dijous, 26 de setembre del 2019

Lectures d’estiu (3). Mémoires. Jacques Chirac


Casualitats de la vida, aquest estiu vaig adquirir i devorar els dos volums de les memòries de Jacques Chirac, i avui n’hem conegut la notícia del traspàs. Crec que Chirac ha estat -si més no per ara- el darrer president francès amb una certa talla. Sense arribar a l’èpica egòlatra de De Gaulle, o a l’ambigüitat moral fascinant de Mitterrand, era un lluitador incansable, capaç de sobreviure a derrotes temporals i de reinventar-se (també de no tenir cap ideologia més o menys clara que no fos el poder). De fet, sempre em va fer l’efecte que va voler desesperadament ser president de França i va fer el que fos per aconseguir-ho; tant, que, un cop hi va arribar, no sabia què fer.

Les memòries, com totes, són un text exculpatori i benevolent cap a ell mateix, com gairebé totes (sobretot les memòries dels polítics!!!!) però interessants per a conèixer millor un personatge i una època que, fins ara, coneixia sobretot per la banda esquerra. I és que Chirac, tot i les vel·leïtats soi-disant socials, sempre va estar sòlidament ancorat a la dreta, però, això sí, una dreta que ja la voldríem per aquests verals. Chirac -no tota la dreta francesa, però sí ell- va votar a favor de l’abolició de la pena de mort, va oposar-se a la guerra d’Irak, quan un altre es feia fotos a les Açores (encara que sobretot per antiamericanisme històric del gaullisme i equilibri del neoimperi colonial a l’Àfrica) i va tenir un actitud decidida de barrera cap al Front Nacional de le Pen -ell, Chirac, no pas tota la dreta francesa- quan alguns tenien la temptació de pactar-hi.

Una de les coses que he descobert, a les memòries -i amb tota la prevenció que ja he dit que tenir amb el que s’hi diu- és tot un conjunt d’iniciatives en favor dels discapacitats, primer a la seva circumscripció la Corrèze (allí hi ha diputats que treballen per a la seva circumscripció) després a París -la creació del SAMU- i, finalment, a tot el país. Un personatge polièdric, capaç de refer-se, d’encaixar derrotes i de tornar-se a alçar. El que ha vingut després -Sarkozy, Hollande, Macron- és tota una altra història, o, potser, una historieta.  

dissabte, 21 de setembre del 2019

De pancartes i judicis. Una mica tip.


Una mica tip, d’aquest joc de despropòsits. Absolutament d’acord amb la protesta contínua per la injusta detenció i presó dels presos polítics, i per la persecució dels exiliats. Amb llaç groc, o el que sigui. I això des de la ciutadania fins a les institucions. Ara bé, que es faci un torcebraç amb la pancarta que penja al Palau de la Generalitat, fins a posar en risc la presidència de la Generalitat, em sembla un excés. La presidència s’ha de jugar amb coses amb més contingut. Si hi ha d’haver desobediència -i entenc que n’hi ha i n’hi haurà d’haver, que això va per llarg- hem de mesurar bé quan, com i a què es desobeeix. Hi ha d’haver una certa proporció en el que es fa i el que es vol obtenir, i mesurar bé les forces, tant les pròpies com les de l’adversari. I ara mateix, anar a l’enfrontament per una pancarta, per molt simbòlica que sigui (fins al nassos, dels símbols!!!!) em sembla una criaturada i una fugida cap endavant. És moment de fer política, molta política, i no de matar mosques a canonades (i això si les matem, que està per veure).

Fastiguejat d’aquest soi-disant Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (tres mentides en quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). De veritat no té res més important per fer que donar credibilitat i seriositat a les denúncies d’un grupuscle de policies que fa tuf de claveguera d’estat? De veritat pensa que aquest és un afer transcendental, al qual han d’ocupar hores, personal, i recursos?

Llastimosament gens sorprès del silenci còmplice de les esquerres no catalanes (i d’algunes nominalment catalanes també) davant d’un altre atac a la llibertat d’expressió i a una millor entesa entre institucions. Els pregons sobre diàleg, la Manuela Carmena els hauria de fer a Madrid i no aquí, i deixar-se d’aquesta superioritat condescendent perdonavides.


divendres, 13 de setembre del 2019

Jean Jaurès ha tornat a Montpeller






Aquest estiu he fet una escapada, que tenia pendent de fa temps, a Montpeller. M’agrada visitar ciutats, i encara més si hi ha bones llibreries amb llibres que entengui. Sense haver-ho programat, aquest estiu vaig llegir -també pendent de fa temps- un llibre d’Artur Bladé, L’Exiliada, dietari de la primera etapa del seu exili, que transcorre en gran part a Montpeller. M’ha fet una mica de guia, malgrat els anys passats i els moltíssims canvis a la ciutat. El Peyrou, l’Esplanade (ara parc De Gaulle) la Comedie... això és com era, però poca cosa més.

Vaig tenir curiositat de visitar la plaça Jean Jaurès. El personatge em sembla d’un gran interès, representant d’una esquerra no dogmàtica, profundament democràtica. A més, occità, si no militant, sí exercent: és molt significatiu que els primers mítings als obrers, a Tolosa, els «havia» de fer en occità, perquè si no, els obrers no l’entenien bé... clar que parlem de finals del segle XIX.

El meu interès, però, era per comprovar si s’havia reparat el que explica Bladé a L’Exiliada. Diu Artur Bladé:

«Els estudiants de l’Action Française (monàrquics i feixistoides) amb ganes d’aportar també el seu granet d’arena a la Révolution Nationale han esmicolat, a cops de martell, un petit bust de Jean Jaurès que es dreçava sobre una columna -més aviat modesta- enmig de la plaça que porta -o portava- el seu nom. Pot dir-se, doncs, que és aquesta la segona vegada que el gran pacifista ha estat mort pels violents.»

L’exiliada. pp. 382

Encuriosit, vaig buscar si encara existia la plaça, i comprovar si el petit bust hi havia estat reposat.

La plaça existeix, una plaça no gaire gran, amb edificis del XIX d’aquells eixamples burgesos de la tercera república. Ara és una plaça absolutament atapeïda de terrasses de restaurants de menjar ràpid (com gairebé tot el casc antic de Montpeller, una mica depriment i incòmode, la veritat). A la plaça ja no hi ha la columna amb el petit bust, ha estat substituïda per una estàtua a grandària natural (o gairebé). I a l’estàtua, a més del nom de Jean Jaurès, una cita que diu:

«Copie de la sculpture en marbre installée à Castres en 1924 oeuvre de Gabriel Pech. Bronze realisé par la Fonderie de Bronze Lauregaise. Inaugurée par Georges Fréche deputé-maire de Montpellier le 27 fevrier 1999»

La veritat és que jo hagués vist més adequada una referència a reposar el que el feixisme va destruir, i no una anodina referència a l’autoria material de l’estàtua, i la corresponent llepada al deputé-maire que la va inaugurar. Suposo que tothom té les seves prioritats. Potser abans del 1999 sí que es va reposar la columna i el petit bust, qui sap. Clar que el deputé-maire en qüestió era tot un personatge, anomenat sovint el Le Pen de l’esquerra, i finalment expulsat del partit socialista per unes declaracions racistes. Tot i això, Montpeller és ple de referències a Georges Fréche: avinguda, estàtues, l’estadi de futbol, i plaques als carrers i als equipaments inaugurats en trenta anys d’alcaldia. Em recorda algú, però ara no hi caic...

L’important és que Jean Jaurès ha tornat a Montpeller. Bentrobat sigui. 





dilluns, 9 de setembre del 2019

Joan Antoni Solans, un mestre

Encara astorat per la mort -l’absurda mort- de Joan Antoni Solans. Durant deu anys, va tenir un paper important en la meva vida professional, des que vaig començar a treballar a la Generalitat, al servei territorial d’urbanisme de Tarragona, amb només dinou anys. En aquells deu anys, vaig descobrir l’urbanisme i m’hi vaig implicar de tal manera que vaig canviar els estudis i n’he acabat fent una professió. En tot aquest temps, vaig aprendre moltes coses, d’ell. No per un mestratge directe (això ho ha fet algú altre, i ja en vaig parlar AQUÍ) però sí intentant entendre tot el que passava per les meves mans (sempre m’he negat a treballar sense entendre què era el que estava fent; redactar -o ajudar a redactar- les resolucions de la comissió d’urbanisme, per a mi, volia dir entendre què volien dir i a què responien). Més endavant, i sabent més coses d’urbanisme (amb la carrera acabada, amb lectures, etc) vaig poder retornar sobre el que havia vist, destil·lar criteris i maneres de fer, i continuar aprenent.

Ara han sortit molts panegírics de Joan Antoni Solans. Tothom en parla bé i el deixa pels núvols. Ho entenc, en part, pel motiu, però no deixo de pensar en les moltes critiques que li feien als anys vuitanta, especialment al món municipal. Les acusacions de dirigisme, de prepotència, d’autoritarisme, eren freqüents, ni que fos amb la boca petita. Tenien una part de raó, perquè Solans practicava una mena de despotisme il·lustrat (poseu l’accent on vulgueu, en el despotisme o en la il·lustració). Personalment, m’esgarrifa pensar com hagués pogut ser el país amb algú més acomodatici, més flexible amb segons quins alcaldes i promotors, de manera que ja m’està bé aquest despotisme. A més, no era estrany que alguna solució imposada contra el criteri municipal s’acabava revelant, quan es duia a la pràctica, molt més encertada, i fins i tot era exhibida amb orgull pels mateixos que havien intentat una altra cosa.


Puc donar fe d’un tret que ara ha remarcat molta gent: un coneixement absolut de la realitat, minuciós, exacte. Dos exemples. A finals del vuitanta es va instal·lar un parell de dies al servei territorial per a estudiar el pla general de Reus -obra de Torres Capell, si no m’erro- que s’havia de veure a la comissió d’urbanisme. En un moment determinat, em diu «Robert, fa tres o quatre anys vam donar una llicència provisional en aquesta cantonada. Em pot localitzar l’expedient?». Una llicència provisional... no sé com s’ho feia, però ho sabia. Més endavant, quan jo era responsable d’urbanisme a l’Ajuntament de Valls, vaig acompanyar l’alcalde Jordi Castells a visitar Solans. I va començar a explicar el que havia fet l’Incasol a Valls, la reforma de la plaça de la Zeta «Per cert, que haurem de modificar els focus que il·luminen la façana perquè sembla que estan mal alineats i enlluernen la casa de la farmacèutica que viu davant». L’alcalde Castells no s’ho creia.


Aquest coneixement precís, rigorós de la realitat sobre la qual treballar és un dels conceptes que em va quedar més clar, que intento practicar, i sobre el qual més insisteixo als meus alumnes d’urbanisme. Tot el treball de documentació, d’anàlisi, de coneixement de la realitat, previ al planejament, no és treball perdut, ans al contrari.


El qui va ser president del COAC, Jordi Ludevid, en un emotiu escrit (AQUÍ) parla del PGM, de la DGU i de l’Incasol, obra de Solans, com a veritables estructures d’estat. Hi estic plenament d’acord (amb el matís, potser, que la DGU ja estava en marxa gràcies a Lluís Cantallops i més gent, i també que, en tot això, intueixo que hi havia la complicitat d’un altre homenot, d’aquells que «fan coses» com era Albert Vilalta). Això és significatiu perquè, tot i que l’any 1983 s’havia aprovat la llei de Política territorial, que preveia tot un sistema de planejament, l’absència d’aquests plans va fer que, durant molts anys, l’únic pla territorial que funcionava era el que de fet anava aplicant Solans des de la DGU. Sort en vam tenir.


Del PGM ja en vaig parlar en un apunt anterior (AQUÍ) i no hi he d’afegir gran cosa. Continuo creient que, tot i el temps que té, és encara un pla sòlid, reconeixible, i útil. N’hem viscut tots molt anys, del PGM. La sistemàtica del Pla, el joc entre zones i sistemes, la mateixa normativa -afusellada en dotzenes de plans- o l’establiment de les categories de l’edificació segons alineació de vial, aïllada, o segons volumetria específica, tot plegat han estat i són eines que encara fem servir molt.


L’Incasol (i hi podríem afegir l’Institut Cartogràfic, al qual no va ser gens aliè) respon a la que em sembla que és una línia fonamental de l’urbanisme: l’urbanisme és, sobretot, una qüestió de sòl, entès com a element de producció de l’espai -no com una simple mercaderia o el suport físic d’elements o activitats- i, per aquesta raó, una responsabilitat pública. No es tracta només -que també- de fer d’àrbitre entre privats; es tracta de fer que aquest sòl -recurs limitat i amb condicionant de la situació- estigui realment al servei dels interessos generals, ni que sigui en una economia de mercat com la que tenim. Això explica com, des de la delegació d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, i aprofitant una conjuntura favorable, va poder obtenir més de tres-centes hectàrees de sòl urbà a Barcelona, un capital insubstituïble per a bona part de la celebrada política urbanística de Barcelona dels anys vuitanta. Això quan encara hi ha, en llocs decisius, analfabets que confonen urbanisme amb canviar les voravies o amb rehabilitar el tercer segona com a habitatge. Recomano especialment llegir el discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans -un discurs dens, val a dir-ho- en el qual, entre d’altres coses, fa una defensa aferrissada del planejament com a praxi, i una profunda crítica a la modificació o revisió interessades i desvirtuadores del procés de planejament. Em feia pensar en aquelles paraules de Nicolau Rubió i Tudurí, el pare del regional planning, als anys trenta, quan deia:


“L’obstinada aplicació del pla, el no modificar-ne res sense profund estudi, farà que, a poc a poc, els elements que avui es combaten desfermats sobre el paisatge s’ordenin i es respectin entre ells. Per això, repeteixo, cal tenir la voluntat de seguir de dret envers la direcció que el pla territorial indica: res de desviat, ni cap esforç que sigui perdut”.


Sempre he pensat que aquesta manera de pensar, que comparteixo plenament, té a veure amb la seva sortida de la DGU, primer, i de la Generalitat després, però no puc ser més explícit sobre el que penso, no fos cas que m’apliquessin el codi penal. En tot cas, quan ja havia estat defenestrat de la DGU i «ascendit» a director del Programa per al planejament territorial, vaig tenir-hi una conversa més llarga que les que hi havia tingut abans, al seu despatx, on em va exposar el que es proposava fer, que no era més que repetir, a escala més gran, aquella obtenció de sòl públic per a reequipament i dotació d’habitatge, per a fer ciutat, centrada especialment a la regió metropolitana. Una estratègia de sòl de llarg abast que va ser truncada -començaven els anys del boom, no sé si hi tenia alguna cosa a veure- i que permet preguntar-se què hagués passat, pel que fa a les tensions d’habitatge que patim, si s’hagués pogut dur a terme.

No és menys important, també, que, al llarg dels gairebé vint anys d'exercici com a director general d'urbanisme, i després, mai no se li va trobar cap mena d'indici de corrupció ni res que se li assemblés, i estic segur que ho van buscar a fons tots aquells que volien treure's de sobre aquell director que no deixava fer segons quines coses (per exemple, quan es proposaven urbanitzacions lligades a camps de golf: "Feu el camp de golf, i ja parlarem de les urbanitzacions". No fallava, no es feia ni una cosa ni l'altra).


Queda alguna cosa de tot aquest plantejament, d’aquesta manera d’entendre l’urbanisme? M’agradaria pensar que sí. Jo, almenys, la tinc present en les comptades ocasions en què puc fer alguna cosa, i intento traspassar-la als meus alumnes. En tot cas, sí que durant força anys la gent de la DGU, formats molts sota la direcció de Solans, n’acabaven imitant llenguatge i formes. Encara ara alguns tècnics i alts càrrecs de la DGU, quan intervenen a la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, «solanegen» d’allò més, amb un parlar suau i amb determinades expressions. M’agradaria pensar que hi ha més que semblances formals, però no n’estic del tot segur.


He llegit que ha deixat unes memòries. Espero poder-les llegir. Segur que hi aprendré encara més coses.


Que la terra et sigui lleu.

imatge extreta de www.vilaweb.cat que, al seu torn, està extreta d'una entrevista penjada al web de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i que podeu veure AQUÍ