En tot aquest procés de BCN World he anat
mantenint una postura crítica –sobretot, però no només, pels procediments- i
una voluntat d'anàlisi basada en les dades i en el rigor, si voleu amb una intenció
decodificadora de tot el que anava passant. No sé si ho he aconseguit, però
aquesta era la meva intenció, anar aclarint conceptes, contrastant dades, i
donant argument i elements per a l’anàlisi i les conclusions de cadascú.
La posició, més crítica que no pas favorable,
ha anat acompanyada d’un cert possibilisme, de la voluntat de trobar escletxes
per les quals redreçar el projecte –o, almenys, intentar-ho- i de separar el
que, al meu entendre, poden ser prejudicis (o, si més, opinions que respecto
però que no comparteixo; per exemple, la consideració del joc, que entenc que
ha de respectar la llibertat de les persones –ningú obliga a jugar- i admetre
que ara ja n’hi ha força, de joc possible).
Però si hi havia una idea bàsica que feia que
no tingués una oposició frontal a BCN World és que em semblava –en passat- una
bona oportunitat per a reconduir un potencial d’edificació força dispersa i producte
turístic de baix valor afegit com era el potencial residencial heretat de Port
Aventura. La possibilitat de transformar un potencial de 2.477 habitatges de
segona residència en una altra ocupació, més eficient territorialment, i amb
uns usos amb mes valor afegit –inclòs el joc, sí- em semblava una bona
oportunitat. N’he parlat en aquest blog en diverses ocasions. I fins i tot he
usat una expressió, que vaig sentir del director de l’Incasol, i motor urbanístic
del projecte, Damià Calvet, en una jornada organitzada per la URV: “Canviem
llits freds (la segona residència) per llits calents (hotels)”. Aquest em
semblava, i ara també, un bon plantejament de l’operació, i fet amb la dimensió
adequada, podria haver tingut resultats positius, assumint, això sí, un procés
de presa de decisió i d’ordenació territorial que em sembla deficient. Però, en
tot cas, es podia reconduir i, amb un cert optimisme, pensar que es podia
arribar a un resultat acceptable malgrat els errors de procediment.
Això ho he anat defensant en aquest blog, i en
intervencions públiques que he anat fent sobre BCN World. Però no sé si ho
podré defensar més, perquè la premsa d’avui es fa ressò de la reunió del
Consorci del CRT i de declaracions de Damià Calvet en el sentit que l’ordenació
que farà el PDU possibilitarà els ressorts –els “Centres turístics integrats”-
i mantindrà la possibilitat dels 2.477 habitatges vigent. Ho podeu veure aquí. Per qui no vulgui anar-hi, el paràgraf
fonamental:
“En canvi, el document ara en elaboració (i
del qual s'hauria de tenir un primer document a finals de gener) sí que, en
principi, mantindrà la zona residencial de prop de 2.500 habitatges previstos
dins de l'àmbit del CRT, en terrenys propietat de La Caixa que queden fora del
projecte de macrocomplex d'oci i joc i que, de fet, ja estan urbanitzats, tot i
que mai no s'ha arribat a construir.”
O sigui, no en lloc de, sinó a més a més de.
No “llits calents en lloc de llits freds” sinó llits freds i llits calents. No canviar
un model –territorial i turístic- exhaurit i inviable, sinó posar més llenya al
foc, insistir sobre la bombolla, enfortir el capitalisme de BOE –ara del DOGC- basat
en les concessions, en la reserva, en les influències, en contra de la lliure
empresa i de la competència lleial.
M’agradaria molt que aquest anunci a la premsa
fos un malentès i fos desmentit pel Govern. Però si no és així, si realment l’operació
és incrementar l’aprofitament i ampliar els usos, bo i mantenint el model
anterior, ens hauran enganyat. En els dos anys que fa que dura això, ens han
venut moltes vegades que es tractava de canviar el rumb, de fer una cosa
diferent. I ara resulta que no, que és, senzillament, més del mateix.
Des de la darrera actualització de BCN World
han passat unes quantes coses, i aquestes darreres hores encara més, de manera
que toca recapitular. Fa unes setmanes es feien públics més detalls del
projecte. En concret, se'ns parlava dels 450.000 m2 de sostre de cada resort,
10.500 habitacions d'hotel, 9.000 màquines escurabutxaques, i més coses. Tot
plegat, mereix alguns comentaris. Anem per parts.
1.
El sostre. 450.000 m2 per resort, tenint en
compte que són quatre els preseleccionats en la primera fase del concurs, són
1.800.000 m2 de sostre, però com que la previsió segons la llei és que n'hi
pugui haver sis, és de creure que el PDU preveurà també el sostre d'aquests
dos. Això vol dir 2.700.000 m2 de sostre, que és més que quintuplicar el sostre
actualment previst, amb un usos diferents. Ara bé, aquests 2.700.000 m2 de
sostre ho són al marge del que es pugui fer -si és que es vol fer alguna cosa-
als espais aliens al Casino. De tot plegat, però, ja en vaig parlar aquí
2.
10.500 habitacions. Aquí sí que hi ha
informació nova. Segons es podia llegir a la premsa (aquí)
la previsió és que hi hagi 4.500 habitacions d'hotel estàndard i 6.000
condominis, “habitatges complets però amb serveis hotelers”. Què és això? Doncs
un format a mig camí entre habitatge -morfològicament ho serà- i amb uns
serveis comuns. S'hi assemblarien una mica aquelles residències per a gent gran
en forma d'apartament -com un habitatge- però amb serveis comuns -menjador, la
neteja, sales d'esbarjo-. Evidentment amb unes altres dimensions i serveis de
luxe. Quin és el perill? Que es tracta d'una forma fàcilment equiparable a
habitatge, és a dir, amb utilització similar a segona residència, i fins i tot
molt fàcilment segregable via propietat horitzontal com un apartament; sempre
que la normativa del PDU ho facilités, és clar, però en tot cal molt més que no
pas una habitació d'hotel.
És evident que formalment no estem parlant de
segones residències -dir-ne habitatges seria exagerat, no són residència
permanent- però sí que s'hi assemblen molt. Massa. I, sobretot, s'hi assemblen
en desfer l'avenç conceptual que podia tenir l'operació. Recordem que una de
les virtuts que podíem trobar al plantejament primer de l'operació que ha
esdevingut BCN World, i que era positiu -almenys jo el trobava positiu- era
passar d'una ocupació dispersa i basada en la segona residència a un model més
compacte, d'usos turístics de més valor afegit, el que se'n diu passar de llits
freds a llits calents.
Ara bé, amb aquests condominis, perdem aquest
efecte positiu, per dimensió -i, per tant, s'anul·la el menor consum de sòl que
es guanyava amb la compactació- i per ús, perquè, de manera atenuada, continuem
amb un model que tendeix al llit fred. Condomini és una fórmula que s'assembla
més a la multipropietat que no al lloguer d'una habitació d'hotel. I es pot
desplegar al territori de manera igualment dispersa, i, de fet, és força
habitual en explotacions turístiques i residencials americanes. Seria una mena
de deconstrucció d’un hotel, de dispersió de les suites –amb tots els serveis-
arreu del territori, i amb un funcionament similar al de les urbanitzacions
privades, també relativament usuals a Amèrica i amb alguna presència per aquí. La
diferència amb una urbanització –amb les urbanitzacions tradicionals que coneixem
aquí- és que, en aquestes, es manté el caràcter públic de l’espai
tradicionalment públic: el carrer, el parc, l’equipament; per contra, a les
urbanitzacions privades, tot l’espai –inclosos els carrers- són privats (i habitualment
tancats, hi ha una qüestió de seguretat en tot això). El resultat és que en
lloc de privatitzar l’espai estricte de la parcel·la, tot l’espai és privat. Les
construccions –morfològicament sense cap diferència amb un habitatge- farien
les funcions de les habitacions d’hotel, i els carrers –privats- serien com els
passadissos.
Potser això ha causat la picabaralla pública
entre representants del Govern i un dels grups de l'oposició sobre l'existència
o no d'habitatges. No cal dir que, si la voluntat ferma és que no hi hagi
habitatges -voluntat que comparteixo- el més senzill era posar-ho a la llei
quan es va modificar, i ja no hi hauria discussió. Però de moment ens hem
quedat amb el retret que s'hi preveien habitatges, i el desmentiment -que
celebro- per part del Govern. Novament caldrà esperar a veure el PDU, però
podria ser que, en part, tots dos tinguessin raó. Com pot ser això? Doncs
perquè les definicions són cada cop més confuses, i sota l'etiqueta d'ús
turístic cada cop hi ha més barreja. Per exemple, els càmpings -allò de les
tendes i de les caravanes- també tenen bungalows. Vegem-ho. Això és el plànol d'un
bungalow:
Algú em pot dir si hi ha moltes diferències
amb un xalet? Clar que n'hi ha: fonaments, per exemple, o, sobretot, el règim
d'ús. Però des del punt de vista d'ocupació i ús del territori, hi ha bungalows
-i no diguem un conjunt de bungalows- que acaben incidint territorialment de la
mateixa manera que una urbanització. Però, com que es tracta de càmpings
-perquè formalment són això- es poden situar en un sòl no urbanitzable. Tot
legal, és clar, però no sé si massa legítim.
Doncs un cas similar pot ser això dels
condominis de luxe, i l'ús habitatge, des del punt de vist de l'impacte sobre
el territori.
3.
El monorail. Un monorail per al passeig
comercial de prop de dos km que hi ha a la zona dels resorts. En fi, esperarem
a veure el PDU i el corresponent estudi d'avaluació de la mobilitat generada
-perquè el faran, oi?- però, a risc de ser malpensat, el primer que m'ha vingut
al cap és això:
4.
I, per acabar-ho d'adobar, ahir vam saber que
la Generalitat assumeix el paper que fins ara havia jugat Veremonte, i formula
una opció de compra dels terrenys. Com ho hem d'interpretar?
D'entrada, ho vull interpretar com una
oportunitat per a reforçar la direcció pública de l'operació. A veure si sé
explicar-me. El paper de Veremonte, fins ara, era d'intermediari entre la
propietat dels terrenys (la Caixa) els inversors de l'activitat concreta
(casinos, hotels, comerç) i la Generalitat, que és qui té la potestat de
modificar les regles de joc (autoritzar l'ús de joc, augmentar
l'edificabilitat, modificar el règim fiscal, etc). Fins ara hem vist un procés
en el qual les decisions públiques anaven a remolc del privat. M'hi he referit
moltes vegades, en especial fent referència al planejament territorial i urbanístic,
i lamentant el fet que es perdia la capacitat directora del pla, com a exercici
de l'acció pública, i es limitava a ser el revestiment tècnic i jurídic de
decisions alienes al pla i, sobretot, alienes a aquesta acció pública.
Ara bé, la reducció de Veremonte a la condició
de part dels qui opten a una concessió de Centre turístic integrat -la
imaginació terminològica és notable- i, sobretot, la substitució per part del
Govern, titular ara de l'opció de compra dels terrenys, fa que aquesta direcció
pública sigui molt més clara. Qui reparteix joc, ara, pot ser el Govern, i
podria tenir -si volgués exercir-la a fons- l'opció de limitar molt més. Al
capdavall, és qui ha de definir les regles del joc -especialment a través del
PDU- i podria, si calgués, no formalitzar l'opció de compra, però mentrestant
s'assegura una posició dominant. I la Caixa, si vol vendre els terrenys, i
fer-ho a un preu superior al que pot tenir avui al mercat un sòl urbanitzable
per a segona residència -és a dir, gairebé res- hauria d'adaptar-s'hi si us plau
per força.
Però no crec que passi això. Evidentment, ara
caldrà veure el conveni entre la Generalitat i la Caixa, per a conèixer les
condicions d'aquesta opció de compra, però no em sembla veure una excessiva
voluntat d'un gir radical en les dimensions i el format del projecte, tot i que
m'agradaria molt equivocar-me.
L'espantada de Veremonte ens fa palès que,
fins ara, ha tingut un paper de venedor de fum, o bé d'atrevit ignorant de com
funcionen aquests projectes. Ja en altres apunts he manifestat l'estranyesa per
la manca de serietat de Veremonte: els anuncis que posarien la primera pedra al
cap de tres mesos, o el ball de xifres d'habitatges, o més coses. Potser hi ha hagut una mena de pols, en què Veremonte
es pensava que podria pressionar més la Generalitat, o simplement no tenia idea
-d'aquí la ignorància atrevida- que aquestes coses volen el seu temps, fins i
tot amb tots els elements a favor. Però, és clar, arribat el termini, qui hi ha
de posar els diners -i no és Veremonte, que no els té perquè només és un
comissionista, com ho era, al seu dia un tal Javier de la Rosa- diu que no posa
ni un ral si no té la seguretat que podrà fer, una decisió molt lògica. I com
que aquesta seguretat la dóna el PDU aprovat definitivament -i ara deixo al
marge el tema de les expropiacions, que jo encara no el tinc clar- doncs no han
obert la cartera per res. Però amb candidats a ressort ja en ferm, quina falta fa Veremonte? Cap ni una.
S'elimina un intermediari que només encaria el producte.
Encara hi ha molts interrogants. Haurem de
veure què diu el conveni Caixa – Generalitat per a l'opció de compra, i,
sobretot, què diu el PDU, que és la mare dels ous. Res no impedeix, però, que
el PDU sigui més restrictiu que aquests anuncis de milers i milers
d'habitacions -i de condominis- i de màquines escurabutxaques, i de monorail.
Evidentment cal planejar opcions econòmicament viables, si es vol fer realitat
una oferta turística diferent, per a captar nous mercats, complementària a
l'existent i amb més valor afegit. I això es pot fer també amb joc. Tot depèn
de les condicions, qualitatives i quantitatives, i del com. Encertar en la
mesura òptima serà la clau de l'èxit, i aquesta clau, que pot obrir les portes
als promotors de casinos i hotels, i a la mateixa Caixa per a rendabilitzar un
patrimoni que, si no és així, serà un passiu important, aquesta clau la té la
Generalitat, i ara és més visible que mai.
Encara estupefacte per la notícia, ahir, de la
sobtada mort de l’amic Rafel Llussà. Geògraf, manresà instal·lat a Girona,
actualment degà de la Facultat de Lletres de la UdG, havia estat president de l’Associació
de Geògrafs Professionals de Catalunya, a principis dels 2000. Allí ens havíem
conegut, en els moments inicials de la constitució del Col·legi de Geògrafs a
Catalunya, i del pas de l’AGPC –que en fou antecedent i un dels motors- al
Col·legi. Aleshores va saber pilotar el canvi de rol de l’AGPC per a fer tàndem
amb el Col·legi i repartir-se els papers, una decisió que el temps ha demostrat
encertada. Encara fa poc més d’un any vam coincidir en una taula rodona amb
motiu del 25è aniversari de l’AGPC.
El treball amb en Rafel era fàcil, o almenys ho
va ser per mi els anys que vam coincidir. Un caràcter amable, gens cantellut, i una absoluta predisposició a les solucions i
a no complicar encara més les coses, tot plegat feia que les discussions fossin
mínimes, i les decisions llisquessin amb facilitat, sense asprors.
Tinc a les mans el llibre resum de la seva
tesi “Canvi industrial i projectes de
desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998” amb una dedicatòria generosíssima.
Per a fer-se una idea de la seva generositat, només cal dir que aquest llibre
porta una introducció d’ell mateix on explica la gènesi del llibre; dues pàgines
i mitja, una de les quals dedicada íntegrament als agraïments a tothom, amb nom
i cognoms, qui el va ajudar d’una manera o altra.
Ens havíem retrobat a través de les xarxes socials,
i això ens permetia un mínim diàleg, fet de comentaris a notícies, i sempre, per
part seva, amb un toc de bonhomia, és a dir, propi de bons homes, que és el que
era, un home bo.
I ens ha deixat en plena feina, com a
professor, com a geògraf, com a degà, amb tantes coses per a fer, i amb tanta
capacitat per a fer-les. Rafel, una abraça tardana, i moltes gràcies per tot.