Àrea metropolitana de Tarragona?

El darrer debat de política general va deixar imatges que, en paraules d’Ernest Maragall, “no estaven a l’alçada”. Però també un grapat de resolucions, els efectes de les quals seran, previsiblement, molt descriptibles.

Sempre he tingut la sensació que aquestes propostes són com els programes electorals dolents, on s’hi posa de tot, sense tenir en compte ni què costa o qui ho paga, ni si és possible en l’actual marc legal i competencial, ni si és assolible en el termini en què pot actuar el govern al qual s’insta a fer-ho. Més aviat són cartes als reis, expressant desigs, i molt majoritàriament objectius finals, sense entrar en el com. Del tipus “que es faci un pla per a prevenir el despoblament rural”. Ah, molt bé. I què ha de dir, aquest pla? Perquè això és el que importa, i això seria mullar-se.

D’entre les moltes resolucions aprovades –per cert, moltes sense discussió, i és una llàstima no poder conèixer arguments a favor o en contra- n’hi ha una que em sembla interessant (no, n’hi ha més, però aquesta especialment). És una proposta de resolució presentada pel grup socialista – units per avançar (no sé qui dels dos la va presentar) que diu:

“q) Promoure la creació d’una carta metropolitana de les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències.”

Déu-n’hi-dó.

A veure, d’entrada em sembla positiu afrontar una realitat: que hi ha realitats metropolitanes, i que necessiten un tractament específic. Tot el que sigui fer política a partir de la realitat, i fer-ho a partir del reconeixement de la diversitat, i, doncs, de la necessitat de tractament no uniformes em sembla positiu. De fet, recordo una intervenció meva, en un debat a l’Institut d’Estudis Catalans, en aquest sentit, que reprodueixo més endavant.

Ara bé, això de “les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials”.... s’ho han pensat bé?.

D’entrada, que parla de les quatre capitals. Em permeto fer notar que una d’aquestes quatre capitals és Barcelona, i que l’Àrea metropolitana de Barcelona està (re)creada per llei des de l’any 2010. El que resulta preocupant és que ningú del Parlament se'n va adonar.

Les capitals provincials. La condició metropolitana –que, per ella mateixa, ja és difícil de definir- no es pot predicar del fet de ser capital provincial. Això és un mecanicisme que em sembla fora de lloc en una qüestió de ciències socials, i més quan es tracta d’acostar-se a la realitat. Sembla una mena de “cafè para todos” en versió metropolitana.

La condició metropolitana la podem deduir de la intensitat de relacions, de la densitat de població, d’un teixit urbà amb una certa continuïtat més enllà dels termes municipals... hi ha moltes maneres d’identificar espais metropolitans, i segurament el més encertat és una mena de combinació de tot això. Però no el fet provincial. I això no és incompatible amb el reconeixement que gairebé dos-cents anys de província han generat uns creixements que han afavorit aquestes dinàmiques metropolitanes, però això, en tot cas, no vol dir que es pugui fer metropolità com a conseqüència de provincial, sinó de creixement o, millor, d’un determinat creixement.

La prova és l’existència de fenòmens urbans plurimunicipals més enllà de les províncies. L’àrea al voltant de Terrassa, o l’àrea de Manresa (vegeu AQUESTA NOTÍCIA i la sana enveja d’una societat civil de veritat que tracta temes seriosos amb serietat, i no miro ningú).

De fet, seria relativament senzill identificar, a Catalunya, un sèrie d’àrees urbanes complexes, al voltant de les ciutats mitjanes (les ciutats intermèdies, que diu en Josep M. Llop) tipus Manresa, Igualada, Terrassa, Sabadell, Girona, Figueres, Lleida, Tarragona, Reus... En podem parlar més, en un altre moment. Qui vulgui fer-ne un tast, pot llegir AQUEST ARTICLE. 

"Promoure la creació d’una carta metropolitana (...) que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències". Això sembla apuntar a la creació de quatre -de tres, una ja hi és- entitats metropolitanes.

D’entrada, crec que això és començar la casa per la teulada. Una realitat metropolitana, que encara està per identificar, definir, delimitar... s’ha de traduir necessàriament en un ens de govern local específic? La resposta és no, i encara més si està pendent tota aquesta tasca d’anàlisi, d’identificació, de definició -què entenem, per àrea metropolitana?- imprescindible per saber de què parlem. Només un exemple, en un treball de fi de màster -dels de veritat, dels que puc ensenyar, si cal- vaig aplicar al Camp de Tarragona unes quantes, no pas totes, de les metodologies de delimitació d’àrees metropolitanes. Dinou. I dinou resultats diferents, des de una mica més de mitja dotzena de municipis, a prop d’una setantena. No està gens clar, doncs, que tothom vulgui dir el mateix quan diu àrea metropolitana.

Personalment sóc molt prudent a l’hora de crear nous ens. Com deia Guillem d’Ockham, no cal multiplicar els ens sense necessitat, encara que em sembla que no es referia al dret públic, però tant se val. Vull dir que em sembla més sensat, per ara, fer un ús metropolità d’ens existents, i extreure’n totes les potencialitats, que n’hi ha, amb alguna reforma si cal. L’ens metropolità, si ha d’arribar, ho farà quan la pràctica el reclami, quan la dimensió metropolitana estigui ben assumida per tots els agents implicats.

Tampoc em faig massa il·lusions sobre el futur d’aquesta -i de moltes més- resolució del Parlament. Em temo que haurà estat una de tantes, de brindis al sol, de fer bullir l’olla, i que no interessarà ni tan sols als qui la van presentar. El temps dirà. Ara, que a Tarragona també hi hauríem de dir alguna cosa, sobre això de l’àrea metropolitana, però com deia Kipling, això és una altra història