants del planejament d’una ciutat és el tractament de la funció principal, la residencial, allò que els benemèrits pioners del GATCPAC en deien “l’habitació”. Més, encara, quan ens trobem amb una situació preocupant de gent sense casa o sense casa en condicions, de desnonaments, de preus desorbitats... En aquest sentit, el planejament pot aportar part de la solució (només part: hi ha condicionants legals i econòmics que van molt més enllà. Això forma part d’una altra premissa bàsica: no demanem a l’urbanisme més del pot fer).

A Tarragona aquesta qüestió s’ha encarat, com és habitual, i està bé, a partir d’una primera consideració bàsica, que és la projecció de població futura, i la capacitat per acollir les llars necessàries. Sobre la població, ja vaig fer algunes consideracions AQUÍ, tot i que, naturalment, hi hauria molt més a dir. Pel que fa a habitatge, prenc com a punt de partida informacions publicades a la premsa AQUÍ o al Diari de Tarragona del dia 2 de març, pàgines 10 i 11 (la versió digital no és completa, per la part de les dades). També per la informació de la Comissió informativa de territori de l’1 de març de 2022.

Segons tot això, el punt de partida és, com ja he citat, la projecció demogràfica per al 2050, per una banda, i l’actual disponibilitat de sòl per habitatge. És un punt de partida raonable. Sobre la població, ja en vaig parlar. Sobre l’habitatge possible, i, consegüentment, veure si hi ha marge o cal possibilitar-ne més, amb els molts matisos sobre això -i ja n’anirem parlant- es parteix de l’existència de tres grans existències:

-      Els habitatges buits, quantificats en 7.772.

-      Els habitatges possibles en solars urbans, quantificats en 2.373 en 415 solars.

-      Els habitatges possibles en sectors, plans de millora urbana i polígons previstos a les Normes, quantificats en 10.729.

Total, uns 20.891 habitatges, amb els quals hem de passar mentre no s’aprovi el POUM i,  a més, el temps necessari per a disposar dels habitatges que es puguin generar a partir del POUM en noves operacions en sòl urbà o en nous sectors.

Ara bé, aquest punt de partida mereix alguns comentaris.

Per començar no és cert que hi hagi 7.772 habitatges buits. Ho he escrit i ho he dit molts cops (el que no he dit mai és “que sigui una xorrada”; aquest no és el meu llenguatge, jo tinc un respecte per aquests temes). No hi són per moltes raons:

-    Perquè aquesta xifra ve del Cens d’habitatges del 2011 (les darreres xifres disponibles) i és evident que, en onze anys, les coses han canviat molt.

-    Perquè aquell Cens es va fer per mostreig (només cal llegir la nota metodològica que publica l’INE amb el cens) i em temo que de fiabilitat dubtosa o, com a mínim, qüestionable.

-  Perquè treballs posteriors, a Barcelona o a Girona, molt més acurats, ens demostren que la xifra oficial de “buits” inclou moltes casuístiques, especialment immobles susceptibles de ser habitatge però ocupats per una altra activitat. Només a tall d’exemple, a Girona, amb unes xifres oficials de “buits” similars a les de Tarragona, les xifres més treballades les rebaixen a prop de 800 habitatges.

Per altra banda, les xifres són d’habitatges teòrics, sense tenir en compte l’estat de l’edifici (això figura en un altre apartat del Cens, però aquest sobre edificis, sense especificar-ne l’ús). Cabria, encara, fer més consideracions, com ara l’existència d’habitatges de titulars de fora de Tarragona que volen tenir una residència a la ciutat (això ho citava, molt encertadament, el treball de revisió del Pla local d’habitatge que havia iniciat PROMO, una solvent consultoria sobre habitatge, i que em temo que va acabar en un calaix, per aquesta maledicció adamita de molts governs). El mateix Pla Local d’Habitatge de Tarragona vigent recull aquesta observació sobre els habitatges buits (pàgina 58) i diu:

“Respecte als habitatges buits, la majoria dels estudis consideren que els diferents censos han sobrerepresentat considerablement aquesta tipologia”

Seria bo que el POUM ho tingués present, tenint en compte que tot són documents municipals.

També els habitatges que, de setembre a juny, es lloguen a estudiants, i de juny a setembre són habitatges turístics, no sempre declarats. Hi ha molt a dir i a estudiar -sobretot a estudiar- però una cosa és segura: no hi ha 7.772 habitatges buits a Tarragona! Ni com a premissa teòrica, només explicable des d’una posició burocràtica en el pitjor sentit (“és la darrera xifra oficial”).

Pel que fa als solars edificables, no dubto de les xifres ofertes, estic segur que la unitat del Mapa de la Ciutat haurà fet un bon treball d’inventari. Ara bé, també ens hauríem d’entretenir a analitzar la viabilitat d’aquests solars. Tots coneixem espais de Tarragona que fa anys i panys que no estan edificats (i, de vegades, un cau de merda, per cert). Si un solar està així des de fa molt de temps... potser passa alguna cosa. De vegades és un problema legal (disputes sobre la propietat, per exemple) però també pot ser que els costos no compensin, o que l’ordenació prevista no és factible. Hi ha de tot, i em sembla molt aventurat pensar només en truculències especulatives i similars.

Per altra banda, seria interessant saber si es pensa rellançar el Registre de solars d’edificació forçosa, una eina de què disposa l’Ajuntament per a forçar la sortida a mercat d’aquests solars. Que jo recordi, anteriors governs municipals la van anunciar a bombo i plateret, però no sé si va funcionar, ni amb quina efectivitat (tot i que soc força escèptic amb aquesta figura).

Vol dir això, doncs, que no sé si realment es disposa d’aquest potencial de 2.373 habitatges, o, a l’hora de la veritat, són uns quants menys.

El potencial de les figures de planejament derivat mereix més comentaris.

Per una banda, el conjunt de Plans de millora urbana i de polígons d’actuació previstos a les Normes i que provenen del POUM anul·lat. Una primera reflexió seria semblant a la dels solars buits: si en els anys de vigència del POUM no es van desenvolupar... potser vol dir alguna cosa.

Evidentment hi ha un factor clau, que és la crisi econòmica desfermada el 2008-2009, que ho va aturar tot, i per temps. Això és indubtable. Però també podem veure què passa amb alguns que si que van tirant endavant, com el PMU34 o el PMU 14 (dos plans que em semblen necessaris, i que comparteixo que els governs -el d’abans i el d’ara- impulsin, això que consti). Però eren possibles des del 2013, en què el POUM va adquirir vigència, i encara estan a les beceroles.

Això no és -o no és només- responsabilitat municipal. La formulació i tramitació del planejament derivat és lenta i complicada, i algun dia ens hauríem de plantejar simplificar-la i fer que totes les peces (els informes preceptius!!!!!) rodin amb efectivitat.

Però, a més d’això, també tinc els meus dubtes que tot els plans de millora i polígons siguin viables. Si no hi ha una relació adequada entre els costos (de sòl, d’urbanització, de cessions, financers) i els possibles guanys de l’aprofitament del polígon, no es farà res. I, de la mateixa manera que les previsions demogràfiques del POUM van saltar pels aires amb la crisi (i perquè previsions fetes a finals dels 90, principis del 2000, no es van revisar en un POUM que es va aprovar molt més tard) també les previsions econòmiques dels diferents sectors i polígons s’haurien de revisar. Les Normes, en un exercici pragmàtic que entenc, ho van incorporar tot, però això no hauria de ser el punt de partida automàtic del nou POUM.

I, pel que fa als sectors, és cert que hi ha el coixí de les ARE (Pou Boronat i Sant Salvador) que compten amb pla parcial i projectes d’urbanització aprovats -i això és un gran què- però no amb el projecte de reparcel·lació, que no serà fàcil, i, sobretot, no sabem quin és el capteniment municipal. Recordem que aquests sectors es desenvolupen per un consorci Ajuntament-Incasol. Ara això deu dormir el somni dels justos, però l’Ajuntament hi té alguna cosa a dir.

De tot plegat, doncs, crec que el potencial és força més baix per una banda, i, per l’altra, més dilatat en el temps. Si els solars són immediatament edificables -només obtenir la llicència- els plans de millora, polígons, i sectors necessiten d’un desenvolupament que triga uns quants anys, i hi hem d’afegir el temps de la construcció. I tot el que vingui nou amb el futur POUM ha de sumar el temps de formulació, tramitació i aprovació del POUM (que no estarà aprovat el 2025 com teòricament hauria de ser, això segur) més el temps de formulació, tramitació i aprovació del planejament derivat que correspongui, més el temps d’edificació. O sigui, que amb aquest potencial de 20.891 habitatges que caldria corregir bastant a la baixa hem de fer fins al 2033 o 2034, i això tirant curt.

Hi ha, però, més comentaris. Pel que he vist, l’Ajuntament fa els números amb una ocupació mitjana de 2.56 persones per habitatge. Aquesta és la xifra resultat de les llars existents i la població actual. Ara bé, podem seguir projectant aquesta relació persones/llar?. En tinc els meus dubtes.

Per una banda, el creixement de les llars unipersonals. A les projeccions de llar de l’INE es creu que les llars unipersonals passaran del 25.4% del 2018 al 28.8% del 2033, tot i que aquesta projecció és a escala espanyola, i no podem afirmar que Tarragona segueixi el mateix ritme, però sí que sembla plausible que la tendència sigui la mateixa.

Per altra banda, em sembla un error pensar que la dinàmica de creació de llars serà la mateixa. Les llars actuals són resultat d’un mercat escanyat, amb una part important de la població exclosa o amb serioses dificultats per accedir a un habitatge. Crec que no es valora prou la demanda retinguda, la gent que voldria crear una llar, i no pot, per condicions econòmiques i per manca d’oferta assequible. L’edat d’emancipació, a Espanya, és de les més altes d’Europa, i això no és un caprici d’adolescents eterns que viuen molt bé a casa els pares, això és el producte d’una ocupació precària que s’allarga de manera indecent, de salaris que permeten sobreviure però no viure, i de preus de l’habitatge per sobre de les possibilitats de molta gent. Assumir, sense més, que aquest escenari es mantindrà, pel que fa als efectes sobre l’habitatge, em sembla una resignació o una manca d’ambició inacceptables. El POUM no és tota la solució, sens dubte, però el que proposi pot ser part de la solució, i, en tot cas, ha de contemplar també -i no dificultar, sobretot- un escenari millor.

Finalment, un aspecte no contemplat és el de la rehabilitació d’habitatges, que hauria de ser fonamental. Ara bé, la rehabilitació és necessària en una gran part del parc d’habitatges -especialment la rehabilitació energètica- però això inclou habitatges ocupats. Des del punt de vista de la creació neta d’habitatges (i, afegeixo, de la creació neta d’habitatges assequible) ens hem de referir, sobretot (però no exclusivament) a la rehabilitació de ciutat, a la regeneració urbana, i això vol dir, en la majoria de casos, operacions de planejament derivat.

De manera que si, que cal fer números, però no fer passar bou per béstia grossa. Si Bismarck (o qui fos, que hi ha cites que es poden atribuir a tothom) deia que hi ha veritats, mentides i estadístiques, hauríem de filar prim amb les dades que fem servir per formular propostes. I del que pot resultar de nous sectors (és a dir, de nous sòls urbanitzables) que també és important, en parlaré més endavant.

I, sobretot, que s’entengui bé que, en aquesta reflexió, m’aplico les prèvies que he fet als primers paràgrafs, faltaria més.