dimarts, 22 de setembre del 2015

Albert Serratosa

La dinàmica electoral en primer lloc, i, en el camp necrològic, la mort de Carme Balcells, han tapat avui una altra desaparició del món dels vius, la d’Albert Serratosa. Enginyer de camins, aquesta titulació no abastava l’amplíssim món de coneixements que tenia, que perseguia, i que transmetia. 

Responsable del Pla general metropolità del 1976, encara vigent –sortosament vigent? en bona mesura sí- la seva ambigua relació professional amb la perifèria del franquisme li va permetre fer de paraigües d’un estol de professionals joves, anomenats Joan Antoni Solans, Miquel Roca, Narcís Serra o Pasqual Maragall. Més tard, etern responsable del Pla territorial general i del Pla territorial parcial metropolità, no se’n va sortir, no sé si per un prurit perfeccionista o per problemes polítics, i segurament una mica de cada.

El vaig conèixer fa més de vint anys, a la UPC –a l’Escola d’Enginyers de camins que ell va ajudar a fundar- en un postgrau d’urbanisme i ordenació del territori, on ens va fer unes classes aparentment desordenades i tastaolletes en les quals ens va anar ensenyant el concepte de sistema en l’ordenació del territori, o unes lectures apassionants de l’eixample de Cerdà, una de les seves dèries, que ell volia exportar al territori de Catalunya.

Sens dubte, un altre d’aquests homenots, sovint amb poca visibilitat pública, però que construeixen –mai més ben dit, en el seu cas- una obra sòlida i eines útils per a posar una mica d’ordre i fer una mica millor aquest tros de món en què vivim.


(foto manllevada de www.iec.cat)  

dilluns, 14 de setembre del 2015

S'ha acabat el bròquil (bé, el País)

Sóc un gran lector de premsa. De premsa escrita, sobre paper, no el succedani digital (al qual, ai las! m'hauré d'avesar). Llegiria molts diaris, si el temps i l'economia m'ho permetessin, llevat de pamflets infumables tipus La sinrazón, l'Aveces decimos la verdad, o l'Inmundo. Aquesta màniga relativament ampla fa que també llegeixi diaris com la Retaguàrdia, el Patufet -els tarragonins ja m'enteneu- o el Periódico (accepto suggeriments de conyes amb aquest nom, ara no se me n'acut cap). I llegia -així, en passat- el País (el seu). No sempre, només els caps de setmana, però el comprava i el llegia. Fins i tot hi he publicat un article.

Però ja no. Divendres passat me'n vaig atipar. Ja feia temps que m'irritava l'ofensiva antisobiranista, i no per ella mateixa -el diari pot defensar l'opinió que vulgui- sinó per la prepotència i l'arrogància amb què ho fa, per la desinformació contínua disfressada -no sé si enganya ningú- d'objectivitat i de serietat. El País (el seu) s'ha sumat a la jeremiada permanent i a l'anunci de les plagues d'Egipte si Catalunya s'independitza. El mateix llenguatge és militant: per una banda, partits -els seus- amb el seu nom; per l'altra, los secesionistas. La contínua publicació d'articles amb comparacions -un cop més- amb nazis, amb racistes i amb no sé què més, publicats a les pàgines d'opinió. Els pocs articles no bel·ligerants -o una mica simpatitzants- amb el sobiranisme, com ara els de Francesc Serés o Joan B. Culla, a les pàgines catalanes, no fos cas que a les espanyes algú pogués llegir idees diferents.

I, darrerament, una ofensiva a totes les seccions del diari. Recordo un episodi de The West Wing -l'Ala oest de la Casa Blanca, magnífica sèrie- en la qual l'aparell de comunicació es posa en marxa per rebatre una campanya republicana sobre impostos. Tres becàries i en Toby Ziegler -el meu ídol- es dediquen a pentinar totes les intervencions públiques de membres del govern, siguin del que siguin, per a introduir-hi el missatge governamental. Doncs bé, el País (el seu) es dedica a introduir a tot arreu la idea que Catalunya és un infern. En entrevistes al País setmanal o al Babèlia, amb persones que no tenen cap relació amb Catalunya o amb tot aquest procés (aquesta és una altra: d'on han tret tants i tants catalanòlegs que pontifiquen sobre què és, com és i què vol Catalunya -a aquests ningú no els retreu “parlar en nom de Catalunya” com sí se li retreu al President de la Generalitat, que només ha estat elegit pel Parlament- i que ens alliçonen sobre què és bo per a nosaltres). En aquestes entrevistes, sempre hi ha ocasió per a col·locar missatges com ara "En Cataluña se elimina todo lo español" (Joaquín Díaz, persona admirable per tantes coses, parlant de la jota; que ho digui a Benissanet,  això que a Catalunya s'elimina la jota per espanyola!). I no diguem l'enfadat perpetu des de la seva exquisida perfecció, Javier Marias, que simplement insulta. 

Ja em costava, però això ho aguantava. Però el que no suporto és l'editorial indecent i repulsiu de divendres passat (si algú el vol llegir, que el busqui, aquest cop no en penso posar cap enllaç). Un editorial que seria vomitiu fins i tot si l'hagués publicat alguns d'aquells diaris que he dit que no llegia. Un editorial, un posicionament, un llenguatge, una argumentació, impropis d'un mitjà de comunicació que es pretén seriós, demòcrata, i progressista. Heu perdut un lector. Un altre, em sembla. Potser no ho notareu -al capdavall, dos dies a la setmana, quatre euros i mig- però se me'n refot. A pastar fang.