dijous, 26 de setembre del 2019

Lectures d’estiu (3). Mémoires. Jacques Chirac


Casualitats de la vida, aquest estiu vaig adquirir i devorar els dos volums de les memòries de Jacques Chirac, i avui n’hem conegut la notícia del traspàs. Crec que Chirac ha estat -si més no per ara- el darrer president francès amb una certa talla. Sense arribar a l’èpica egòlatra de De Gaulle, o a l’ambigüitat moral fascinant de Mitterrand, era un lluitador incansable, capaç de sobreviure a derrotes temporals i de reinventar-se (també de no tenir cap ideologia més o menys clara que no fos el poder). De fet, sempre em va fer l’efecte que va voler desesperadament ser president de França i va fer el que fos per aconseguir-ho; tant, que, un cop hi va arribar, no sabia què fer.

Les memòries, com totes, són un text exculpatori i benevolent cap a ell mateix, com gairebé totes (sobretot les memòries dels polítics!!!!) però interessants per a conèixer millor un personatge i una època que, fins ara, coneixia sobretot per la banda esquerra. I és que Chirac, tot i les vel·leïtats soi-disant socials, sempre va estar sòlidament ancorat a la dreta, però, això sí, una dreta que ja la voldríem per aquests verals. Chirac -no tota la dreta francesa, però sí ell- va votar a favor de l’abolició de la pena de mort, va oposar-se a la guerra d’Irak, quan un altre es feia fotos a les Açores (encara que sobretot per antiamericanisme històric del gaullisme i equilibri del neoimperi colonial a l’Àfrica) i va tenir un actitud decidida de barrera cap al Front Nacional de le Pen -ell, Chirac, no pas tota la dreta francesa- quan alguns tenien la temptació de pactar-hi.

Una de les coses que he descobert, a les memòries -i amb tota la prevenció que ja he dit que tenir amb el que s’hi diu- és tot un conjunt d’iniciatives en favor dels discapacitats, primer a la seva circumscripció la Corrèze (allí hi ha diputats que treballen per a la seva circumscripció) després a París -la creació del SAMU- i, finalment, a tot el país. Un personatge polièdric, capaç de refer-se, d’encaixar derrotes i de tornar-se a alçar. El que ha vingut després -Sarkozy, Hollande, Macron- és tota una altra història, o, potser, una historieta.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada