Orgullós del Cavall Fort!

 

He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet, la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé. Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes, gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina- mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.

Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte als nois i noies. És la pura veritat.

Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura  (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.

D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.

Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però, tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en espanyol, no en català.

I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur- la premsa espanyola.

Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català, com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps- fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles amb el català.

I amb molt d’orgull, per part meva.

(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona, amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)

 

Habitatges buits. No m’ho crec

 

 

Fa uns dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer públics els primers resultats del Cens d’habitatges de 2021. No cal dir que aquestes són dades que m’interessen, i n’he parlat en diverses ocasions. El treball és complet, amb molta informació, i amb una extensa nota metodològica que caldrà llegir amb atenció, sobretot pels canvis amb el cens anterior. Recordem que el cens de 2011 va ser fet per mostreig, i això era un dels motius pels qual posava en dubte les xifres d’habitatges buits.

A reserva, doncs, de conèixer més a fons el cens i la metodologia (tot i que algunes observacions faré) hi ha una cosa que sí que puc dir: no m’ho crec.

No em crec aquests 8.298 habitatges buits que diu que hi ha a Tarragona. No m’ho crec, com no em creia els 7.772 que deia el cens de 2011. No m’ho crec perquè no pot ser que, a Catalunya, hi hagi 418.000 habitatges buits. Ni amb les dades de consum elèctric que ha fet servir l’INE.

Per qui no ho hagi vist a la premsa, l’INE ha contrastat el consum elèctric de cada habitatge amb el consum mitjà, i considera que, allí on no hi ha consum, o és molt baix, és un habitatge buit o d’ús molt esporàdic. Això, d’entrada, sona bé, però quan els resultats són els que diu que són, hi ha alguna cosa que falla.

I falla perquè si ho contrastem amb censos molt més exhaustius, els resultats són radicalment diferents. Vegem-ne tres exemples:

1. Rubí.

El novembre de 2020, l’Ajuntament de Rubí va iniciar un procés d’identificació d’habitatges buits, d’acord amb la llei 18/2007, del dret a l'habitatge. Es va fer una tasca de comprovació sobre 3.662 habitatges amb indicis de desocupació, com quedava reflectit al Pla Local d'Habitatge de Rubí. De tots aquests es van detectar 3.183 immobles que no reunien els requisits establerts al programa d'inspecció vigent: habitatges de particulars o petits propietaris, perquè s'ubiquen al Districte 2 o a urbanitzacions, o perquè són solars, naus industrials o edificacions sense acabar.

El Pla Local d’Habitatge de Rubí, en la seva diagnosi (any 2020) diu el següent sobre habitatge buit:

“L’Ajuntament de Rubí va fer a data 1 de gener de 2018, un treball prospectiu de rastreig i detecció per a intentar establir quina pot ser la quantificació d’immobles buits. Aquesta feina es basava en les dades extretes del padró d’escombraries. Una primera estimació sense cap procés formal de verificació, ens diu que a Rubí pot haver prop de 1.500 immobles buits, que no es reparteixen de forma uniforme per la ciutat, doncs hi ha 3 barris on quantitativament trobem el percentatge més gran d’aquests immobles: Zona Nord, Ca n’Oriol i Centre.”

Això ja va ser una concreció sobre els 3.174 que deia el cens de 2011.

Com podem veure, el 2020 també es descarten “solars, naus industrials o edificacions sense acabar”, o urbanitzacions, en les quals més aviat caldria parlar de segones residències, així com habitatges de petits propietaris, tota vegada que l’objectiu és centrar-se en els grans tenidors. Finalment, s’arriba a una xifra de prop de 500 habitatges buits.

Què diu el Cens de 2021? Doncs ens diu que, a Rubí, hi ha 2.105 habitatges buits, més 471 amb baix consum, i 1.597 d’ús esporàdic (que serien els de les urbanitzacions). Massa diferències, la veritat.

2. Girona

A Girona funciona la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial, una eina magnífica i envejada (per mi, almenys) que ja fa molts anys que es dedica a conèixer a fons la realitat de la ciutat, una eina imprescindible per al disseny de polítiques públiques (en podeu veure més AQUÍ ).

Una de les feines és el control dels habitatges buits, un informe que elabora l’Observatori de la Ciutat (sí, també l’envejo!). Aquest informe, amb caràcter anual, té en compte la informació provinent del Cadastre, del propi cens municipal de locals, del registre de comptadors d’aigua, i del padró d’escombraries. El creuament de totes aquestes dades, permet establir una estimació d’habitatges buits. L’informe del 2021 (el mateix any del Cens) el podeu veure AQUÍ.

I què ens diu? Doncs la seva conclusió és que hi ha 785 habitatges buits, i –atenció- 9.913 habitatges ocupats (és a dir, no buits) sense empadronament. Que poden ser moltes coses: habitatges turístics, habitatges d’estudiants –Girona és ciutat universitària, com Tarragona- o, el més comú, immobles que podrien ser habitatges però que són activitats econòmiques.

Ara vegem que ens diu el Cens. Ens diu que a Girona hi ha 4.840 habitatges buits, més 963 amb baix consum, i 3.289 amb consum esporàdic.

3. Barcelona

A Barcelona, la Unitat de Disciplina de l’Habitatge va fer un intens treball d’inspecció, a partir d’algun d’aquests tres indicadors:

Que no tinguessin consum d’aigua o que fos molt baix.

Que no hi hagués ningú empadronat.

Que fos d’una entitat financera.

El 2022 es van identificar 103.864 habitatges susceptibles de ser buits, i es van visitar tots. I va donar un resultat de 10.052 habitatges buits. Què diu el Cens? Una xifra molt diferent: 75.475 habitatges buits, més 16.124 amb baix consum, i  55.767 habitatges amb consum esporàdic.

 

Em podria creure diferències; al capdavall, no és fàcil i, com hem vist, tres casos concrets són tres metodologies diferents, i en tots els casos hi ha matisos i prevencions sobre dades. Potser el cas de Barcelona, amb visites a cada habitatge, pot ser el més complet. Però, és clar, de 10.052 habitatges buits l’any 2022 a 75.476 l’any 2021, francament, hi ha massa diferència.

Explicacions? Com ja he dit, la nota metodològica del Cens és llarga, i demana una lectura tranquil·la abans de començar a plantejar hipòtesis. Tot i això, apunto algunes observacions a tenir en compte:

1. El resultat final és a base de creuament de microdades i de fonts diverses. Cadascuna d’aquestes fonts té el seu marge d’error; la combinació de diverses fonts multiplica aquest marge.

2. L’any base és el 2021, congruent amb un Cens que es fa cada deu anys els anys acabats en u. Però el 2021 no va ser un any normal, va ser un any amb pandèmia, amb activitat paralitzada o disminuïda –escolar, turística-  i això té la seva repercussió en el consum elèctric –que es distribueix de manera diferent a l’habitual- i en l’ocupació de determinats tipus d’habitatge.

3. La poca –o nul·la- consideració de tipologies singulars, especialment en grans ciutats, com són els habitatges d’ús turístic o els habitatges ocupats per estudiants, que no s’hi empadronen (i que l’any 2021, amb activitat acadèmica presencial interrompuda, segur que ho van notar).

 

I, per acabar, una darrera observació. Si fos cert que a Barcelona, amb les tensions immobiliàries que hi ha, tenim 75.476 habitatges buits, que no ens diguin més allò que cal augmentar l’oferta perquè baixin els preus. Si amb 75.476 habitatges buits, i 71.891 més amb baix consum o ús esporàdic, els preus no baixen, vol dir que la propietat els reté –i això és especulació, i cal actuar-hi- o és cobdícia (o estupidesa) i posar uns preus fora de la realitat (i això voldria dir que el mercat, allò de l’oferta i la demanda, potser no va tan bé com alguns diuen).

En fi, que hi ha moltes coses a revisar. Però, en tot cas, 418.000 habitatges buits a Catalunya? No m’ho crec.