Joan B. Culla, in memoriam

 

No vaig conèixer personalment Joan B. Culla, tot i que crec haver-lo vist -no crec que saludat- en algun dels congressos on he participat, i als quals era assidu. Sí que n’he estat molt lector, no únicament dels seus magnífics articles de premsa -sempre incisius, amb una molt saludable dosi de mala llet- sinó també dels seus llibres, des de les recents memòries o la biografia del pare Morgades de Poblet (que vaig trobar una mica fluix, i com si fos per complir un encàrrec) fins als canònics i excel·lents estudis sobre Lerroux, i sobre el catalanisme d’esquerra i el grup de l’Opinió, reformulacions de les seves tesi doctoral i tesina de llicenciatura respectivament (parèntesi: comparar l’ambició, la densitat i el treball d’aquesta tesina amb els actuals treballs de fi de màster és terrorífic i preocupant).

Culla, com a opinador, ha estat una rara avis, a causa del seu rigor extrem amb les dades, una memòria i documentació abassegadores, una integritat absoluta amb qui jugava net, encara que no hi estigués d’acord. Recordo un article seu on, de passava, defensava algú crític amb Israel perquè, deia, fa una crítica legítima a un govern, no una desqualificació per se.

Aquesta integritat i llibertat personal es distingia, sobretot, de l’ampli espectre de la sociovergència, d’aquesta entente cordiale que es repartia el país i feia veure que es barallava, i també -però això ja no pintava massa- de l’asfíxia del discurs nacional d’un soleturisme caricaturitzat. Culla sabia molt bé, perquè era la seva realitat familiar, que també hi ha un catalanisme popular, absolutament allunyat de les simplificacions d’un pseudomarxisme superficial i d’aquell carlisme nacionalcatòlic de part del pujolisme. En Josep Termes hi tenia molt a veure, en aquesta visió.

Potser és això el que explica que els màxims exponents de la nostàlgia sociovergent -la Vanguardia i el País- hagin recollit el seu traspàs amb aquella expressió de perdonavides de qui encara es creu que pot donar carnets de progressia i de bona ciutadania.

La Vanguardia, en una peça de Joan Esculies (i això em sap greu, perquè el tinc per un magnífic historiador) no s’està de dir que “es va fer expulsar del País”, potser per dissimular que la Vanguardia té cua de palla en matèria de censura a articulistes (Xavier Antich, Gregorio Moran). I al País, l’intel·lectual orgànic de la transició 2.0, en Jordi Amat, practica la condescendència, passa per alt la censura al seu diari, i li perdona -oh, gràcies magnànim senyor!- que s’acostés a l’independentisme.

Per sort, de Culla ens queden el seu exemple i els seus llibres, entre els quals espero una tria d’articles. També voldria un relleu a la seva alçada, però no en veig cap.

Gràcies per tot, Joan B, Culla.

La gran innovació metropolitana!!!!!!!

 

El passat divendres, el Mes Tarragona publicava una peça sobre l’àrea metropolitana de Tarragona, segons un avanç de l’estudi encarregat per la Diputació (s’han afanyat molt, a fer-lo!). Segons sembla, l’abast d’aquesta suposada àrea metropolitana seria, en una primera fase, de vuit municipis: Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou, la Canonja. Constantí i Valls. I, en una segona fase, s’hi afegirien dotze municipis més. Ho podem veure al mapa (extret de Mes Tarragona).

M’esperaré a veure l’estudi definitiu, sobretot per a conèixer els criteris de delimitació, però no puc menys que felicitar-los per la gran innovació que han fet a la geografia urbana: l’àrea metropolitana discontinua!!!!!! 

 

Quan, a finals del 2020, el PSC va fitxar el fins aleshores cap de llista de C’s a Tarragona, ja vam poder observar que més aviat era el discurs de C’s el que s’apropiava de la marca del PSC, especialment en tot el que feia referència a ser encara més a-nacional, i alinear-se, en el fons -ara una mica més també en la forma i en el discurs- a opcions allunyades del catalanisme polític, en un sentit ampli.

En el context d’aquesta cerimònia de la confusió, han fet un pas més i han començat a comprar un discurs que, fins ara, capitanejava aquell cadàver polític insepult que és Alejandro Fernández, el que escalfa la cadira de president del PP català -com si això existís- esperant el definitiu defenestrament en mans de Feijoo, o bé posant espelmes per un cop d’estat d’Ayuso, a veure si hi ha sort i té pròrroga. És el discurs de l’antibarcelonisme, una disfressa poc reeixida d’anticatalanisme.

Segons el PSC -almenys segons sis alcaldes- a Catalunya hi ha “barcelonacentrisme”, abans conegut com a Barcelunya (suposo que no volen pagar drets d’autor a l’Ale). Una manera com una altra de fugir d’estudi i de buscar-se un enemic exterior, que és, en bona mesura, del que sempre han acusat el nacionalisme català (i de vegades amb raó, especialment per als qui es diuen nacionalistes, cosa que jo no soc, tot i que no ho entenguin així).

No els he vist mai queixar-se de madrilenyocentrisme (que també seria injust, no és un problema de Madrid lloc, sinó de Madrid concepte; la bona gent de Madrid, que n’hi ha molta -tot i que hi guanyin els que hi guanyen- no es mereix que els posem tots al mateix sac). Podríem parlar de qui gestiona, encara ara, el nefast sistema de rodalia de Renfe, que patim. Podríem parlar de les inversions promeses i no executades. O dels quinze anys llargs per a fer el túnel del Coll de l’Illa... per deixar per a d’aquí deu anys un bon enllaç amb la xarxa viària existent i, doncs, provocar un embús permanent. I què dir de com, cada any, hi ha un drenatge constat dels ingressos del Port de Tarragona cap aquell pintoresc “Ente de Puertos del Estado”, amb seu a la molt nàutica i portuària població de Madrid. I tantes i tantes coses.

De manera que si el PSC vol enfrontar-se a qui perjudica el Camp de Tarragona i la seva gent, li suggereixo que afini millor la punteria. I també que assumeixi responsabilitats. Al capdavall, aquest pretès posicionament es fa en el context dels moviments per a la regió metropolitana -i ja en parlarem, d’això, que s’estan dient moltes ximpleries- amb elements com la mobilitat -vaja, allò del TramCamp que ja està licitat... pel Govern de la Generalitat- o més elements de mobilitat que es podrien abordar al si de l’ATM, que vicepresideixen l’alcaldessa de Reus i l’alcalde de Tarragona, que suposo que algun paper hi podrien tenir. O en el camp de l’urbanisme, on res, absolutament res, prohibeix que els ajuntaments es coordinin i, fins i tot, promoguin un planejament conjunt.

Això, o simplement del que es tracta és de caure en l’antibarcelonisme, succedani d’anticatalanisme, propi del PP. El viatge del PSC a la dreta continua; la següent estació serà algun dels postulats de VOX, potser?.

 

Sobre la negociació

 

Quan escric això, la negociació per a la investidura encara no és tancada, malgrat que tot fa pensar que sí, que hi haurà investidura. La pregunta no és tant: com? Més aviat és: quan?. També, és clar, una mica com. Perquè el desllorigador de tot plegat el té JxC -o potser Puigdemont in person, que ja veiem que això té més de cabdillatge que de partit democràtic- i, pel que anem veient, de la necessitat de trobar alguna cosa que permeti dir que han obtingut més que ERC, i així poder falcar el discurs -que sembla que és l’únic que interessa a una part de JxC i entorn- de desgastar, menysprear, i anorrear ERC.

No sé si s’aconseguirà gaire més -benvingut sigui- però no crec que hi guanyem gaire, col·lectivament, en aquesta manera de fer. Que el PSOE o el deep State (que tenen punts de contacte però no són exactament el mateix) compliran a mitges, i regatejaran tan com podran, ho sabem tots, i jo diria que ja està fins i tot descomptat en el pacte. Que el que s’ha pactat -fins i tot si es complís íntegrament i amb la interpretació més favorable a Catalunya- no és el que volem, també està clar; si més no, el que jo vull, que és la independència.

El que passa és que, en una negociació, cal tenir molt present la correlació de forces. Això és un mercat, i si poses un preu massa alt per a la teva mercaderia -els vots- pot ser que no t’ho paguin i et quedis amb un pam de nas i amb uns vots inútils

Però encara hi ha més. En una negociació no pots acorralar i menys humiliar amb qui negocies, i tinc la sensació que hi ha una part de l’independentisme, també a JxC, que vol humiliar el PSOE, que busca una mena de rendició, i això em sembla un error majúscul. Fa un temps vaig sentir una expressió d’Ernest Maragall que em va semblar molt encertada. Deia que Espanya -aquella Espanya oficial, feta de Tribunal Supremo i d’A por ellos- sap vèncer però no sap guanyar. I guanyar és molt millor, perquè un guany suposa un plus, un a més, que pot ser compartit. Crec que, ara, es tracta de guanyar. De posar un preu que suposi un avenç significatiu -que no serà perfecte; la perfecció no existeix- i ens permeti continuar acumulant forces per a més endavant. Voler guanyar per golejada i humiliar l’adversari no és útil. I no es tracta de si tenim raó o no; la història n’és plena, de gent que tenia raó i va perdre. Es tracta, com va dir algú, de carregar-se de raons, de convèncer com més gent millor, de ser més. No hi ha varetes màgiques.

De fet, la negociació continuarà després de la investidura. Cada votació, parafrasejant Huertas Claveria, serà un Vietnam. Necessitarem tota la intel·ligència, tota l’habilitat, per a saber trobar el preu just cada vegada, i anar avançant. Aquí no valen les jugades mestres, els cops d’efecte, o els conills del barret.

Hi haurà gent que no ho comprarà, és clar. Que farà el discurs èpic, també carregat de raons. No passa res. Fa més de cent anys, una venerable entitat com la Unió Catalanista, dipositària de les essències més pures del catalanisme (no en vull dir nacionalisme; aquesta denominació fa més mal que bé) abominava d’activitat política i de la participació electoral. Però sense aquesta activitat política, sense embrutar-se les mans, sense baixar a l’arena, no haguéssim avançat gens.

I, sobretot,  no ens equivoquem d’adversari.