divendres, 16 de setembre de 2022

Sobre biblioteques a Tarragona ciutat

 

Les biblioteques tarragonines estan d’enhorabona, aquest mes de setembre. Doblement guardonades, pel Fet a Tarragona i pel premi el Balcó d’Òmnium Cultural, dos premis ben merescuts. No conec de primera mà la biblioteca Pepita Ferrer, de Torreforta (un deu per qui va posar el nom!) però sí que conec molt bé la feina de la biblioteca pública de Tarragona; en soc usuari constant, i no tinc cap motiu de queixa i sí molts motius de gratitud (tants com llibres llegits! Però també el bon tracte i la professionalitat constant).

Però, mes enllà dels premis, han passat coses, al voltant de les biblioteques, que permeten anar més enllà. Hem conegut l’enèsima presentació de la biblioteca provincial de Barcelona. Un projecte –projectes, de fet- que fa trenta anys que s’arrossega, buscant lloc, tot i que sembla que ara sí.

D’entrada, adonem-nos de la raresa aquesta del soi-disant “estado mas descentralizado del mundo” que fa que l’Estat –amb majúscula, que es noti qui mana!- mantingui la titularitat de les quatre biblioteques provincials. Fa molt temps que penso que una de les tantes anomalies institucionals espanyoles és que aquest pompós “estat de les autonomies” no ha substituït la planta històrica de l’Espanya tradicional, sinó que s’hi ha superposat, i que l’estat profund, el que es considera a si mateix l’essència i eternitat d’Espanya, continua pensant i fent en clau provincial (i gairebé amb la mentalitat de Cánovas del Castilla!).

Però, a més, aquesta idea de biblioteca provincial, cúspide de les biblioteques locals, respon a una concepció jeràrquica, piramidal, absolutament desfasada i fins i tot superada per la realitat. Per la realitat, que no per la legalitat o per la teoria: el sistema de lectura pública de Catalunya (que funciona molt bé, que consti) respon al mateix criteri, no sé si per alguna d’aquestes lleis de bases habituals que anul·len l’autogovern. Això es veu amb l’existència de les biblioteques centrals comarcals, que han de coordinar les biblioteques locals, en una concepció també jeràrquica, només que posant les comarques al lloc de les províncies (una idea molt més estesa del que sembla i que hauríem de desterrar). O de la consideració de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional i com a “primer centre bibliogràfic de la cultura catalana” segons la llei.

Té això algun sentit? Les biblioteques, ara, funcionen en xarxa. Tots els catàlegs estan connectats, i hom pot demanar i tornar qualsevol llibre en qualsevol biblioteca. A Barcelona ciutat, que és on s’instal·larà aquesta biblioteca provincial, hi ha 40 biblioteques a la xarxa pública, i estan funcionant molt bé. De veritat cal una biblioteca més, amb aquesta posició jeràrquica? En fi...

Però això ens afecta una mica, a Tarragona. La biblioteca pública de la ciutat és també la biblioteca provincial, i per això és de titularitat estatal i de gestió de la Generalitat. Per aquest motiu, la renovació de les seves instal·lacions, absolutament necessària –i no estem parlant de cadires o prestatgeries noves- correspon a l’Estat. S’han fet passes, des de la ciutat, en aquest sentit, amb la proposta de dos bucs de la Tabacalera (aquells edificis a la part de darrera). Segurament seria possible, i compliria amb les necessitats de superfície dels estàndards aplicats, però sempre he pensat que és una llàstima no disposar d’un edifici exempt, singular. El que és indiscutible és que la biblioteca necessita d’un nou espai; l’actual amb prou feines arriba a la meitat del que tocaria. I recordem, aquí, les paraules del pintoresc i assabentat ministre de Cultura, Miquel Iceta. En una entrevista al Diari de Tarragona, preguntat sobre el tema, va dir:

“Le han presentado alguna propuesta para traslladar la biblioteca provincial a la Tabacalera?

El Ayuntamiento va diciendo que la quiere más grande... ¡Como todos! Estamos razonablemente satisfechos de como funciona ahora. Si nos hacen algun planteamiento lo atenderemos.

¿No lo han hecho? El Ayuntamiento dice que se ha reunido con la Secretaría General de Cultura y la directora general del Libro.

En este caso han sido un poco más concretos, ¡pero piense que aún no tenemos ni biblioteca del Estado en Barcelona! Ahora, el dinero para ello en Catalunya se destinará a Barcelona porque se trata de un equipamiento que lleva veinte años de retraso. Debemos priorizar.

¿Se apostará por la de Tarragona cuando se desencalle la de Barcelona?

Podría ser, pero también hay Girona y Lleida... Es normal que todos los ayuntamientos quieran crecer en bibliotecas, pero lo cierto es que Tarragona ya tiene una. ¿Qué si es certo que podría mejorarse? Seguro, pero hasta que no tenga la de Barcelona no podremos planificar nada más. No llegamos a todo.”

(reproduït del Diari de Tarragona del 31.05.22; ho podeu veure AQUÍ)

Anem a pams. Això de “la quiere más grande” espero que sigui una llicència poètica del periodista, que ja sabem que té una certa tendència inventiva en les entrevistes. Però el que no té perdo de Déu és això de “también hay Girona y Lleida”. La biblioteca provincial de Girona, la Carles Rahola es va inaugurar oficialment el gener de 2014 –ves, abans que la de Barcelona, i això que Barcelona “lleva veinte años de retraso”- i va tenir un cost de construcció de 15.580.000 € del pressupost del Ministeri de Cultura. Té 7.121 m2 útils.  A Lleida, l’any 1998 es va instal·lar a l’antiga Casa de Maternitat, completament remodelada –no tinc les dades econòmiques- i amb una superfície útil de 5.903 m2, que està per sobre dels estàndards fixats.

De manera, sr. Iceta, que, tot i que “también hay Girona y Lleida”, aquests ja estan. I Barcelona, pel que diu, també. Ara toca Tarragona.

Però també hem de fer els deures a Tarragona ciutat, tot i que alguna cosa s’ha fet: l’ampliació de la Pepita Ferrer, que ja està en marxa, i, pel que sé, la de Sant Pere i Sant Pau, una mica més endarrerida (i els detalls de la qual no conec; no sé si complirà els estàndards o no. Agrairé la informació). Però encara ens queda feina per fer: Bonavista, Sant Salvador, Llevant, i reordenar el centre a partir de la nova biblioteca central. Fem més comparacions, va: a Girona ciutat hi ha quatre biblioteques, a més de la central. Les biblioteques Antònia Adroher (559 m2) Salvador Allende (792 m2) Just M. Casero (608 m2) i Ernest Lluch (584 m2). A Lleida, menys: la biblioteca de Pardinyes, i prou, tot i que quatre ludoteques fan funcions de suplència, però no és el mateix.

En tot cas, no serà per manca de coneixements. Des del Pla d’equipaments del 2009 o 2010, el Pla de biblioteques que es va endegar fa uns sis o set anys, i el Pla d’equipaments bàsics del 2018, sabem molt bé què s’ha de fer. Com he dit, algunes coses s’han mogut, a la ciutat, i això és esperançador. Ara ha de moure fitxa l’Estat. Estàvem a la cua –no sé perquè, però és així- però ja no tenen excusa. A la Tabacalera, si cal, o en un edifici de nova planta, exempt –hi ha algun solar disponible? Ai!-.

I, per cert, la biblioteca de Girona es diu, molt encertadament, Carles Rahola. Com que enlloc no està escrit que s’hagi d’estar a l’altre barri per donar nom a una biblioteca (la de Reus fa molts anys que es diu Xavier Amorós –molt encertadament- i molts d’aquests anys, fins fa quatre dies, en vida d’ell) no cal esperar a tenir una nova biblioteca perquè es digui oficialment Olga Xirinacs. Estaria molt bé.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada