Un altre cop Hard Rock Cafè (quan acabarà, això?)

 

Tornem-hi, amb Hard Rock Cafe, ex-BCN World, o CRT, o com se n’hagi de dir. Confesso que, tot i que el tema em continua interessant, ja és una inèrcia –després de gairebé deu anys, no ho deixaré penjat- però que ja em fa una certa mandra. És com una d’aquelles sèries, que ja veus que s’allarguen massa i tens ganes que s’acabi, però com que has vist totes les temporades, no vols deixar-ho estar.

Pel que hem sabut, en la tramitació de la modificació del PDU (que, recordem, ja va repetir l’aprovació inicial) hi ha un informe ambiental desfavorable, i s’anuncia –però això encara no es confirma- que n’hi ha un altre de protecció civil, també desfavorable.

De moment, les primeres reaccions han anat entre una crítica soterrada al departament d’Acció climàtica –el responsable de l’informe- fins a una certa condescendència “adaptarem el pla, i ja està”. Bé, d’això es tracta, és clar. En el tràmit del PDU, es demanen informes i t’has d’adaptar al seu contingut. És possible, en aquest cas, sense haver de fer un pla nou? Ja ho veurem. Vull recordar, però, que amb motiu de la sentència del TSJC que tombava el primer PDU, el Conseller del ram va dir que no passava res, que amb resituar les zones verdes ja estava resolt (en vaig parlar AQUÍ) i,  l’hora de la veritat, PDU nou.

No han faltat les lamentacions sobre la llargada de tot plegat, les acusacions a l’administració, i les al·lusions a “qui posa pals a les rodes”. No sé si el projecte aquest és una roda, francament. Però sobre això, dues reflexions:

Hi ha hagut –més per comentaris que per reaccions oficials- una certa queixa que això del medi ambient ho para tot, i que ja està bé, i que no cal ser tan estricte. Entenc que alguna vegada hi pugui haver requisits ambientals que no s’entenen prou bé, però ara no ens carreguem l’avaluació ambiental, ni la reduïm a una anècdota, i menys la deixem només per a coses menors. Em poso a la pell del qui vol fer una granja normaleta (no una d’aquelles de 30.000 caps de bestiar) i ha de complir –i em sembla bé- un munt de requisits. Doncs aquest PDU també. Si no, no cal que ens hi posem. A veure si ens prenem seriosament les nostres lleis.

La segona té a veure amb aquesta llarga tramitació. Els mitjans fan un càlcul molt simple entre la data del primer anunci i ara, i han passat gairebé deu anys. Però no és ben bé així. Els qui hem anat seguint una mica tot això ho hem pogut veure: entre el primer anunci, i alguna cosa seriosa, des del punt de vista de projecte, van passar uns quants anys. I és que d’aquí plora la criatura, d’haver començat les coses malament.

S’escolta i acull un fantasma que proposa ves a saber què, es generen expectatives –també temors i oposicions- i després es comença a veure si allò –que no se sap ben bé què és- és possible. El carro davant dels bous.

Des d’aquest blog he estat molt crític amb aquesta manera, més que no pas amb el projecte en si –que no m’agrada, això està clar- però sense voler entrar en el simplisme de “a favor o en contra” amb què massa vegades s’ha parlat del tema. Molt crític per motius també professionals, per la meva dedicació al planejament. I és que en lloc de tenir un projecte mitjanament clar, i més o menys ajustat a les possibilitats reals del territori on es pretén situar –i això no exclou modificacions menors- s’ha decidit primer, i s’ha mirat després, i intentat ajustar-ho tot. I, és clar, ha petat. Ha petat perquè es perverteix el sentit ordenador del planejament; ordenar de posar ordre, no de manar. S’ha instrumentalitzat el planejament –i, de fet, tot el corpus legal- per a donar cobertura al que ja s’havia decidit, i no a la inversa, que hauria de ser el procediment raonable. Recordaria aquella escena d’Alícia en terra de meravelles, en què la reina, al judici, pronuncia la sentència abans que el veredicte.

I com que la realitat és tossuda, per molt que es vulgui fer entrar el clau per la cabota –planejament, servituds de tot tipus, condicionants ambientals, necessitats de mobilitat, etc- aquella idea inicial ha d’anar aterrant a la realitat, un procés que ja ha anat fent –hem passat dels dos milions de m2 de sostre i ocupar la totalitat del CRT a una cosa més arregladeta- i que em sembla que continuarà.

De fet, s’anuncia un altre informe de Protecció Civil també negatiu. Sense avançar esdeveniments –ja veurem què diu- em pregunto si això no topa amb la intenció amb què es va fer, al seu dia, el PDU de les activitats químiques i el turisme, que pretenia ordenar –posar ordre- entre aquestes dues activitats i, simplificant molt, marcar els límits respectius. Algú –CRT o Indústria Química- no ha respectat aquests límits? Hi ha exigències més grans que amplien la zona de seguretat (el PDU ja té uns quants anys)? Continuarem amb aquesta carrera entre els dos sectors, a veure qui arriba abans i condiciona l’altre? No sé si és la millor manera de fer les coses...

En fi, esperarem a veure què passa amb el PDU, a veure què diu aquest segon informe de Protecció Civil, i molt em sembla, assistirem a l’enèsim aterratge més a prop de la realitat. I, ves a saber, el que va començar essent una mena de Las Vegas d’estar per casa, potser es convertirà en un hotel-casino una mica gran i para de comptar.