dilluns, 22 d’octubre del 2018

Àrea metropolitana de Tarragona?


El darrer debat de política general va deixar imatges que, en paraules d’Ernest Maragall, “no estaven a l’alçada”. Però també un grapat de resolucions, els efectes de les quals seran, previsiblement, molt descriptibles.
Sempre he tingut la sensació que aquestes propostes són com els programes electorals dolents, on s’hi posa de tot, sense tenir en compte ni què costa o qui ho paga, ni si és possible en l’actual marc legal i competencial, ni si és assolible en el termini en què pot actuar el govern al qual s’insta a fer-ho. Més aviat són cartes als reis, expressant desigs, i molt majoritàriament objectius finals, sense entrar en el com. Del tipus “que es faci un pla per a prevenir el despoblament rural”. Ah, molt bé. I què ha de dir, aquest pla? Perquè això és el que importa, i això seria mullar-se.
D’entre les moltes resolucions aprovades –per cert, moltes sense discussió, i és una llàstima no poder conèixer arguments a favor o en contra- n’hi ha una que em sembla interessant (no, n’hi ha més, però aquesta especialment). És una proposta de resolució presentada pel grup socialista – units per avançar (no sé qui dels dos la va presentar) que diu:
“q) Promoure la creació d’una carta metropolitana de les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències.”
Déu-n’hi-dó.
A veure, d’entrada em sembla positiu afrontar una realitat: que hi ha realitats metropolitanes, i que necessiten un tractament específic. Tot el que sigui fer política a partir de la realitat, i fer-ho a partir del reconeixement de la diversitat, i, doncs, de la necessitat de tractament no uniformes em sembla positiu. De fet, recordo una intervenció meva, en un debat a l’Institut d’Estudis Catalans, en aquest sentit, que reprodueixo més endavant.
Ara bé, això de “les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials”.... s’ho han pensat bé?.
D’entrada, que parla de les quatre capitals. Em permeto fer notar que una d’aquestes quatre capitals és Barcelona, i que l’Àrea metropolitana de Barcelona està (re)creada per llei des de l’any 2010. El que resulta preocupant és que ningú del Parlament se'n va adonar.
Les capitals provincials. La condició metropolitana –que, per ella mateixa, ja és difícil de definir- no es pot predicar del fet de ser capital provincial. Això és un mecanicisme que em sembla fora de lloc en una qüestió de ciències socials, i més quan es tracta d’acostar-se a la realitat. Sembla una mena de “cafè para todos” en versió metropolitana.
La condició metropolitana la podem deduir de la intensitat de relacions, de la densitat de població, d’un teixit urbà amb una certa continuïtat més enllà dels termes municipals... hi ha moltes maneres d’identificar espais metropolitans, i segurament el més encertat és una mena de combinació de tot això. Però no el fet provincial. I això no és incompatible amb el reconeixement que gairebé dos-cents anys de província han generat uns creixements que han afavorit aquestes dinàmiques metropolitanes, però això, en tot cas, no vol dir que es pugui fer metropolità com a conseqüència de provincial, sinó de creixement o, millor, d’un determinat creixement.
La prova és l’existència de fenòmens urbans plurimunicipals més enllà de les províncies. L’àrea al voltant de Terrassa, o l’àrea de Manresa (vegeu AQUESTA NOTÍCIA i la sana enveja d’una societat civil de veritat que tracta temes seriosos amb serietat, i no miro ningú).
De fet, seria relativament senzill identificar, a Catalunya, un sèrie d’àrees urbanes complexes, al voltant de les ciutats mitjanes (les ciutats intermèdies, que diu en Josep M. Llop) tipus Manresa, Igualada, Terrassa, Sabadell, Girona, Figueres, Lleida, Tarragona, Reus... En podem parlar més, en un altre moment. Qui vulgui fer-ne un tast, pot llegir AQUEST ARTICLE
"Promoure la creació d’una carta metropolitana (...) que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències". Això sembla apuntar a la creació de quatre -de tres, una ja hi és- entitats metropolitanes.
D’entrada, crec que això és començar la casa per la teulada. Una realitat metropolitana, que encara està per identificar, definir, delimitar... s’ha de traduir necessàriament en un ens de govern local específic? La resposta és no, i encara més si està pendent tota aquesta tasca d’anàlisi, d’identificació, de definició -què entenem, per àrea metropolitana?- imprescindible per saber de què parlem. Només un exemple, en un treball de fi de màster -dels de veritat, dels que puc ensenyar, si cal- vaig aplicar al Camp de Tarragona unes quantes, no pas totes, de les metodologies de delimitació d’àrees metropolitanes. Dinou. I dinou resultats diferents, des de una mica més de mitja dotzena de municipis, a prop d’una setantena. No està gens clar, doncs, que tothom vulgui dir el mateix quan diu àrea metropolitana.
Personalment sóc molt prudent a l’hora de crear nous ens. Com deia Guillem d’Ockham, no cal multiplicar els ens sense necessitat, encara que em sembla que no es referia al dret públic, però tant se val. Vull dir que em sembla més sensat, per ara, fer un ús metropolità d’ens existents, i extreure’n totes les potencialitats, que n’hi ha, amb alguna reforma si cal. L’ens metropolità, si ha d’arribar, ho farà quan la pràctica el reclami, quan la dimensió metropolitana estigui ben assumida per tots els agents implicats.
Tampoc em faig massa il·lusions sobre el futur d’aquesta -i de moltes més- resolució del Parlament. Em temo que haurà estat una de tantes, de brindis al sol, de fer bullir l’olla, i que no interessarà ni tan sols als qui la van presentar. El temps dirà. Ara, que a Tarragona també hi hauríem de dir alguna cosa, sobre això de l’àrea metropolitana, però com deia Kipling, això és una altra història

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Més notes provisionals, ara sobre el Parlament

L’espectacle –de fet, els espectacles continus- al Parlament provoquen allò que es diu vergonya aliena, però segurament no a tothom i no pels mateixos motius. Anem a pams.

S’arriba a un acord –això diuen- sobre la manera d’entomar l’enèsima decisió del Madrid-concepte (gràcies Iu Forn) aquest cop del jutge Llarena, envaint la sobirania del Parlament i decidint qui és diputat i qui no. Un acord que passava per fer que uns diputats votessin en nom d’uns altres –dels que són a la presó o a l’exili- i, d’aquesta manera, salvaguardar la majoria independentista sorgida de les eleccions.

Aquest acord –en uns termes que no sabrem mai, perquè no hi deu haver cap acta notarial, com és lògic- s’interpreta de manera diferent per ERC i per JxC, i sembla –sembla- que la divergència és entre delegació i designació, una divergència que molts no entenem, però els lletrats de la Cambra sí, i que sembla que podria dur a una nova formada d’inhabilitacions, suspensions i tot això que solen fer Llarena i sus mariachis.

I ja la tenim muntada. Davant d’això, dos diputats –Junqueras i Romeva- designen diputat suplent, i quatre –Puigdemont, Rull, Sánchez i Turull- mantenen la delegació ja existent. Els lletrats diuen que això no va, i el president del Parlament –que, al pas que anem, deu esmorzar bocates de tranquimazin- decideix que no cola. El resultat és que quatre vots  (més el de Toni Comín, que no he aclarit què fa) queden enlaire, i es perd la majoria independentista al Parlament; majoria, val a dir, que tampoc no tenia massa bona salut, perquè depèn dels quatre de la CUP.

I ara comencen els retrets, amb la gens dissimulada satisfacció de la caverna –caverna àmplia- i amb l’habitual gesticulació sobreactuada de determinats elements, i només cal veure les seccions de comentaris de determinats digitals per veure que la brigada Núria Feliu ataca sense pietat.

Pel que sembla, el dilema de delegació sí suspensió no és perquè fer-ho altrament seria acatar la decisió judicial i admetre que el jutge és qui decideix qui és parlamentari i qui no, i això ataca la sobirania del Parlament. Cert. Cert, però...

1. El Parlament no és sobirà. Sento decebre algú, però és així. Per això volem –si més no, jo vull- la independència: perquè ho sigui de veritat.

2. Acatar arbitrarietats, ja ho hem fet. Es va acatar la destitució del govern, es va acatar la dissolució del Parlament, es va acatar la convocatòria d’eleccions. No fotem, ara. Si algú vol no acatar, que vingui al seu despatx de la plaça de Sant Jaume i exerceixi de president.  
3. No acatar així suposa passar el mort al president del Parlament perquè doni per bons uns vots que no pot. O sigui, perquè uns quedin molt dignes, el que s’ha de posar en risc és un altre.

4. Fins i tot si ho fes, el resultat seria més gent inhabilitada i majoria encara més afeblida. No sé si serveix de gaire, a no ser que sigui aquest l’objectiu.

De tot això, una de les coses que més em molesten és un estil –de llenguatge, de formes, d’actituds- molt testosterònic, molt més semblant a l’hidalgo, a l’honor, en definitiva a tot allò que sovint critiquem (i ens en fotem) de la política del Madrid-concepte. Em pensava que volíem fer una política més intel·ligent. Quan s’han de prendre decisions, i sobretot decisions complicades com aquesta, cal fer un càlcul fred, de guanys i pèrdues, i mirar a llarg termini. En aquest sentit, a mi em sembla més important preservar la majoria independentista que va sorgir de les urnes –ei, justeta, no badem- que no fer-la inoperativa només per salvar la cara d’algú i que tot continuï igual.

Ara fa un mes, a l’acte en record de l’11 de setembre xilè a Tarragona, i com és habitual, vam poder escoltar de nou el darrer discurs d’Allende, ja assetjat a la Moneda, i perfectament conscient del que l’esperava. En aquell discurs, Allende fa una crida a la resistència, però també diu que el poble no s’ha d’immolar.

Crec que és un advertiment just. Cal resistir, però fer-ho de la manera més eficaç, no anar a un martiri estúpid (i menys encara que hi vagi un tercer per tu). Hem parlat molt de les estructures d’estat. Potser hauríem de pensar que aquella estructura que tenim més a l’abast i que més s’assembla a un estat és la Generalitat. Deixar-la perdre, o fer-la inoperativa, és abandonar un instrument bàsic per a la construcció d’una majoria més àmplia i més sòlida, que –com he repetit fins a la sacietat- només es pot fer amb els que encara no hi són, no competint pels que ja hi són.

I un apunt sobre les votacions al Parlament. Una proposta de resolució que demanava l’aixecament dels recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis d’habitatge  i de pobresa energètica (petició voluntarista, perquè el Parlament ho demana, però no pot obligar) va ser tombada pel vot en contra de Ciudadanos, PSC i Comuns, i l’abstenció de PP i CUP. Que m’expliquin, els Comuns sobretot, si aquest vot en contra no és només per la infantil voluntat de fer evident que l’independentisme no té la majoria. I que no vagin donant lliçons sobre que el Parlament no s’ocupa de nosequè.


Em temo que continuarà.