Orgullós del Cavall Fort!

 

He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet, la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé. Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes, gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina- mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.

Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte als nois i noies. És la pura veritat.

Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura  (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.

D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.

Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però, tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en espanyol, no en català.

I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur- la premsa espanyola.

Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català, com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps- fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles amb el català.

I amb molt d’orgull, per part meva.

(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona, amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)