He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet,
la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig
veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant
ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la
Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els
formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els
contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els
articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé.
Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de
civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb
naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això
sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un
però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i
setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo
recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes
les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes,
gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina-
mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.
Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres
generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa
voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte
als nois i noies. És la pura veritat.
Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per
desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb
quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.
D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta
extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com
a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per
adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el
primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències
de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de
València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben
de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.
Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap
publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca
de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista
que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però,
tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en
espanyol, no en català.
I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el
fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els
esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe
hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi
seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur-
la premsa espanyola.
Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a
dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme
havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui
de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català,
com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és
completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica
a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i
VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps-
fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament
en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles
amb el català.
I amb molt d’orgull, per part meva.
(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona,
amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)