dimarts, 16 de febrer del 2021

Notes post-electorals 1

 


Per als malalts de la política com jo, aquest diumenge ha estat un festival: ens proporciona moltes hores mirant resultats, comparant amb eleccions anteriors, endevinant moviments de l’electorat, i moltes coses més, i també a fer unes quantes reflexions.

D’entre els molts resultats que mouen a la reflexió és indubtable que la quarta posició, amb onze diputats, de l’extrema dreta explícita de VOX n’hauria de ser una de les principals. Que una escòria com aquesta hagi aconseguit aquests resultats ha d’encendre tots els llums d’alarma... que ja fa dies que haurien d’estar encesos. Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.

N’haurem de parlar molt, d’això, però ara mateix voldria fixar-me en alguns antecedents. Com pot haver vist algun possible lector d’aquest blog, segueixo força la política francesa (potser no tant com abans, però una mica sí). Recordo que el Front Nacional, els de Le Pen, es van fer grans gràcies, entre d’altres, a dues coses.

Per una banda, el contacte amb la dreta més o menys civilitzada del postgaullisme. Amb una barreja de por per si li menjava el terreny, i de fascinació per atrevir-se a dir coses que pensaven però callaven, la dreta francesa va anar fent algunes aproximacions al FN: algun pacte local, i, el pitjor, assumir com a propis –i, per tant, donar-los respectabilitat- alguns temes: la immigració, una determinada idea de nació, un cert antieuropeisme... Val a dir que també hi va haver una part de la dreta, més centrista –la més girondina, i ja veurem que això té el seu què- s’hi va negar en rodó, i mai es van fer desistiments mutus en les segones voltes, habituals entre giscardians i gaullistes, i el mateix Chirac es va oposar sempre a qualsevol tracte amb el FN, i això l’honora.

Per l’altra, un cert ajut indirecte, un “deixar fer” del socialisme governamental, enlluernat per la divisió del vot de la dreta i l’extrema dreta, que li permetia aspirar a majories amb els mateixos –o menys- vots.

Està passant alguna cosa semblant, a Catalunya o a Espanya? Cal salvar moltes distàncies, començant pel sistema polític, però alguna cosa podem veure: la normalització de determinats temes polítics, que a la vegada legitima el primer emissor (i, ja se sap, entre l’original i la còpia, la gent tria original) o també una certa comoditat davant de la divisió d’un adversari i de l’aparició d’un papus que, per comparació, els fa bons (o s’hi pensen). La vena jacobina d’una certa esquerra –o pretesa esquerra- espanyola, històricament imitadora del pitjor i més tòpic jacobinisme francès va assimilant, si no ho té completament assimilat, un cert concepte de nació –de nació espanyola, “la más antigua del mundo!”- que té massa punts en comú amb la dreta. És el complex del PSOE, el seguidisme d’una idea de Nació i d’Estat, del qual no s’emancipa (no vol emancipar-se?) que acaba normalitzant les tesis de la dreta, sigui extrema o no, que de vegades costa diferenciar-ho.

Que vagin amb compte. A Catalunya, PP i C’s ja han vist el preu de normalitzar els temes i les actituds feixistes o prefeixistes. Entre la xuleria casposa i amenaçant de Carrizosa i el llenguatge tavernari i groller de VOX, hi ha més relació de la que els mateixos de C’s es pensen, i quan fas que la política sigui cosa de pinxos de taverna perdonavides, l’electorat opta per qui ho fa més i més bé.

I no han estat els únics a normalitzar. A França, es parlava de la “lepenització dels esperits”. A Catalunya, aquesta apropiació té imatges: les fotos de les manifestacions somrients del sector més fatxa del PP i de C’s –que ja és dir- amb elements que podrien ser (i ves que no hi acabin) a VOX estaven acompanyades de l’inefable Iceta i del mediocre Illa.

I encara més a tenir en compte: el FN tenia un gran nombre de votants en departaments que abans votaven a l’esquerra, i especialment al PCF. Mireu on ha tret vots VOX: Baix Llobregat, Vallès Occidental; a Tarragona, als barris de Ponent (allí on el PP havia fet forat en un electorat tradicionalment socialista).

I què ha passat, a França? Doncs que el PCF és un partit residual, que bona part de la dreta està contaminada, i que el FN porta dues eleccions presidencials arribant a la segona volta. Per dos cops, hi ha hagut prou gent que ha votat a contracor per aturar el FN. No sé si això passarà sempre.

Hi ha una pel·lícula magnífica, d’Igmar Berman, que es titula “L’ou de la serp”. Una metàfora del feixisme, que diu que s’ha de matar la serp quan encara es dins de l’ou, que encara que no n’hagi sortit ja està perfectament formada. Doncs això, no badem.


divendres, 12 de febrer del 2021

En defensa del Cartogràfic

 



Al debat electoral dels candidats/es per Tarragona, aquella escòria que es presenta per un partit feixista sense dissimular, va bramar que desmantellaria mitja Generalitat (potser a l’altra meitat la vol afusellar, qui sap) i va posar alguns exemples del que, des d’aquella colla de podrits, consideren coses sobreres. A més de TV3, que ja ho sabem, va citar l’Institut Cartogràfic.

Em temo que això és, sobretot, una mostra més de la supina ignorància d’aquesta trepa. Estic segur que no saben què fa l’Institut Cartogràfic, ni els importa.

Em faig càrrec que no sempre és fàcil fer-ho entendre, però el Cartogràfic és una de les estructures d’estat més sòlides que tenim. I si algú remuga en sentir això d’estat, doncs estructura de govern; és a dir, eina bàsica per a governar, per a transformar la realitat. Ho és perquè ens dona informació necessària per a poder prendre decisions. Ens diu on són, on passen, les coses. I això és bàsic per a governar, perquè la dimensió espacial és fonamental (com la dimensió quantitativa, que en bona part ens dona l’Idescat, una altra estructura de govern).

Amb la cartografia podem situar els fenòmens, podem relacionar-los, podem fer-nos imatges –i imatges complexes- de com funciona el territori en totes les seves vessants. La informació, la informació seriosa, contrastada, rigorosa, amb contingut, és imprescindible per a fonamentar les decisions. A través de la feina del Cartogràfic, per exemple, i a partir de la llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la cartografia oficial és la base del planejament urbanístic. Aquesta base comuna, amb criteris tècnics únics, possibilita la formació d’un mapa urbanístic complet, i facilita treballs complexos a partir d’aquesta suma de planejaments.

Aquesta voluntat de coneixement per a les polítiques públiques ve de lluny. Ja la Mancomunitat, i després la Generalitat republicana, van crear serveis cartogràfics, sempre arrasats i desmantellats, primer per la dictadura de Primo de Rivera i després per la franquista. Potser això explicaria l’odi d’aquests energúmens. 


dilluns, 8 de febrer del 2021

40 anys a la Generalitat... qui ho diria

 






Avui 9 de febrer fa oficialment 40 anys que treballo a la Generalitat de Catalunya. Oficialment perquè aquesta és la data que figura al contracte però com que aleshores l’administració era una mica can seixanta –molt més que ara- entre que se’n van assabentar a Tarragona i em van avisar, em sembla que no m’hi vaig incorporar fins el 15 o 16.

Aleshores jo encara no tenia vint anys, estudiava geografia i història –sobretot per la banda història- a la UB, a Barcelona, i no m’havia plantejat encara entrar el món del treball. Va ser una oportunitat caçada al vol, allò de “i perquè no?” aprofitant que, sobretot, buscaven gent amb un bon domini del català escrit.

En aquella època la Generalitat s’estava muntant. Feia vuit mesos de les eleccions al Parlament i de la investidura de Jordi Pujol, i l’administració, malgrat la feina prèvia de la Generalitat provisional –que n’hi havia, especialment al departament on vaig anar a parar- era molt de nyigui-nyogui. Molt de funcionari traspassat, i de tota mena, des d’excel·lents professionals –i sort en vam tenir- fins a mediocres buròcrates, passant per uns quants (menys dels que alguna gent es pensa, però més dels que voldríem) feixistes sense reciclar, amb algun sabotejador encobert i tot. La nòmina de persones vingudes directament d’un món democràtic, catalanista i progressista era molt escassa. I allà vaig anar a parar.

Concretament al servei territorial d’urbanisme, del departament de Política Territorial i Obres Públiques, el DPTOP (quina pena, el canvi de nom!). sense saber gairebé res, per no dir res, de què era això de l’urbanisme, amb escassíssims coneixements de l’administració, i armat del Xuriguera (els verbs conjugats, un dels llibres més útils que he tingut mai) per a fer de corrector traductor, vaig aterrar a la Generalitat... una setmana abans del 23-F. Us juro que veig pensar que no cobraria ni el primer sou.

Allí m’hi vaig estar deu anys, i després he estat en uns altres departaments, però el DPTOP –avui Territori i Sostenibilitat- el continuo sentint com a casa meva. Deia Max Aub –una persona que, en el camp dels gentilicis, en podia exhibir un reguitzell entre el naixement, la creixença, els orígens de pare i mare, l’exili- deia, dic, que un és d’allí on fa el batxillerat. Doncs bé, el meu batxillerat professional va ser el DPTOP. Allí hi vaig fer bons amics –Josep M. Milà, Antoni Pujol, Mònica Gràcia- vaig aprendre moltíssimes coses, i em vaig decantar acadèmicament i mig professionalment per l’urbanisme i l’ordenació del territori, que han acabat esdevenint eixos de la meva vida, el que m‘ha donat una mica de nom acadèmic, m’ha permès ser docent a la URV, i ajudar gent que ha volgut el meu consell en aquesta matèria. Fins i tot professionalment, però no massa: quinze mesos a la gerència d’urbanisme de Valls, i una mica, no gaire, d’exercici lliure en una empresa de consultoria que vaig fundar amb dos socis més i que ara dorm el somni dels justos, no perquè ho féssim malament, sinó perquè tots tres ens vam acabar dedicant a coses incompatibles amb l’empresa.

He treballat per tots els governs i per tots els presidents, i he estat testimoni de moltes maneres de fer, que sempre van més lligades a persones que no pas a sigles. He patit en carn pròpia el sectarisme d’alguns, i he d’agrair l’ajut d’alguns altres –gràcies Xavier- i alguns cops m’he entès més bé amb els qui no són de la meva corda que no pas amb alguns dels que oficialment sí que en són. És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal. En fi, ja no té remei. En tot cas, tinc la consciència tranquil·la d’haver actuat amb professionalitat, amb una concepció clara de la diferència entre idees polítiques i capteniment institucional, i amb la voluntat d’exercir de servidor públic.

Sóc conscient que enfilo la darrera etapa professional, només supeditada als possibles allargaments de l’edat de jubilació. No sé si serà al mateix lloc de treball on sóc ara –amb molt bona gent, que consti- o en algun altre. No amago que sempre he tingut una certa recança de no haver pogut tornar al DPTOP, a casa. Encara hi tinc bons amics després de trenta anys de no ser-hi, alguna cosa devia fer bé, doncs.

La resta, com deia Kipling, és una altra història.


(imatge: un dels meus carnets de funcionari, amb una foto amb una pinta horrorosa, però és tot el que hi havia)