dimarts, 28 de febrer del 2012

Manuel de Solà-Morales

Seria una impertinència que ara pontifiqués sobre en Manuel Solà-Morales com  si jo en sabés molt o com si pretengués estar a la seva alçada. Res d’això. Però sí que em ve de gust fer un apunt sobre el contacte que hi vaig tenir –col·lectiu, no personal; no havíem parlat mai més que a l’ascensor, que ja és dir- a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. La Comissió de la qual va ser foragitat ara fa un any, amb el canvi de govern. No deixa de ser curiós que el fessin fora –n’era membre per la seva condició de persona “d’un reconegut prestigi professional o acadèmic en matèria d’urbanisme, d’habitatge i de medi ambient”, i en el seu cas era la pura veritat- però es veu que ser dels millors en la seva matèria no era prou per a ser dels millors.
Va intervenir poc a la Comissió. La majoria dels temes són de tràmit –una qüestió que el nou director general, amb molt bon criteri, es proposa modificar- però van ser precisament aquests temes els que van motivar una intervenció d’interès. Es tractava d’una de tantes modificacions de planejament general que canvia de lloc un espai lliure, i en el qual cal justificar que no s’hi perd, ni en superfície ni en funcionalitat. Va fer una intervenció curta, però contundent, qüestionant aquesta pràctica de fer anar els espais lliures amunt i avall, com si, en un exercici professional responsable, no s’haguessin situat dins la ciutat per a complir una determinada funció, i com, d’aquesta manera, s’acabava menystenint la pràctica ordenadora del planejament.
Es va fer un silenci espès, i continuem tenint aquests expedients a l’ordre del dia de la Comissió. Una bona lliçó d’urbanisme, d'ètica professional, en cinc minuts. Gràcies per haver-ho dit.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Òmnium Cultural

Sóc soci d’Òmnium des de fa més de trenta anys. Hi he col·laborat activament a temporades, segons la disponibilitat, les ganes, i l’empenta que tenia l’OC del Tarragonès, que, com a totes les associacions, és variable. Crec que OC ha fet i fa una feina imprescindible per al país, i que la fa molt bé, especialment a partir del relleu que va encapçalar Jordi Porta i que continua Muriel Casals. Tota la meva confiança, i també als equips d‘OC del Tarragonès.
He volgut començar així perquè quedi clar que OC té la meva confiança i que no li faig cap retret. Però la veritat és que el festival de declaracions i gestos de fa un parell de dies entre el PP, l’OC i el Govern, m’ha deixat un mal gust de boca. No sé si OC n’ha estat víctima o còmplice, però cap de les dues coses m’agrada.
Que en menys de quaranta-vuit hores l’Alicia Sánchez-Camacho engegui una de les seves habituals diatribes contra tot el que té a veure amb una concepció de Catalunya com a identitat no subordinada a una altra, i que ho faci amb la demagògia i l’estultícia permanents, no ens hauria d’estranyar. Que Muriel Casals respongui amb contundència i elegància, tampoc. Ara, que just l’endemà el Govern acordi la renovació del conveni amb OC, ja em fa pensar malament. La tramitació d’aquests convenis –no la negociació- és llarga i no es resol en un dia.
Si el Govern de dimarts ho va poder aprovar, ja feia dies que circulava. I amb les íntimes relacions PP-CiU, públiques i notòries, que es discuteixin per això sembla massa preparat per acontentar les parròquies respectives més descontentes per col·laborar amb un govern secessionista (Vidal-Quadras dixit: que Déu li conservi la vista política i el sentit de l’humor) o per col·laborar amb el nacionalisme espanyol més ranci (un pleonasme). I tots contents: el PP ensenya les urpes, i CiU mostra fermesa. El PP sap que no guanyarà ni un vot entre els socis i simpatitzants d’OC, ni falta que li fa, ni ho pretén. I CiU alimenta la part de votància/militància més sobiranista, encara que només per gestos i amenaces que no en qüestions de fons. I tots contents.
Tots, menys els qui pensem que aquesta gesticulació afebleix el país i la democràcia, i que la utilització d’OC –perquè vull pensar que ha estat utilitzat i no còmplice- és una mala notícia per a la societat civil, que necessitem forta i independent (i això passa per dependre menys de les subvencions, que consti!).

dilluns, 13 de febrer del 2012

Esquerra i país

La nova direcció d’Esquerra, en l’estratègia d’allunyar-se de l’etapa anterior, ha posat en circulació una d’aquelles frases curtes que ara, en temps de twitter, supleixen documents i argumentacions més llargues (i que necessiten més temps per a ser llegides i pensades, és clar). diu “Entre dreta i esquerra, esquerra; entre esquerra i país, el país”.
No vull entrar ara a analitzar a fons aquesta dèria per allunyar-se del que va ser fet els darrers vuit anys –o més- en la mesura que acaba acollint-se a interpretacions i a allò que se’n diu marcs mentals generats per la dreta del país i, sobretot, per una dreta mediàtica molt activa. Pel que sembla, se’ls dóna –se’ls torna a donar, ni que sigui indirectament- el monopoli de dir què és bo per al país i què no. Se’ls regala el país. I això ja ho hem vist abans, amb efectes catastròfics.
En tot cas, del que vull parlar és d’aquesta dicotomia falsa entre esquerra i país. I ho faig perquè pretenc situar-me a l’esquerra, i perquè tinc molt clar quin és el meu país i què vull que sigui. i em rebenta que em facin triar, perquè no puc; perquè no es pot.
Com puc triar entre esquerra i país? Sóc d’esquerres –que no s’hi escarrassin els qui van amb el discurs que això de les dretes i les esquerres està superat: és un senyal de ser de dretes- perquè és la manera d’anar a favor de la gent, de tota la gent o, almenys, de la immensa majoria de la gent. I la gent és el país, parafrasejant Shakespeare, que ja deia “la ciutat és la gent” a Coriolà. El país no és una entelèquia abstracta, un ens metafísic aliè. El país només pot ser la gent. I si un pretén anar a favor del país només ho pot fer a favor de la majoria, a favor de la gent. No es pot ser d’esquerres i anar contra –o al marge- del país.
Però, a més, la frase em rebenta perquè no sabem qui és el que estableix els termes de la tria. Qui diu què és bo per al país i què és bo per a l’esquerra, i perquè cal triar? Ens ho ha de dir una dreta exercent que s’embolica amb la bandera per a no dir que és dreta? Ens ho ha de dir qui té una concepció religiosa del país –que li permet excomunicar a qui no combrega- com si fos al marge de les persones? Les nacions no són una creació divina, sinó una construcció social. No va a favor del país qui va en contra de la gent, i en contra de la gent s’hi va mantenint privilegis, obstaculitzant la igualtat, i perpetuant les diferències de classe. Això és anar contra la gent, i, per tant, anar contra el país. I jo no hi aniré..

dissabte, 11 de febrer del 2012

Reforma laboral


La reforma laboral ja ha començat a generar reaccions de tota mena -i això que gairebé no deuen haver tingut temps de llegir-la!- i ja d'entrada em confesso incapaç de disseccionar-la, perquè no tinc prou paciència per a pair les pàgines i pàgines de BOE i, sobretot, perquè tampoc no conec a fons l'status que ara canvia. Ho dic d'entrada.

Això no vol dir que no tingui alguna opinió sobre el conjunt i sobre les maneres amb què es fan les coses.

La reforma servirà? A totes les reformes se'ls ha de donar un marge de confiança, però en tinc els meus dubtes, perquè crec equivocat un punt de partida. Es diu que les empreses no contracten -contracten menys- per por al cost de l'acomiadament, i que acomiadar és car i complicat en relació a les variacions de la conjuntura.

Vol dir això que, ara que serà més barat i senzill, contractaran molt? Ho dubto. Les empreses contracten si creuen que hi ha bones expectatives de futur. La por a tenir una plantilla sobredimensionada podria entendre's en empreses de nova creació, però, si hi hagués expectatives, si l'economia funcionés a bon ritme, la part de negoci que no farien -per aquesta por- les empreses no nascudes o les mal dimensionades, l'aprofitarien les existents, i no crec que això estigui passant. Per això em temo que la reforma, en aquest sentit, servirà més per aprimar empreses existents que no pas per augmentar llocs de treball nous.

Aquest discurs de l'emprenedor -abans empresari- tipus mare teresa de calcuta, que voldria ocupar molt gent i, pobre, no pot, és tan exagerat i fals com el contrari, aquell que encara dibuixa els empresaris amb barret de copa i puro com el que surt a la capsa del monopoly. Ja m'agradaria que la majoria d'empresaris del país fossin com determinada propaganda diu que són: arriscats, valents, emprenedors, dedicats. Com el Diaz Ferran, aquell que era president de la CEOE per exemple? I segur que n'hi ha, i que pateixen per mantenir l'empresa, sens dubte, però també n'hi ha molts que són més amos que empresaris, que porten el negoci amb potineria, o simplement com ho han fet tota la vida, i que acaben enfonsant l'empresa -i els llocs de treball- per malaptesa.

Davant d'una reforma es pot ser tan crític com es vulgui, però també cal donar alternatives, i alternatives viables i concretes. És a dir, no objectius, no el per a què, sinó el com. No s'hi val a dir “volem una reforma que ajudi a crear llocs de treball estables i de qualitat” o “que no s'utilitzi per a precaritzar encara més l'ocupació”. Això també ho vull jo, i vull creure que molta gent, el que cal és dir com se fa això, no només com no es fa.

I és que potser l'actual reforma no servirà -no ho sé, encara- però el que és evident que no serveix és tal com estan les coses. Amb matisos, perquè la mateixa normativa laboral genera grans diferències d'atur -també les economies són diferents- però és evident que no funciona. Això és el que trobo a faltar -i segur que hi és, però no es coneix prou- per la banda sindical: alternatives. Alternatives no conservadores, que no es limitin a rebutjar propostes -que implícitament volen dir que les coses es quedin com estan- sinó a canviar-les d'una altra manera.

Sé que als sindicats hi ha gent preparada i alternatives, però també hi ha molta caspa sòlidament instal·lada. Des del llenguatge i les formes, a determinats continguts. Per exemple, en la convocatòria de la vaga de metros i bus durant el World Mobile Congress a Barcelona. O la tossuderia en determinats drets existents (molt, a la funció pública; i ho dic com a funcionari, de vegades amb vergonya aliena de sentir segons quines reaccions sindicals).
Hi ha maneres que han de canviar, i molt, si no volen perdre el crèdit que tenen i deixar de guanyar el que necessiten. Cada cop que veig tallades de carreteres, o vagues al sector serveis, crec que estan errant el cop. La vaga té lògica en un sector productivista, industrial, en el qual deixar de produir suposa una pèrdua per a l'empresa i, per tant, un element de pressió. Però en una economia molt més diversificada, molt més terciària, aquestes formes de lluita han de canviar. Les vagues a les escoles o als hospitals només mortifiquen l'usuari i fan antipàtics els sindicats, per molta raó que tinguin.

I a més, això permet desqualificar els sindicats, amb el discurs que només s'ocupen dels qui tenen feina però no dels aturats, o que són una burocràcia que paguem entre tots (i alguna cosa hi ha, d'això). Conec de primera mà la molta feina preventiva que fa molta gent als sindicats precisament perquè hi hagi gent que no es quedi sense feina, o perquè, amb l'excusa -real- de la crisi, no hi hagi abusos. De vegades no recordem que ha estat per una determinada actitud sindical que algunes empreses han pogut ajustar producció o rebaixar costos laborals per a fer viable la continuïtat de l'empresa. De la mateixa manera que hi ha empresaris que s'hi deixen la pell, i de la mateixa manera que n'hi ha que malbaraten el seu patrimoni i, de retruc, els llocs de treball.  

dijous, 9 de febrer del 2012

Una ocasió perduda


Sembla que si no hi ha un remei de darrera hora, s'aprovarà una versió descafeïnada de la taxa turística. Descafeïnada perquè contindrà nombroses excepcions i es planteja com demanant perdó, la qual cosa encoratjarà el frau. Però sobretot és una ocasió perduda perquè ha avortat la possibilitat de fer una política tributària amb cara i ulls.

La taxa turística és, havia de ser, un tribut local. Per diversos motius:

Perquè Catalunya és un país molt divers turísticament. Entre el model de cases rurals i els tour operators multitudinaris hi ha poca cosa a veure, i pensar que es pot fer un model de taxa general és un error. Tant queixar-se -amb raó- del jacobinisme, i el govern dels millors el continua aplicant a tort i a dret.

Perquè una taxa local permet que els ajuntaments -o en els locals, que no necessàriament han de ser ajuntaments- puguin dur a terme una real política turística, i incidir sobre el model, aplicant o no la taxa -hauria de ser potestativa- i incrementant o no els tipus -hi hauria d'haver una forquilla-. Si un ajuntament vol captar turisme barat, pot abaixar la taxa o no posar-la; si vols canviar de model i passar de un turisme massificat a un altre més seleccionat i amb més valor afegit, pot apujar-la. En definitiva, es tracta d'augmentar l'autonomia local i de permetre que els ajuntaments exerceixin responsabilitats.

Molt sovint se senten les queixes dels municipis turístics, en el sentit que tenen unes despeses extraordinàries que no els compensa ningú. Això és més o menys cert, i la possibilitat d'exercir aquesta facultat tributària els permetria compensar la despesa a càrrec de qui la produeix i no a esquenes del conjunt de la ciutadania, i menys la de tot el país. I, de totes maneres, és més o menys cert, perquè, per una banda, ingressen una part -poc, és cert- de l'activitat econòmica induïda pel turisme. I, per altra banda, perquè molta despesa no ve tant de l'activitat turística com d'un model de poblament dispers de segones residències.

Amb una taxa unitària, es perd la possibilitat de modular-la segons els casos, i, sobretot, es perd la pedagogia de fer que els ajuntaments tinguin un marge més gran de capacitat tributària. Una capacitat que també hagués arribat a la despesa, que cada ajuntament hagués decidit com li convingués, sense que tingués un caràcter finalista. Ara, es diu que ha d'anar a promoció turística -no sabem quina ni de què- i que un 25% serà per a l'Ajuntament respectiu, amb la mateixa finalitat. I això pot generar situacions risibles: una casa rural, únic establiment del municipi, amb una capacitat de 8 persones. Imaginem una ocupació anual del 10% -sobre 365 dies; és molt- serien 292 pernoctacions. Suposem que un 20% de les pernoctacions són de canalla, que no paga, i tenim un ingrés de 233,6€, un 25% dels quals -58,4€- per a l'Ajuntament, per a fer promoció turística. I no comptem la despesa de gestió. Per cert, les dades són reals.

Si la taxa fos local, l'Ajuntament hagués pogut no imposar-la, i afavorir així l'economia local, ni que sigui modestament. A l'extrem contrari, Tarragona, malgrat una dotació hotelera modesta, podria imposar-la -fins i tot per la banda baixa- i fer promoció.

A més, un caràcter fortament local -i una mica de ganes i d'imaginació per part del legislador- permetria fomentar la cooperació municipal. Els ajuntament de la Ruta de Cister, per exemple, podrien destinar els ingressos -que segurament per separat són poca cosa- a promocionar la Ruta. O els del Parc Natural del Montsant, el mateix. O en alguns casos -per exemple, el Solsonès- fer-ho a escala comarcal. Es tracta de donar eines i llibertat als municipis perquè trobin les solucions més convenients.

Però no, s'ha optat per l'uniforme, pel jacobinisme, per considerar que tot el turisme és igual i que tot el territori segueix el mateix patró, i que les administracions locals no serveixen per a exercir responsabilitats.

I a sobre aguantant les pressions de part del sector, absolutament ofès per haver de pagar alguna cosa, amb un procediment que potser permetria destapar fraus -pernoctacions no declarades?- i que exigeix recursos públics per a la promoció dels seus negocis.

El que dèiem, una oportunitat perduda. 

dimecres, 1 de febrer del 2012

On posem la sal?

Aquest matí sentia les notícies, a la ràdio, i explicaven que, en previsió de nevades i possibles afectacions a les carreteres, la Diputació de Tarragona s’havia proveït de 100 tones de sal. Em sembla molt bé la previsió, i crec que, en general, tots plegats anem aprenent d’episodis passats, i això és positiu. És una d’aquelles coses que, quan funcionen, semblen tan normals que no les agraïm, però que quan fallen permeten dir tota mena de penjaments de les institucions i dels seus responsables. Per tant, si es fa bé, és just dir-ho.
Però resulta que aquestes 100 tones estan dipositades.... a Tarragona, Reus i Tortosa. Llocs on, com tothom sap, és molt fàcil que nevi i on els ajuntaments respectius no tenen capacitat d’actuar, i on les carreteres són estretes i complicades. Pel que sembla no se’ls acut de situar-los, posem pel cas, a Gandesa, a Cornudella o a Santa Coloma de Queralt, llocs molt més centrals en relació a les carreteres i camins que poden quedar tallats per la neu.
Els haurem de comprar un mapa