Més notes provisionals, ara sobre el Parlament

L’espectacle –de fet, els espectacles continus- al Parlament provoquen allò que es diu vergonya aliena, però segurament no a tothom i no pels mateixos motius. Anem a pams.

S’arriba a un acord –això diuen- sobre la manera d’entomar l’enèsima decisió del Madrid-concepte (gràcies Iu Forn) aquest cop del jutge Llarena, envaint la sobirania del Parlament i decidint qui és diputat i qui no. Un acord que passava per fer que uns diputats votessin en nom d’uns altres –dels que són a la presó o a l’exili- i, d’aquesta manera, salvaguardar la majoria independentista sorgida de les eleccions.

Aquest acord –en uns termes que no sabrem mai, perquè no hi deu haver cap acta notarial, com és lògic- s’interpreta de manera diferent per ERC i per JxC, i sembla –sembla- que la divergència és entre delegació i designació, una divergència que molts no entenem, però els lletrats de la Cambra sí, i que sembla que podria dur a una nova formada d’inhabilitacions, suspensions i tot això que solen fer Llarena i sus mariachis.

I ja la tenim muntada. Davant d’això, dos diputats –Junqueras i Romeva- designen diputat suplent, i quatre –Puigdemont, Rull, Sánchez i Turull- mantenen la delegació ja existent. Els lletrats diuen que això no va, i el president del Parlament –que, al pas que anem, deu esmorzar bocates de tranquimazin- decideix que no cola. El resultat és que quatre vots  (més el de Toni Comín, que no he aclarit què fa) queden enlaire, i es perd la majoria independentista al Parlament; majoria, val a dir, que tampoc no tenia massa bona salut, perquè depèn dels quatre de la CUP.

I ara comencen els retrets, amb la gens dissimulada satisfacció de la caverna –caverna àmplia- i amb l’habitual gesticulació sobreactuada de determinats elements, i només cal veure les seccions de comentaris de determinats digitals per veure que la brigada Núria Feliu ataca sense pietat.

Pel que sembla, el dilema de delegació sí suspensió no és perquè fer-ho altrament seria acatar la decisió judicial i admetre que el jutge és qui decideix qui és parlamentari i qui no, i això ataca la sobirania del Parlament. Cert. Cert, però...

1. El Parlament no és sobirà. Sento decebre algú, però és així. Per això volem –si més no, jo vull- la independència: perquè ho sigui de veritat.

2. Acatar arbitrarietats, ja ho hem fet. Es va acatar la destitució del govern, es va acatar la dissolució del Parlament, es va acatar la convocatòria d’eleccions. No fotem, ara. Si algú vol no acatar, que vingui al seu despatx de la plaça de Sant Jaume i exerceixi de president.  

3. No acatar així suposa passar el mort al president del Parlament perquè doni per bons uns vots que no pot. O sigui, perquè uns quedin molt dignes, el que s’ha de posar en risc és un altre.

4. Fins i tot si ho fes, el resultat seria més gent inhabilitada i majoria encara més afeblida. No sé si serveix de gaire, a no ser que sigui aquest l’objectiu.

De tot això, una de les coses que més em molesten és un estil –de llenguatge, de formes, d’actituds- molt testosterònic, molt més semblant a l’hidalgo, a l’honor, en definitiva a tot allò que sovint critiquem (i ens en fotem) de la política del Madrid-concepte. Em pensava que volíem fer una política més intel·ligent. Quan s’han de prendre decisions, i sobretot decisions complicades com aquesta, cal fer un càlcul fred, de guanys i pèrdues, i mirar a llarg termini. En aquest sentit, a mi em sembla més important preservar la majoria independentista que va sorgir de les urnes –ei, justeta, no badem- que no fer-la inoperativa només per salvar la cara d’algú i que tot continuï igual.

Ara fa un mes, a l’acte en record de l’11 de setembre xilè a Tarragona, i com és habitual, vam poder escoltar de nou el darrer discurs d’Allende, ja assetjat a la Moneda, i perfectament conscient del que l’esperava. En aquell discurs, Allende fa una crida a la resistència, però també diu que el poble no s’ha d’immolar.

Crec que és un advertiment just. Cal resistir, però fer-ho de la manera més eficaç, no anar a un martiri estúpid (i menys encara que hi vagi un tercer per tu). Hem parlat molt de les estructures d’estat. Potser hauríem de pensar que aquella estructura que tenim més a l’abast i que més s’assembla a un estat és la Generalitat. Deixar-la perdre, o fer-la inoperativa, és abandonar un instrument bàsic per a la construcció d’una majoria més àmplia i més sòlida, que –com he repetit fins a la sacietat- només es pot fer amb els que encara no hi són, no competint pels que ja hi són.

I un apunt sobre les votacions al Parlament. Una proposta de resolució que demanava l’aixecament dels recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis d’habitatge  i de pobresa energètica (petició voluntarista, perquè el Parlament ho demana, però no pot obligar) va ser tombada pel vot en contra de Ciudadanos, PSC i Comuns, i l’abstenció de PP i CUP. Que m’expliquin, els Comuns sobretot, si aquest vot en contra no és només per la infantil voluntat de fer evident que l’independentisme no té la majoria. I que no vagin donant lliçons sobre que el Parlament no s’ocupa de nosequè.

Em temo que continuarà.