Sobre la negociació

 

Quan escric això, la negociació per a la investidura encara no és tancada, malgrat que tot fa pensar que sí, que hi haurà investidura. La pregunta no és tant: com? Més aviat és: quan?. També, és clar, una mica com. Perquè el desllorigador de tot plegat el té JxC -o potser Puigdemont in person, que ja veiem que això té més de cabdillatge que de partit democràtic- i, pel que anem veient, de la necessitat de trobar alguna cosa que permeti dir que han obtingut més que ERC, i així poder falcar el discurs -que sembla que és l’únic que interessa a una part de JxC i entorn- de desgastar, menysprear, i anorrear ERC.

No sé si s’aconseguirà gaire més -benvingut sigui- però no crec que hi guanyem gaire, col·lectivament, en aquesta manera de fer. Que el PSOE o el deep State (que tenen punts de contacte però no són exactament el mateix) compliran a mitges, i regatejaran tan com podran, ho sabem tots, i jo diria que ja està fins i tot descomptat en el pacte. Que el que s’ha pactat -fins i tot si es complís íntegrament i amb la interpretació més favorable a Catalunya- no és el que volem, també està clar; si més no, el que jo vull, que és la independència.

El que passa és que, en una negociació, cal tenir molt present la correlació de forces. Això és un mercat, i si poses un preu massa alt per a la teva mercaderia -els vots- pot ser que no t’ho paguin i et quedis amb un pam de nas i amb uns vots inútils

Però encara hi ha més. En una negociació no pots acorralar i menys humiliar amb qui negocies, i tinc la sensació que hi ha una part de l’independentisme, també a JxC, que vol humiliar el PSOE, que busca una mena de rendició, i això em sembla un error majúscul. Fa un temps vaig sentir una expressió d’Ernest Maragall que em va semblar molt encertada. Deia que Espanya -aquella Espanya oficial, feta de Tribunal Supremo i d’A por ellos- sap vèncer però no sap guanyar. I guanyar és molt millor, perquè un guany suposa un plus, un a més, que pot ser compartit. Crec que, ara, es tracta de guanyar. De posar un preu que suposi un avenç significatiu -que no serà perfecte; la perfecció no existeix- i ens permeti continuar acumulant forces per a més endavant. Voler guanyar per golejada i humiliar l’adversari no és útil. I no es tracta de si tenim raó o no; la història n’és plena, de gent que tenia raó i va perdre. Es tracta, com va dir algú, de carregar-se de raons, de convèncer com més gent millor, de ser més. No hi ha varetes màgiques.

De fet, la negociació continuarà després de la investidura. Cada votació, parafrasejant Huertas Claveria, serà un Vietnam. Necessitarem tota la intel·ligència, tota l’habilitat, per a saber trobar el preu just cada vegada, i anar avançant. Aquí no valen les jugades mestres, els cops d’efecte, o els conills del barret.

Hi haurà gent que no ho comprarà, és clar. Que farà el discurs èpic, també carregat de raons. No passa res. Fa més de cent anys, una venerable entitat com la Unió Catalanista, dipositària de les essències més pures del catalanisme (no en vull dir nacionalisme; aquesta denominació fa més mal que bé) abominava d’activitat política i de la participació electoral. Però sense aquesta activitat política, sense embrutar-se les mans, sense baixar a l’arena, no haguéssim avançat gens.

I, sobretot,  no ens equivoquem d’adversari.