Notes post-electorals 1

 

Per als malalts de la política com jo, aquest diumenge ha estat un festival: ens proporciona moltes hores mirant resultats, comparant amb eleccions anteriors, endevinant moviments de l’electorat, i moltes coses més, i també a fer unes quantes reflexions.

D’entre els molts resultats que mouen a la reflexió és indubtable que la quarta posició, amb onze diputats, de l’extrema dreta explícita de VOX n’hauria de ser una de les principals. Que una escòria com aquesta hagi aconseguit aquests resultats ha d’encendre tots els llums d’alarma... que ja fa dies que haurien d’estar encesos. Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.

N’haurem de parlar molt, d’això, però ara mateix voldria fixar-me en alguns antecedents. Com pot haver vist algun possible lector d’aquest blog, segueixo força la política francesa (potser no tant com abans, però una mica sí). Recordo que el Front Nacional, els de Le Pen, es van fer grans gràcies, entre d’altres, a dues coses.

Per una banda, el contacte amb la dreta més o menys civilitzada del postgaullisme. Amb una barreja de por per si li menjava el terreny, i de fascinació per atrevir-se a dir coses que pensaven però callaven, la dreta francesa va anar fent algunes aproximacions al FN: algun pacte local, i, el pitjor, assumir com a propis –i, per tant, donar-los respectabilitat- alguns temes: la immigració, una determinada idea de nació, un cert antieuropeisme... Val a dir que també hi va haver una part de la dreta, més centrista –la més girondina, i ja veurem que això té el seu què- s’hi va negar en rodó, i mai es van fer desistiments mutus en les segones voltes, habituals entre giscardians i gaullistes, i el mateix Chirac es va oposar sempre a qualsevol tracte amb el FN, i això l’honora.

Per l’altra, un cert ajut indirecte, un “deixar fer” del socialisme governamental, enlluernat per la divisió del vot de la dreta i l’extrema dreta, que li permetia aspirar a majories amb els mateixos –o menys- vots.

Està passant alguna cosa semblant, a Catalunya o a Espanya? Cal salvar moltes distàncies, començant pel sistema polític, però alguna cosa podem veure: la normalització de determinats temes polítics, que a la vegada legitima el primer emissor (i, ja se sap, entre l’original i la còpia, la gent tria original) o també una certa comoditat davant de la divisió d’un adversari i de l’aparició d’un papus que, per comparació, els fa bons (o s’hi pensen). La vena jacobina d’una certa esquerra –o pretesa esquerra- espanyola, històricament imitadora del pitjor i més tòpic jacobinisme francès va assimilant, si no ho té completament assimilat, un cert concepte de nació –de nació espanyola, “la más antigua del mundo!”- que té massa punts en comú amb la dreta. És el complex del PSOE, el seguidisme d’una idea de Nació i d’Estat, del qual no s’emancipa (no vol emancipar-se?) que acaba normalitzant les tesis de la dreta, sigui extrema o no, que de vegades costa diferenciar-ho.

Que vagin amb compte. A Catalunya, PP i C’s ja han vist el preu de normalitzar els temes i les actituds feixistes o prefeixistes. Entre la xuleria casposa i amenaçant de Carrizosa i el llenguatge tavernari i groller de VOX, hi ha més relació de la que els mateixos de C’s es pensen, i quan fas que la política sigui cosa de pinxos de taverna perdonavides, l’electorat opta per qui ho fa més i més bé.

I no han estat els únics a normalitzar. A França, es parlava de la “lepenització dels esperits”. A Catalunya, aquesta apropiació té imatges: les fotos de les manifestacions somrients del sector més fatxa del PP i de C’s –que ja és dir- amb elements que podrien ser (i ves que no hi acabin) a VOX estaven acompanyades de l’inefable Iceta i del mediocre Illa.

I encara més a tenir en compte: el FN tenia un gran nombre de votants en departaments que abans votaven a l’esquerra, i especialment al PCF. Mireu on ha tret vots VOX: Baix Llobregat, Vallès Occidental; a Tarragona, als barris de Ponent (allí on el PP havia fet forat en un electorat tradicionalment socialista).

I què ha passat, a França? Doncs que el PCF és un partit residual, que bona part de la dreta està contaminada, i que el FN porta dues eleccions presidencials arribant a la segona volta. Per dos cops, hi ha hagut prou gent que ha votat a contracor per aturar el FN. No sé si això passarà sempre.

Hi ha una pel·lícula magnífica, d’Igmar Berman, que es titula “L’ou de la serp”. Una metàfora del feixisme, que diu que s’ha de matar la serp quan encara es dins de l’ou, que encara que no n’hagi sortit ja està perfectament formada. Doncs això, no badem.