Casualitats
de la vida, aquest estiu vaig adquirir i devorar els dos volums de
les memòries de Jacques Chirac, i avui n’hem conegut la notícia
del traspàs. Crec que Chirac ha estat -si més no per ara- el darrer
president francès amb una certa talla. Sense arribar a l’èpica
egòlatra de De Gaulle, o a l’ambigüitat moral fascinant de
Mitterrand, era un lluitador incansable, capaç de sobreviure a
derrotes temporals i de reinventar-se (també de no tenir cap
ideologia més o menys clara que no fos el poder). De fet, sempre em
va fer l’efecte que va voler desesperadament ser president de
França i va fer el que fos per aconseguir-ho; tant, que, un cop hi
va arribar, no sabia què fer.
Les
memòries, com totes, són un text exculpatori i benevolent cap a ell
mateix, com gairebé totes (sobretot les memòries dels polítics!!!!)
però interessants per a conèixer millor un personatge i una època
que, fins ara, coneixia sobretot per la banda esquerra. I és que
Chirac, tot i les vel·leïtats soi-disant socials, sempre va estar
sòlidament ancorat a la dreta, però, això sí, una dreta que ja la
voldríem per aquests verals. Chirac -no tota la dreta francesa, però
sí ell- va votar a favor de l’abolició de la pena de mort, va
oposar-se a la guerra d’Irak, quan un altre es feia fotos a les
Açores (encara que sobretot per antiamericanisme històric del
gaullisme i equilibri del neoimperi colonial a l’Àfrica) i va
tenir un actitud decidida de barrera cap al Front Nacional de le Pen
-ell, Chirac, no pas tota la dreta francesa- quan alguns tenien la
temptació de pactar-hi.
Una
de les coses que he descobert, a les memòries -i amb tota la
prevenció que ja he dit que tenir amb el que s’hi diu- és tot un
conjunt d’iniciatives en favor dels discapacitats, primer a la seva
circumscripció la Corrèze (allí hi ha diputats que treballen per a
la seva circumscripció) després a París -la creació del SAMU- i,
finalment, a tot el país. Un personatge polièdric, capaç de
refer-se, d’encaixar derrotes i de tornar-se a alçar. El que ha
vingut després -Sarkozy, Hollande, Macron- és tota una altra
història, o, potser, una historieta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada