dimecres, 26 de maig del 2021

Una cerimònia francesa (bé, amb tocs francesos)

 


L’acte de presa de possessió del nou President de la Generalitat va ser meticulosament preparat per a ser retransmès televisivament, una necessitat en temps de pandèmia que limita els actes multitudinaris, però també –de la necessitat, virtut- en temps de democràcia televisada.

Pel que fa a la dimensió televisiva, em remeto al que en diu Mònica Planas a l’Ara, que en sap molt més que jo. Ho podeu veure  AQUÍ.

En la cerimònia, hi vaig trobar alguns tocs francesos, un dels quals, a més, d’una altra presa de possessió presidencial.

El maig de 1981, ara ha fet quaranta anys, François Mitterrand arribava a la presidència de la república, i, amb ell, l’esquerra, després de 23 anys de gaullisme i post-gaullisme. Mitterrand venia de la quarta república, i del món radical-socialista (més radical que socialista) i tenia un gust per la teatralitat i pel sentit quasi monàrquic de la presidència francesa. La seva presa de possessió –no l’oficial, sinó la més popular- va incloure una teatral passejada pel Panteó, i dipositar sengles roses a les tombes de Jean Jaurès, Jean Moulin, i Victor Schoelcher (Jean Jaurès, històric del socialisme francès no dogmàtic, assassinat per la ultradreta als inicis de la guerra de 1914, quan clamava per l’oposició obrera a la guerra; Jean Moulin, líder resistent a l’interior, capturat, torturat i mort pels nazis; Víctor Schoelcher, responsable de l’abolició de l’esclavitud a França –no diu res de les colònies- al segle XIX).

Ara compareu la imatge –preciosa- de la flor a stolpersteine que recorda el President Companys, i no em digueu que no s’hi assembla.

Però encara hi ha més. El President va saludar un grup de treballadors públics, del món de la sanitat, de la seguretat, de l’educació, i també de la neteja –cosa que ja era hora: un col·lectiu essencialíssim massa invisibilitzat-. Doncs bé, el predecessor de Mitterrand, Valery Giscard d’Estaing, va fer el gest –aleshores insòlit- de convidar a esmorzar, a l’Elisi, a un grup de brossaires parisenc. Un fet, aquell, més propagandístic que res, però que va fer el seu efecte.

No és el primer cop que, des de la presidència de la Generalitat, s’imiten formes protocol·làries i cerimonials, sobretot per a donar cos –ni que sigui d’aparença- a les institucions. Recordo algun acte –lliurament de la medalla d’or, potser- amb el President Pujol en què els uixers de Palau anaven amb frac, com els uixers del palau de l’Elisi. Home, entre poc i massa... però una mica de serietat en les formes no està malament.

Per la resta, restem a l’espera.

(a la imatge, l’stolpersteine dedicada al President Companys)


diumenge, 9 de maig del 2021

La CUP de dretes

 


Recordeu que el president del Banc de Sabadell va dir allò de “necessitem un Podem de dretes!”? Aleshores allò va servir per donar aire a Ciutadans –que ràpidament va passar a ser Ciudadanos i a tenir ínfules de ser un partit polític i no una colla de vividors. Més enllà del fet concret, la frase és bona perquè retrata molt bé com una opció política es pot transformar per a fer el paper d’una altra, encara que no fos l’opció original o la teòrica.

En l’espès panorama de la política catalana, i especialment en la recomposició dels espais polítics que s’ha dona en aquests darrers deu anys, hom diria –i sobretot aquestes darreres setmanes- que algú ha donat la consigna de “necessitem una CUP de dretes!” i aquest prec l’ha entomat Junts per Catalunya: un partit-moviment imprevisible, més donat els eslògans que als programes, maximalista, i emocional.  I ara, a més, amb consultes a les bases. I fins i tot amb sectors diversos a dins, uns més governamentals, i uns altres més radicalment de dretes. Gairebé sembla que vulguin fer passar Pere Aragonès pel calvari a què la CUP va sotmetre Artur Mas després de les eleccions del setembre de 2015.

És bo, això, per al país? Josep Ramoneda es pregunta avui, a l’Ara, sobre la necessitat d’estructurar un independentisme de dretes, com ho va intentar, més aviat amb poca traça (o potser abans d’hora?) el PDCAT. En tot cas, sí que seria bo que el panorama polític independentista es normalitzés, en el sentit que hi hagués de tot, i tothom pogués trobar la seva opció, sense que l’hagi de sacrificar per l’independentisme. Això seria la normalitat.

(nota: l’exemple escocès no serveix: a Escòcia, durant dècades, el SNP va haver d’anar a eleccions amb un sistema majoritari, que obliga a agrupar forces, i això ha estructurat el sistema de partits. HI hauria més lliçons escoceses, però ara no és el tema).

Tinc la sensació que JxC comença a perdre els papers i a fer una perillosa fugida cap endavant, intentant traspassar a Esquerra les tensions que té entre el sector més governamental i el sector més activista, animat –no sé si controlat- per un Waterloo que necessita de la tensió permanent per a justificar la seva existència.

Fa un temps, davant les acusacions que Esquerra semblava la Convergència d’abans, vaig dir que no, que més aviat era JxC que semblava l’ERC d’abans, la del Colom: radicalitat independentista, sense programa, i només tacticisme i agitació. Ara han fet un pas més cap a la CUP de dretes (cap a la pitjor CUP, tot s’ha de dir). On acabaran?


divendres, 7 de maig del 2021

Què farà el PSOE?

 


El resultat de les eleccions a Madrid permetrà omplir moltes pàgines d’anàlisi, i moltes tertúlies de culpabilitzar (molt, a qui sigui) i d’autocrítica (poca o gens). De moment, una de les moltes derivades que ha esclatat de ple en l’espès –i depriment- procés per a la formació de Govern a Catalunya (i molt més que això, és clar) és la interpretació de com ha quedat tocat el PSOE, i què farà. Esquemàticament, de si la castanya madrilenya el farà enrocar-se encara més en el nacionalisme espanyol, o si la manca de més aliats possibles el farà baixar del burro davant  del conjunt d’esquerres sobiranistes que li han donar suport.

És cert que les dues opcions són plausibles, i haurem de veure (més enllà, els qui en tinguin ocasió, d’empènyer en la direcció que vulguin) però aquesta és la mare dels ous, no del pols governamental (i també del relat, del poder, i de l’hegemonia del catalanisme polític) a Catalunya, sinó de què pot passar a Espanya.

El PSOE ha estat, i encara és en bona part, l’element central del sistema polític espanyol. Ho és, sobretot, en la mesura que ocupa aquesta posició privilegiada que és el centre, entès com el que pot optar a pactar a dreta i a esquerra. Fins ara, això era, o amb les esquerres –tant espanyoles com sobiranistes- o amb la dreta de Ciudadanos. Aquesta possibilitat, en termes de llei de mercat, sortia molt barata: un únic comprador, el PSOE, amb dos possibles proveïdors; en conseqüència, preu baix. La desaparició de Ciudadanos, completament reabsorbit a la casa mare del PP, deixa el PSOE sense opcions: ara necessita imperiosament un producte que només un proveïdor li pot donar, de manera que pujarà de preu.

Clar que pot tenir la temptació de canviar de discurs, i provar de competir amb la seva dreta, per a desgastar-la i guanyar el pessic de vots que li calen. Al capdavall, si el PP es mimetitza (encara més) amb VOX, es podria pensar que deixa un espai buit més centrat, menys ultra. Sento desenganyar-los però aquest espai, d’existir, ja el tenen. El PSOE és el veritable partit centrista –ara sí- de la política espanyola, de la mateixa manera que, als seus dietaris, Manuel Azaña deia que la dreta de la república era ell, i tenia tota la raó. El PSOE s’ha anat acostant cada cop més a aquells partits liberals europeus, més dels anys setanta que no pas actuals, que eren econòmicament conservadors i civilment avançats. Per entendre’ns, una política econòmica de dretes –ortodoxa, en diuen- i una política avançada de drets civils –matrimoni gai, o coses així-. Com ara el FPD alemany (no el d’ara, que no sap què és) o el neerlandès D66. Nadia Calviño per una banda i les lleis trans per una altra. Però aquests no pretenen ser d’esquerres i no enganyen a ningú. Fa uns anys, quan el PD italià, fet de les restes del naufragi de la democràcia cristiana no reciclada pel Berlusconi i del PCI que no se’n va anar a casa anava fent un discurs cada cop més descafeïnat i més insípid, en Nichi Vendola, ex del PCI, dirigent d’un minipartit anomenat Sinistra Ecologia Libertà, i president de la Pulla els va fotre una diatriba sensacional, resumida en “Digueu alguna cosa d’esquerres!!!!”. Doncs això, que si no fas d’esquerres, no parles d’esquerres, i compres el discurs i les pràctiques de dretes, no vulguis passar pel que no ets.

Si el PSOE cau en la temptació de girar a la dreta per a captar un segment electoral que no existeix, ja sabem què passa: que la gent prefereix l’original a la còpia. I, en el fons, aquest és el dilema permanent del PSOE, les dues ànimes: la jacobina espanyola, o la federal, que ara per ara només es creuen Ximo Puig i Francina Armengol.

L’any 1918, el que després seria president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora va dir a Francesc Cambó –aleshores, vist des de Madrid, un catalanista radical (que Santa Llúcia els conservi la vista!) i que ja amagava amb l’intervencionisme a la política espanyola- que no es podia ser, a la vegada,  el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. La frase és enginyosa, val a dir, i n’haurien de prendre nota tots els qui s’enfanguin en la política espanyola des de Catalunya, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Què voldrà ser, Sanchez –a més d’un funambulista del curt terme i de les jugades mestres, que ja veiem com surten- en el futur? Voldrà ser qui deixi un senyal significatiu cap a l’esquerra? O només un parèntesi –com a molt, una nota a peu de pàgina- entre l’etern espanyolisme conservador, uniformista i autoritari que mana a Espanya des del temps dels reis gots?. S’admeten apostes. I guanyi qui guanyi, pagarem nosaltres, això segur.