Notes provisionalíssimes: l'emancipació d'Esquerra?

 

En els moments més electritzants del procés, ara fa cinc anys, vaig fer una sèrie d’apunts, i en deia notes provisionals -de vegades provisionalíssimes- en les quals, això sí, ja deia que això anava per llarg, i que calia preparar-se per una temporada de política espessa. No vaig ser capaç d’imaginar el grau de frivolitat i d’immaduresa de què serien capaços els hereus -l’hereu escampa, n’hauríem de dir- d’un partit com Convergència, però algunes coses no ens haurien d’agafar per sorpresa. En els esdeveniments d’aquests dies -i de tot el que els ha precedit- que no sabem com acabaran, si amb el trencament del Govern o amb un pedaç que no enganyarà ningú, hi ha uns corrents de fons, molt de fons.

Comencem pel més evident, que és la incapacitat de la neo/post convergència, aquest muntatge de JxC, per a veure’s fora de la presidència de la Generalitat. Això es va fer evident en el dificultós pacte de govern de 2021, en què es van fer pregar per a la investidura, però no és nou. No cal ser massa gran per a recordar aquell estrident -i segurament sincer- “com si ens haguessin entrat a robar a casa” de Marta Ferrussola a les eleccions del 2003, quan es va fer evident que hi hauria un pacte que substituiria CiU al capdavant del Govern.

De la mateixa època, recordem aquelles pintades CiU + ERC = CAT per a pressionar Esquerra a donar-los suport. I, més endavant, durant el procés de formació del nou estatut, com van anar tensant la corda, no per aconseguir un estatut -un estatut, no la independència- més potent, sinó per trencar el Govern. Van anar demanant sempre més, com aquell número dels germans Marx en què demanen sempre “i dos ous durs” i, quan els va convenir, en una tarda es van petar l’estatut i el Govern -i això és el que volien- amb un pacte amb el PSOE. Ho explicava molt bé en Roger Palà en aquest article al Crític.cat AQUÍ

No és cap secret la concepció patrimonial del país que ha tingut, que té Convergència, en qualsevol de les seves expressions, i que continua a JxC. El país és seu; és mes, són el país. Es creuen amb el dret de donar patents de catalanitat i de definir què vol dir ser català; un dret aconseguit, cal dir-ho, amb l’inestimable ajut de part de les esquerres, catalanes i espanyoles, que els van regalar aquest dret i el país.

Ara la disputa és amb ERC, una disputa que es veu, per part d’alguns, com una baralla de família, o una divisió d’un independentisme que pretesament havia d’anar unit. Heu vist mai que, del fet que PSOE i PP no vagin a la una, se’n digui una divisió de l’unionisme o espanyolisme o el nom que li vulgueu donar? No, és clar. A les passades eleccions municipals, un diari -el País o la Vanguardia, que tanto monta monta tanto- va fer un article dient que “l’independentisme anirà dividit en cinc candidatures (JxC, ERC, CUP, Primàries, i no recordo qui més). Però enlloc no va sortir que el no independentisme també aniria dividit (PP, PSC, Comuns, C,s i algun més). Perquè, és clar, l’unionisme fa política normal, és l’independentisme que és una raresa.

És evident que pugnen dues estratègies per l’hegemonia de l’independentisme (una altra cosa és si no seria millor ampliar el perímetre de l’independentisme normalitzant el caràcter independentista de les diferents opcions ideològiques, però, és clar, això és cansat i és a llarg termini -i així ens va-). Però jo crec que hi ha més coses.

Per començar, està culminant -vaja, espero- un llarg procés d’emancipació d’ERC respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar,  després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món.

I això, aquesta necessitat d’emancipació -i el correlat, que és l’intent constant de tutela arrogant per part de la neo/post Convergència- es deu al fet que, en el fons, hi ha una diferent concepció del país, i per això són partits diferents.

No és nou, això. Històricament al catalanisme polític, en un sentit ampli, hi han conviscut aquestes dues maneres de veure el món. La que prové de la tradició romàntica, del volkgeist, de l’ànima nacional, per sobre de tot, permanent, i la que considera que la nació és una construcció social, democràtica. Herder, i l’esperit del poble, i Renan i el plebiscit permanent. Sabem que Convergència està en el primer cas, en una nació catalana idealitzada, eterna, i -evidentment- definida i encarnada per ells. Falta que ERC faci un cop de cap i s’afermi sòlidament en la segona opció, que ho demostri assumint la llibertat d’actuar segons les pròpies conviccions sobre què és el millor per al país, és a dir, per a la gent, i no sobre el que algú altre interpreta, i fer-ho amb valentia, amb convicció, i sense fer cas a interpretacions interessades de qui es creu, des d’on sigui, intèrpret únic de la nació. La nació som tots i totes que hi volem ser. Potser ha arribat, finalment, l’hora de l’emancipació d’Esquerra que va començar amb el canvis l’any 1996, el 2003, i ara.