dilluns, 8 de febrer de 2021

40 anys a la Generalitat... qui ho diria

 






Avui 9 de febrer fa oficialment 40 anys que treballo a la Generalitat de Catalunya. Oficialment perquè aquesta és la data que figura al contracte però com que aleshores l’administració era una mica can seixanta –molt més que ara- entre que se’n van assabentar a Tarragona i em van avisar, em sembla que no m’hi vaig incorporar fins el 15 o 16.

Aleshores jo encara no tenia vint anys, estudiava geografia i història –sobretot per la banda història- a la UB, a Barcelona, i no m’havia plantejat encara entrar el món del treball. Va ser una oportunitat caçada al vol, allò de “i perquè no?” aprofitant que, sobretot, buscaven gent amb un bon domini del català escrit.

En aquella època la Generalitat s’estava muntant. Feia vuit mesos de les eleccions al Parlament i de la investidura de Jordi Pujol, i l’administració, malgrat la feina prèvia de la Generalitat provisional –que n’hi havia, especialment al departament on vaig anar a parar- era molt de nyigui-nyogui. Molt de funcionari traspassat, i de tota mena, des d’excel·lents professionals –i sort en vam tenir- fins a mediocres buròcrates, passant per uns quants (menys dels que alguna gent es pensa, però més dels que voldríem) feixistes sense reciclar, amb algun sabotejador encobert i tot. La nòmina de persones vingudes directament d’un món democràtic, catalanista i progressista era molt escassa. I allà vaig anar a parar.

Concretament al servei territorial d’urbanisme, del departament de Política Territorial i Obres Públiques, el DPTOP (quina pena, el canvi de nom!). sense saber gairebé res, per no dir res, de què era això de l’urbanisme, amb escassíssims coneixements de l’administració, i armat del Xuriguera (els verbs conjugats, un dels llibres més útils que he tingut mai) per a fer de corrector traductor, vaig aterrar a la Generalitat... una setmana abans del 23-F. Us juro que veig pensar que no cobraria ni el primer sou.

Allí m’hi vaig estar deu anys, i després he estat en uns altres departaments, però el DPTOP –avui Territori i Sostenibilitat- el continuo sentint com a casa meva. Deia Max Aub –una persona que, en el camp dels gentilicis, en podia exhibir un reguitzell entre el naixement, la creixença, els orígens de pare i mare, l’exili- deia, dic, que un és d’allí on fa el batxillerat. Doncs bé, el meu batxillerat professional va ser el DPTOP. Allí hi vaig fer bons amics –Josep M. Milà, Antoni Pujol, Mònica Gràcia- vaig aprendre moltíssimes coses, i em vaig decantar acadèmicament i mig professionalment per l’urbanisme i l’ordenació del territori, que han acabat esdevenint eixos de la meva vida, el que m‘ha donat una mica de nom acadèmic, m’ha permès ser docent a la URV, i ajudar gent que ha volgut el meu consell en aquesta matèria. Fins i tot professionalment, però no massa: quinze mesos a la gerència d’urbanisme de Valls, i una mica, no gaire, d’exercici lliure en una empresa de consultoria que vaig fundar amb dos socis més i que ara dorm el somni dels justos, no perquè ho féssim malament, sinó perquè tots tres ens vam acabar dedicant a coses incompatibles amb l’empresa.

He treballat per tots els governs i per tots els presidents, i he estat testimoni de moltes maneres de fer, que sempre van més lligades a persones que no pas a sigles. He patit en carn pròpia el sectarisme d’alguns, i he d’agrair l’ajut d’alguns altres –gràcies Xavier- i alguns cops m’he entès més bé amb els qui no són de la meva corda que no pas amb alguns dels que oficialment sí que en són. És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal. En fi, ja no té remei. En tot cas, tinc la consciència tranquil·la d’haver actuat amb professionalitat, amb una concepció clara de la diferència entre idees polítiques i capteniment institucional, i amb la voluntat d’exercir de servidor públic.

Sóc conscient que enfilo la darrera etapa professional, només supeditada als possibles allargaments de l’edat de jubilació. No sé si serà al mateix lloc de treball on sóc ara –amb molt bona gent, que consti- o en algun altre. No amago que sempre he tingut una certa recança de no haver pogut tornar al DPTOP, a casa. Encara hi tinc bons amics després de trenta anys de no ser-hi, alguna cosa devia fer bé, doncs.

La resta, com deia Kipling, és una altra història.


(imatge: un dels meus carnets de funcionari, amb una foto amb una pinta horrorosa, però és tot el que hi havia)


Cap comentari:

Publica un comentari