Sobre Manuel Valls i les eleccions municipals a Barcelona

L’espectacular irrupció de Manuel Valls a la cursa per l’alcaldia de Barcelona –perquè, si no és alcalde, durarà de Nadal a Sant Esteve, i si no, al temps- ha provocat tota mena de conjectures. Sobretot, alimenta un discurs favorable a una pretesa llista única del sobiranisme per a parar-li els peus. Tot plegat, mereix uns quants comentaris, de molt diversa naturalesa. Endavant:

1. Manuel Valls, candidat català. Potser és un tema menor, però no és exclusiu seu, i ja temps que hi dono tombs. Sóc d’aquells que creuen en allò de és català qui viu i treballa a Catalunya, i afegint “i vol ser-ne, de català” i encara més, que si no vol, doncs que no en sigui. És allò del projecte civil i no ètnic o identitari. Per això, si algú retragués a Inés Arrimadas que és de Jerez de la Frontera em semblaria un despropòsit: si és a Catalunya, fa la feina que fa –al marge que ens agradi o no- a Catalunya, i es reclama com a catalana, doncs és catalana i prou, que de maneres de ser català n’hi ha moltes. Ara bé, per aquesta regla de tres, ens hauríem de preguntar si no seria lícit i coherent parlar del madrileny Josep Borrell o del francès Manuel Valls. Vull dir que si la naixença i no l’exercici o l’adscripció són la norma, ho haurien de ser per a tothom i a tot arreu.

2. Dit això, se me’n refot que MV desempolsi les arrels catalanes i reivindiqui els amics del seu pare. L’haurem de valorar pel que faci, i no per on hagi nascut, però si ell –o els seus valedors de Ciudadanos- execren –diuen- el discurs identitari, ara que no el facin valer.

3. Europeista com sóc, fins i tot amb els esforços de la UE per a enfonsar Europa, no em sembla malament que comenci a haver-hi candidatures transnacionals. Potser el món local no és el més indicat, per l’arrelament que volem –jo, almenys, el vull- de qui mana al teu poble, però no va malament començar. Al capdavall, les municipals són les úniques eleccions on poden votar els immigrants. Recordo que l’any 1995, amb motiu de les eleccions municipals, en Juan Luís Cebrián, no sé si encara director però sí factòtum del País, escrivia: “A Barcelona es presenten Pasqual Maragall i Miquel Roca [n’hi havia uns quants més, però aquests eren els que tenien més possibilitats] i a Madrid, José Luís Alvarez del Manzano i Juan Barranco. Barcelona, per favor, envia’ns el que perdi dels dos”. Ara no sé si ho diria, però és veritat que de vegades –sobretot segons com és el panorama local- et vénen ganes de fer fitxatges a fora. Total, si hi ha el Messi, perquè no hi pot haver... qui sigui?.

4. Anem per coses més concretes. Es presentarà finalment MV? En aquests temps de política, ja no líquida, sinó gasosa, fins que no ho vegi... De moment, anuncia una mena de plataforma àmplia, i aquí comencen els maldecaps. MV ha desembarcat a Barcelona de la mà de Ciudadanos, per molt que ara intenti no fer-ho veure. Té el dilema, doncs, que sap –no té un pèl de ruc, no ens equivoquem- que només amb C’s no té res a fer, i que part de l’electorat que vol guanyar arrufa el nas amb C’s, però també que sense el ple d’aquests, no fa. És allò de la manta, que si estires, et refredes els peus, i si allargues se’t glaça el coll. Però, a més, necessita el partit per a presentar-se. Una agrupació d’electors, a Barcelona, demana 8.000 signatures. Les pot aconseguir? Segurament, però amb això no n’hi ha prou. Per molt de suport financer i mediàtic que tingui, cal un mínim d’estructura que no és fàcil d’improvisar, i que C’s pot aportar, però això el lligarà més a aquest món, i disminueix el possible atractiu que podria tenir una candidatura més àmplia. A més, el nucli dur C’s –tant de l’aparell com l’electorat- voldrà canya dura, que és la seva identitat, i això també allunya electors més tebis.

5. La projecció dels vots del 21-D, que sembla que algú dóna per feta, és il·lusòria, i tothom que hagi treballat mínimament amb resultats electorals ho sap. C’s va guanyar a Barcelona, cert. Va guanyar tant a Sarrià – Sant Gervasi com a Nou Barris. Si algú es pensa que això es repetirà, va molt errat. El vot dual fa molt de temps que funciona, i ho continuarà fent. Els comuns –no sé com se diuen, ara, però ja ens entenem- van treure 85.239 vots a Barcelona ciutat el 21-D, però 176.337 a les municipals de 2015, amb participacions molt diferents. I, entremig, 218.080 vots a les generals del 2015. En unes eleccions en clau nacional, molta gent va votar en clau nacional –en aquest cas, a C’s, en clau espanyola- però si les eleccions no són en aquesta clau, no ho faran, i, a més, no tinc la percepció que la gent –no els energúmens de les tertúlies- vegin l’Ada Colau com una indepe. Els transvasaments de vots no són tan uniformes, bona part dels vots de C’s del 2017 es quedaran a casa o tornaran a votar Comuns amb tota tranquil·litat.

6. Com es pot augmentar la clau nacional en aquestes eleccions? Doncs, per exemple, amb una llista única sobiranista. Això, i la histèria “Que ve el Valls!!!!!” que hi ha en segons quins sectors, és la millor campanya –i la més barata- que podria desitjar en MV. I alguns hi cauen de quatre potes. Com més diguin que pot ser alcalde, més apareix com a creïble davant de molta gent.

7. Més dades. A les eleccions municipals de 2015, el PSC va treure 67.380 vots, però a les del 21-D en va treure 132.400, el doble (i la participació, tot i que molt més alta, no va ser el doble). Eleccions adverses, però amb recuperació, que crec que continuarà. O, si més no, sense pèrdues.

8. Una candidatura única suma? No sempre, i crec que gairebé mai. Es perden els matisos, els extrems. Es cohesiona el vot decidit, però no s’amplia. I si en voleu una prova, vegeu què va passar el 27-S del 2015 i el 21-D del 2017. I encara una altra dada: les forces no independentistes no fan una llista unitària; per alguna cosa serà (bé, el MV i C’s sí, perquè és l’única manera de fer un vot frontista que pensen que els pot beneficiar).

9. La llei d’Hondt i el mínim del 5%. Que són dues coses diferents. MV necessita generar una imatge de cavall guanyador per a xuclar el votant del PP però sense demanar-ho. Per això necessita que el PP aparegui per sota del 5%, i que hi ha pànic. Ara bé, i si és la CUP la que queda per sota del 5%?. A les municipals del 2015, els vots -i percentatges- de PP i CUP van ser de 60.877 i 51.889 i 8,70% i 7,42%. Folgat, per al 5%. Però si puja la participació, i els dos tenen fuites de vot -uns cap a MV i els altres cap a ERC i Comuns- la cosa pot anar més justa. El 21-D, els vots i percentatges van ser de 46.044 i 48.360 (sí, la CUP va treure més vots que el PP a Barcelona!) i de 5,04% i 5,29%. Ja no tan folgat.... A veure si se simplificarà la composició del Ple. Redcordo que, a les eleccions municipals de Tarragona, tres candidatures (IC, AV-MEC i ERC van treure, entre es tres, més del 10% dels vots, i zero regidors, i CiU, amb un 44%, majoria absoluta. A veure si al final, amb els mateixos vots que ara, els Comuns rasquen un parell de regidors més...

I la llei d’Hondt ajuda les llistes més votades, però això passa sobretot quan hi ha força diferència. Recordem, però, que la llista municipal més votada a Barcelona va treure el 25% dels vots. De fet, el regidor més car, en vots, va ser del PP, amb 20.292, i el més barat el d’ERC, amb 15.397, no els de les dues llistes més votades.

10. Els creixements mediàtics. MV té molta premsa, bona o dolenta (i ja hem vist que alguna de la dolenta, de fet, el beneficia). Tindrà, sembla, un important suport financer (suposo que la premsa de veritat burxarà per descobrir qui paga). Però això, que és molt, no és tot. Hem de recordar, fa moooolt de temps, una candidatura amb suport econòmic i amb personatges de notorietat... que no es va menjar un torrat? Partido reformista democrático, 1986. Però no cal anar tan lluny. Recordo que els anys 96 i 97 veia gent d’ERC terroritzada pel que passaria a les eleccions municipals de Barcelona: la Rahola! Molt coneguda! Quina por! (i això que no sortia a la tele ni el 2% del que surt ara, que només li falta sortir a la teletienda). I, a l’hora de la veritat, 6.671 vots, el 0,96%. Com el PACMA. Anem més a prop? Vinga. Un partit històric, amb gent molt ben situada, amb suport econòmic, i amb l’ajut de la Retaguardia, i un candidat molt conegut: UDC i Duran. A Barcelona, ciutat, 18.229 vots, un 2,22%. A Catalunya, 64.726, un 1,73%. El nom, les amistats ben situades, un cert suport mediàtic, són importants, és clar, però no ho són tot, i de vegades són molt poca cosa.

11. Que ningú interpreti que menystinc el forat que pugui fer -torno a dir, si finalment es presenta- MV (Dic això perquè patrimonialitzar tota la notorietat, i plegar abans de presentar-se adduint que no li han deixat fer el que volia, que el partidisme -de C,s, si convé- li ha tallat les ales, o qualsevol excusa d’aquestes, el deixa la mar de bé, i que un altre pagui els plats trencats). Però si finalment es presenta, és probable que tregui un bon resultat, que poden ser sis o set regidors. Però això no és res, per a MV, perquè, parafrasejant el Comte d’Urgell, o rei o res.

12. Em semblaria intel·ligent, doncs, no fer-li el joc, tractar-lo com un candidat més, centrar-se en la ciutat, i abaixar el voltatge nacional de l’elecció. Fins i tot tàcticament, perquè, si l’independentisme guanya – Maragall alcalde? Estaria bé...- ja serà a temps de patrimonialitzar-ho nacionalment, i si no -és a dir, si continua un govern ambigu com el d’ara- no ha d’assumir una derrota d’una batalla que no ha plantejat. Cada cop que es fan apel·lacions al desastre que seria que l’independentisme no guanyés Barcelona, s’està fent campanya a favor de MV, i ens fotem trets al peu. Perquè això ja es va dir l’any 2015, i mira com va anar.

I 13. Prediccions? A aquestes alçades, a saber. Però jo no li faré la campanya al MV, només faltaria.