dimarts, 29 d’abril del 2014

"La Vanguardia Española"

La Vanguardia s’edita, des de fa uns anys, en doble edició, catalana i espanyola. Això ha fet que el nombre d’exemplars de premsa diària en català sigui considerable, si tenim en compte l’existència del Punt/Avui, l’Ara, i les dobles edicions de la Vanguardia i del Periódico. Tot això és positiu, però malauradament la Vanguardia s’entesta a demostrar que no només està pensat i escrit en clau espanyola, sinó que la versió catalana és, només, una traducció –sovint mala traducció- de l’espanyol. Vegem-ho.
A l’edició d’avui 29 d’abril, i sobre l’episodi de l’agressió soferta per Pere Navarro, escriu
“Otro testigo, un feligrés habitual de 76 años, habla más bien de una "pantuflada" en vez de un puñetazo.” (podeu veure tota la notícia aquí).
Clar, això de “pantuflada” escrit entre cometes per assenyalar que és reproducció de l’original català –ja se sap, un senyor gran, en una església, parla patois, hem de ser indulgents...- això, dic, no vol dir res. En català és “plantofada”, que el DIEC defineix com “Cop de plantofa, o cop donat amb la mà”. Però com que el redactor (sic) de la notícia no ho ha sentit ni llegit mai, dedueix que es refereix a la pantufla –en català plantofa, tot i que no ho diu ningú, i ja només és usual (o ho era, ves a saber) plantofada en la segona accepció- i es queda tan ample.
Però en podem trobar més casos. El suplement Cultura/s número 617, del passat 16 d’abril, publicava –pàgina 13; no en poso l’enllaç perquè és de pagament- un article de Laura Freixas amb una crítica del llibre “Autobiografía a cuatro manos” de Vicente Molina Foix i Luís Cremades. La crítica acabava amb aquest paràgraf (les negretes són meves)
“Quant enriquiria a la Història poder disposar de testimonis de la mateixa època però aquesta vegada, d’escriptores (sol record u: el preciós llibre de Luisa Castro Viajes con mi padre), o de lesbianes, que jo desconec.”
Ho heu vist? Sol record u. Traducció, segurament automàtica –és a dir, paraula per paraula- de "solo recuerdo uno". Llàstima que, en català, això no vol dir absolutament res de res.
Tenia entès que, a les redaccions, hi havia la figura del redactor en cap, que controlava –com a darrera instància- la qualitat dels textos, i que podia detectar a temps i corregir bestieses com aquestes. A la Vanguardia, no n’hi deu haver, o bé potser també tradueix. La Vanguardia Española, doncs, només va plegar de la capçalera, però no de la mentalitat.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Gabriel García Márquez a Catalunya

Sant Jordi demana llibres i roses, i enguany més llibres amb l’afegit de la desaparició de Gabriel García Márquez. En sóc un gran lector, i m’he emocionat amb la torrentada d’imatges de Cien años de soledad, amb l’arquitectura exacta de Crónica de una muerte anunciada, o amb el deliri sentimental del Amor en los tiempos del cólera. Crec que ho he llegit gairebé tot, d’ell, inclosos els reculls de reportatges. I el que encara no, ho penso llegir.
Evidentment no el coneixia de res (dec ser l’únic, perquè ara tothom en parla amb una familiaritat sorprenent) i, per tant, no puc explicar cap anècdota personal. Però sí que em ve de gust recollir un parell d’episodis il·lustratius de la relació de GGM amb la cultura catalana.
Un, aquest article publicat al País (el podeu llegir aquí) dedicat a Mercè Rodoreda en ocasió de la seva mort, fa més de trenta anys. Aleshores GGM ja era un escriptor consagrat i premi Nobel, amb cap necessitat –si és que mai l’havia tinguda- de fer la pilota a ningú. GGM fa un encès elogi de Mercè Rodoreda i especialment –però no únicament- de La plaça del Diamant i escriu:
“Yo la leí en castellano por esos tiempos, y mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza.
A partir de entonces, no sé cuántas veces la he vuelto a leer, y varias de ellas en catalán, con un esfuerzo que dice mucho de mi devoción.”
És a dir, GGM, que va viure uns anys a Barcelona –set, si no m’erro, entre els anys 1967 i 1975- va voler conèixer literatura catalana, i va voler llegir-ne directament en català, fent un esforç, com ell mateix diu (és a dir, volent-lo fer). Quina diferència amb l’actitud d’un altre escriptor del boom sud-americà (i excel·lent escriptor que també segueixo) que també vivia a Barcelona en aquella època, veí de GGM. Mario Vargas Llosa, que és de qui parlem, tenia –i, sobretot, té- una altra actitud molt diferent envers Catalunya, i ja en vaig parlar en aquest blog (aquí)
El segon episodi relaciona GGM amb una altra vaca sagrada de la cultura catalana, en Josep Pla, i el recull en Tísner al quart volum de les seves memòries (Viure i veure/4, pàgines 153-156). Per mediació de Tísner i de Manuel Ibàñez Escofet (que no recordo si recull el fet a les seves memòries La memòria és un gran cementiri; ho buscaré) hi va haver un dinar entre Pla i GGM. En aquesta trobada, Pla va menysprear profundament GGM des d’una òptica colonial i amb un gran desconeixement del personatge i de la seva obra
Vagi, això, per a coneixement de tots aquells seguidors de la religió planiana –els plapanates, en feliç definició de Sergi Pàmies- que li riuen totes les gràcies i el consideren font de tota saviesa.
I ara que ho he escrit, m’adono que això és el que pot passar –si no és que ja està passant, almenys als panegírics que han omplert els diaris- amb GGM, a qui ja s’atribueix tota mena de frase enginyosa, d’opinió o de facècia.
En fi, sort que, a tots tres –GGM, MVL i Pla- els podem llegir, i fer cas omís de plapanates, gabonautes, i varguites.
(fotografia manllevada de www.ara.cat)

dijous, 17 d’abril del 2014

Els darrers canvis a BCN World (i 3)

Acabo aquesta sèrie de comentaris als canvis al projecte de llei sobre BCN World. Aquest cop no són referits a urbanisme, que és el meu ram, si no a la resta de qüestions, sobretot fiscals.
Comencem pel principi. L’Acord marc signat entre el president de la Generalitat i el president del grup parlamentari socialista estableix, en resum:
1. Que a través del concurs de les llicències dels casinos es garantirà el manteniment dels ingressos tributaris en matèria de joc.
2. Que també a través del concurs hi haurà una aportació no inferior a l’1% de la inversió, dedicada a programes socials i a actuacions al territori.
3. Que als concursos s’exigiran definicions sobre les inversions mínimes i sobre els llocs de treball.
4. Que els concursos preveuran clàusules per a garantir la subcontractació de serveis en empreses d’inserció i centres especials de treball.
El segon document, l’acord de creació d’un grup de treball, reprodueix els punts 2 i 4 i remet al Grup de Treball per a concretar-los.
Vegem com s’ha traduït això al projecte de llei.
1. La garantia del manteniment dels ingressos tributaris es remet als concursos per a l’adjudicació dels casinos. Diu el projecte de llei:
“Els concursos que es convoquin per a l’atorgament d’autoritzacions per a la instal·lació i l’explotació de casinos han d’establir mecanismes per a garantir, com a mínim, el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos com a resultat de l’entrada en vigor de la modificació de la lletra c de l’apartat 2 de l’article 33 de la Llei 25/1998, del 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d’adaptació a l’euro.”
Al meu entendre, això presenta diversos problemes. Tota quantitat que algú –persona física o jurídica- ha d’aportar, si us plau per força, a l’administració pública és un tribut. Pot ser un impost o una taxa (també contribució especial i cotització, però ja són casos més especials). En el cas que ens ocupa, no sabem què és, però si fos un impost –de fet, seria una  mena de recàrrec a l’impost- no pot ser establert pel concurs. Un impost s’estableix per llei, i aquesta llei ha d’establir-ne també els elements –fet imposable, base, tipus, subjecte passiu- de manera clara. Les bases d’un concurs no poden imposar un recàrrec, i menys d’una quantia inconcreta com és el cas, que sembla ser la diferència entre la recaptació d’un tribut –el del joc, aquest sí legalment i clara establert- i els ingressos anteriors. A més, què s’entén per “manteniment dels recursos tributaris”? L’any anterior a la concessió? La mitjana dels anys –cinc, deu- anteriors?. Si les llicències dels casinos no s’atorguen totes de cop, s’ho aniran repartint en el temps? Si se’n convoquen sis i només se n’atorga una, aquest casino pagarà pels sis? Si el compromís figura a la concessió, com es traslladarà a les concessions següents?  
2. L’aportació de l’1%. Diu el projecte de llei:
“Tots els casinos de joc de Catalunya han de fer aportacions destinades, entre altres finalitats, a la lluita contra les patologies associades al joc, a partir del dia de l’inici de les activitats de joc i apostes en el primer casino en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou. La quantia de les aportacions ha d’ésser establerta per l’òrgan de la Generalitat competent en matèria de joc de manera proporcional al volum d’activitat de cada casino.”
Tornem al tema dels tributs. Si ho han de pagar sí o sí, és un impost, i no es pot deixar a criteri dels concursos, com ja hem dit abans. I això per seguretat jurídica; tothom ha de saber què ha de pagar i perquè amb claredat i amb antelació. Per això les ordenances fiscals, per posar un exemple, s’aproven abans del 31 de desembre, per a poder ser vigents durant l’any fiscal. I per això hi ha reserva de llei i publicitat. No pot ser que una aportació –que sona a allò del “donativo obligatorio al col·legio de huérfanos” que hi havia (o hi ha?) als impresos d’Hisenda- tingui un import indeterminat i que l’estableixi un “òrgan competent” i no el Parlament. De fet, estem recuperant una part de l’impost rebaixat, però sense dir-ho, sense garanties jurídiques per a l’operador del casino, i amb caràcter finalista. Des del punt de vista de tècnica legislativa, seria més clar modificar la tributació del joc per a dir que una part –aquest 1% o el que sigui- de la recaptació es destinarà a un fons amb aquest objectiu, però tal com està crec que serà un niu de raons.
Però a més la llei resulta confusa en aquest punt, perquè més endavant diu (el subratllat és meu):
“Les bases del concurs, com a condició prèvia a l’atorgament de l’autorització d’obertura i funcionament, poden requerir efectuar aportacions que s’han de destinar, entre altres finalitats, a la lluita contra les patologies associades al joc i el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos.”
És a dir, que l’obligació “han de” es converteix en la possibilitat “poden requerir”. Ens ho hauran d’aclarir.
I sobre això, remarcar també que l’acord parla d’un 1% -la llei no, ho remet a “l’òrgan competent en matèria de joc”- però no sabem l’1% de què. L’acord marc parla de “l’1% de la inversió realitzada” però això en el context dels concursos per a l’adjudicació de les llicències dels casinos. La inversió per al casino?. Això ja no són els 4.700 M€ anunciats, que també deuen incloure, per exemple, les obres d’urbanització, o el BCN Smart City que encara ningú no ens ha explicat què és, de manera que els 47M€ destinats a usos socials que s’anunciaven ja els podem començar a rebaixar.
3. Avaluació de les propostes. Diu el projecte de llei (el subratllat és meu):
“Les propostes [presentades pels licitadors] s’han d’ajustar als requeriments mínims exigits per la resolució d’inici, que s’han de concretar als plecs, entre els quals, els referits a inversions mínimes a realitzar, en els termes establerts per la lletra a, i a la creació de llocs de treball.”
Aquesta és una bona previsió i, de fet, normatives similars –és a dir, també lleis a mida- anteriors i d’uns altres llocs ja preveien que, prèviament a qualsevol concessió, calia presentar una memòria amb algunes dades d’aquestes (article 2n de la llei 6/2009, de 6 de juliol, de Centros de Ocio de Alta Capacidad de Aragón; podeu veure’n el text aquí. Per cert, que demanaven molta més informació de la que hem tingut ara amb BCN World, malgrat que el projecte que hi havia al darrera –Gran Scala- acabés essent una presa de pèl).
Ara bé, si la informació sobre creació de llocs de treball s’ha d’aportar per a concursar –i, per tant, amb totes les precaucions, no deixa de ser un compromís previ de l’empresa- em pregunto si no hagués estat possible lligar això amb deduccions –també establertes per llei, és clar- a l’impost sobre el joc que ara es rebaixa. Així haguéssim lligat realment la rebaixa fiscal als llocs de treball, i haguéssim pogut fer-la progressiva.
4. Clàusules per a garantir la subcontractació
Aquesta em sembla una bona mesura. Sempre he estat partidari de facilitar –en aquest cas, s’imposa- una certa discriminació positiva (que, com totes les discriminacions positives, entenc que ha de ser temporal i dirigida a normalitzar situacions, no a fer-les cròniques) en qüestions com aquesta. Tinc dubtes, però, que pugui passar el filtre dels organismes defensors de la competència, i ho dic per experiència perquè fa temps, des del gabinet del Conseller Primer, vam intentar fer una cosa similar amb les contractacions públiques –ja sé que és diferent- i no ens en vam sortir amb l’ambició que volíem.
El que passa és que, a l’hora de traslladar aquest compromís de l’acord marc al projecte de llei, s’ha quedat en:
“Finalment, és exigible la presentació detallada d’un programa intern de l’empresa de prevenció de patologies associades al joc i un programa que ha d’incloure, entre altres, beneficis destinats als treballadors en matèria de conciliació de la vida personal i la laboral i la formació, i un d’àmbit cultural i social en benefici de l’àrea d’influència del centre recreatiu turístic. Els plecs han d’establir els requisits que han de complir aquests programes.”
No sé quin és “l’àmbit d’influència”, i com a geògraf tinc veritable curiositat. Però l’important és que ara, quan s’entra a regular el procediment de concurs públic, la referència a les empreses d’inserció i centres especials ja no hi és, i es remet als futurs plecs.
En resum, un mar de dubtes.

dilluns, 14 d’abril del 2014

preguntes sobre federalisme

Em fa una mandra immensa referir-me al pseudo-debat del passat dimarts 8 d’abril al Congrés de Diputats espanyol sobre la petició de traspàs de la competència per a convocar un referèndum a Catalunya. Em fa mandra perquè, com molt bé va dir Uxue Barkos, de Nafarroa Bai, el resum del debat és “Sin novedad en el frente” que en català es va dir “Res de nou a l’oest” (i aprofito per a recomanar la lectura d’aquesta magnífica novel·la, ara tan oblidada i que vaig descobrir gràcies al meu pare).
Com que segurament ja s’ha dit tot d’aquella llauna de set hores (vaig escoltar els tres representants del Parlament i la prevista resposta de Rajoy; prou per a concloure que no han entès res i que no paga la pena. Després, trossos esparsos) no penso fer cap comentari de fons. Però sí una cita que vaig pescar al vol i que ara, abans de parlar-ne, he volgut comprovar al Diari de Sessions, per anar sobre segur.
Deia Alfredo Pérez Rubacalba, a la seva rèplica:
“¿Un Estado?, ¿qué Estado?, ¿Baviera, California, Jalisco o Puerto Rico?, ¿de qué Estado están ustedes hablando, de qué federalismo?, ¿con quién están pensando federarse, con el Estado de La Rioja, con el Estado de Murcia, con el resto del Estado que tienen en España cuando Cataluña se marche?”
Em sorprenen aquestes preguntes. Se suposa que el federalista és ell (i en Pere Navarro el seu profeta) de manera que ell deu saber, en la seva proposta, qui es federa amb qui i com. La proposta majoritària –que no unànime- de Catalunya no és federal, però la seva sí, de manera que és ell qui ha de respondre: amb qui ens hauríem de federar, sr. Rubalcaba? Qui es vol federar amb Catalunya? Quan, qui i com ho decideix? La seva proposta no ens aclareix res de tot això.
(foto extreta de www.directe.cat)

dijous, 10 d’abril del 2014

La llei de BCN World al Consell de Garanties Estatutàries

He tingut ocasió de llegir la sol·licitud de dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que han presentat IC-V i CUP sobre el projecte de llei de BCN World (que no es diu així, però ja ens entenem).
Ni abans de llegir la sol·licitud ni després acabo de veure motius d’anticonstitucionalitat o d’antiestatutarietat (i disculpes pel palabro) en la llei, sens perjudici de discrepàncies de fons i d’haver observat –i analitzat aquí- afegits superflus. Però en tot cas és legítim acudir al Consell de Garanties, com també ho es considerar que això és filibusterisme parlamentari, i tampoc cal escarrassar-s’hi. Precisament una de les coses que també em molesten de tot aquest procés és la grandiloqüència amb què es presenten les posicions, ja sigui per a salvar al Camp de Tarragona de la misèria absoluta gràcies a una inversió filantròpica que cal agrair amb processons i tedèums, o ja sigui per a impedir la instauració d’una sucursal de l’infern de Dant a Vila-seca i a Salou. No fotem, que les coses tenen molts més matisos i cal triar el gra de la palla. És com he intentat fer les coses en aquest blog –no sé si he reeixit o no- a base d’argumentar i d’explicar a partir de quines dades i com han estat tractades.
No penso entrar a discutir fil per randa la petició de dictamen, que en molts casos s’escapa dels meus coneixements, però sí un punt que conec bé. Afirma la petició, a la pàgina 8, als fonaments jurídics del punt II (errades tipogràfiques incloses):
“És a dir, a la primera part d'una disposició del projecte de llei s'afirma el respecte i acatament de la planejament urbanístic existent -com no caldria dir-ho en una llei¡¡ sinó fons una llei "ad hoc", però seguidament s'estableixen -en la mateixa disposició- unes excepcions i limitacions: es fixa el volum de superfície edificable i encara que (i molt astutament) la construcció de la locacló està formulada en negatiu, la conseqüència és que si fins ara els metres quadrats edificables són 500.000, amb la modificació legislativa proposada (no pot superar el trenta per cent) passarà a 2.475.000 milions de m2, és a dir, cinc vegades més.
Per tant, el projecte objecte de debat preveu, primer, la redacció d'un PDU, i, segon, amplia en cinc vegades l'existent la superfície urbanitzable del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou. Dues mesures que violen l'autonomia municipal.”
Això és una errada monumental, que desmereix en un text que pretén qüestionar l’ajustament d’una llei a la Constitució i a l’Estatut, i del qual hauríem d’esperar un major rigor.
Es confonen sòl urbanitzable i sostre edificable.
El sòl urbanitzable és la quantitat de terreny que pot ser urbanitzat. La llei, en aquest sentit, no modifica la situació ara vigent, i el limita al 30% de l’àmbit del Centre recreatiu i turístic. És a dir, 247,7 hectàrees, que és el 30% de les 825,7 hectàrees del CRT.
Sobre aquest sòl urbanitzable és on es pot situar el sostre admès. En aquest cas –fins ara; amb el futur Pla director no ho sabem- aquest sostre és de 0.06 m2 sostre/m2 sòl referits també a la totalitat del CRT. És a dir, 495.000 m2 de sostre edificable a situar en aquest 30%, en aquestes 247,7 hectàrees.
El 30%, doncs, no és referit a l’edificabilitat, com pretén el recurs, sinó al sòl urbanitzable.  Es podria donar perfectament el cas que hi hagués una edificabilitat menor en un percentatge superior, i també a l’inrevés, una edificabilitat superior a situar en només un 10% de sòl urbanitzable. De manera que la llei no quintuplica l’edificabilitat, perquè els 500.000 m2 que cita el recurs no són més que els 495.000 m2 d’edificabilitat arrodonits, no el sòl urbanitzable, que es manté inalterat en el 30% del CRT.
Això no afecta el fons del recurs, però denota una improvisació i un desconeixement que el desmereix. I també hi ha una altra afirmació que, al meu parer, no s’ajusta a la veritat. Diu:
“NO ES RESPECTA EL DEURE DE QUE LA COMUNITAT PARTICIPI EN LES PLUSVÀLUES QUE RESULTARAN DELS IMPORTANTS INCREMENTS D'APROFITAMENTS URBANÍSTICS EN TERMES D'EDIFICABILITAT l USOS ADMESOS. QUE LA LLEI CONCEDEIX DE FORMA ABSOLUTAMENT GRATUITA.
Com es pot veure en les disposicions impugnades d'aquest projecte de llei no es contempla com la comunitat -tant la local dels territori on s'ubiqui aquesta nova edificabilitat i els nous aprofitaments urbanístics, com el conjunt de la comunitat -han de rebre la part corresponent de les plusvàlues que es derivaran de la concessió dels brutals increments d’edificabilitat.”
No és cert perquè, per una banda, el projecte de llei diu:
“3. El pla director urbanístic ha d’establir, pels increments d’aprofitament, les reserves de sòl per a sistemes i de sòl amb aprofitament de cessió obligatòria i gratuïta que corresponguin, d’acord amb la legislació urbanística.”
És a dir, sí que preveu explícitament aquestes cessions gratuïtes derivades de l’increment d’aprofitament. No només els sòls de sistemes –viari, d’espais lliures, d’equipaments- sinó els sòls amb aprofitament de cessió obligatòria i gratuïta, que són els que corresponen a la participació en les plusvàlues. Podem discutir si amb aquestes cessions n’hi ha prou o si n’hi hauria d’haver més, en un sentit progressiu –i això correspon fer-ho a la llei d’urbanisme, no a una llei especial- però hi és.
I, en tot cas, el comentari adient –que jo vaig fer en un apunt anterior- és que el que diu aquest punt 3 és completament superflu, perquè es deriva de l’aplicació de la llei d’urbanisme. Si el projecte de llei de BCN World no ho digués, igualment s’hauria de complir.
Evidentment cadascú pren les decisions que creu oportunes –presentar el recurs- i amb els arguments que creu més vàlids, i el recurs diu moltes més coses, però aquestes dues, al meu parer, estan mal aplicades.

dilluns, 7 d’abril del 2014

Els darrers canvis a BCN World (2)


Continuem amb l’anàlisi dels canvis a la llei, però abans, un parell de notes a l'apunt anterior. A la llista de plans que ara, per manament de la llei, s'hauran de respectar (i abans, sense que ho digués la llei, també) sobta l'absència d'un altre Pla director que afecta la zona, el Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona. Aquest pla intenta posar ordre a la implantació d'activitats industrials -bàsicament del sector químic-i, per qüestions de seguretat, fixa una franja de 500 metres en la qual l'ús residencial queda limitat a 15 habitatges per hectàrea (article 9.1 de la normativa del Pla). No tinc cap dubte que aquest pla també serà respectat, però això ens demostra un cop més que no calia que fossin citats a la llei, i que la cita és totalment gratuïta.

Un segon afegit encara no comentat és aquell segons el qual “El pla director urbanístic ha d’establir, pels increments d’aprofitament, les reserves de sòl per a sistemes i de sòl amb aprofitament de cessió obligatòria i gratuïta que corresponguin, d’acord amb la legislació urbanística.”

Això és la simple aplicació de l'article 94.2 de la llei d'urbanisme de Catalunya, i m'atreviria a dir que del sentit comú. Si la cessió és un percentatge de l'aprofitament mitjà, a major aprofitament, major cessió. Si els sistemes -viari, d'espais lliures, d'equipaments- són en proporció a l'ús, a major ús, més sistemes. Faves comptades. El que s'aplica a totes les modificacions de planejament a Catalunya que suposin un major aprofitament. Això tampoc no ho pensaven complir si no ho digués la llei?

En fi, més del mateix. Anem ara a veure què suposa el compliment d'aquests plans.

1. Pla territorial parcial del Camp de Tarragona

El primer que cal tenir en compte és que el PTP no és un pla general més gran. La diferència d'escala -de municipi a territori, vegueria, conjunt de comarques...- no és només quantitativa, sinó que sobretot és de concepte. El PTP té un contingut diferent al planejament urbanístic perquè és una altra mena de pla, amb un objectiu diferent. Així,  el PTP no classifica sòl -llevat del sòl de protecció especial- sinó que marca pautes i criteris que s'han de concretar en el corresponent planejament urbanístic.


I què diu el PTP del Camp de Tarragona en relació a BCN World? Doncs no gran cosa. En els plànols normatius, aquest àmbit apareix etiquetat com d'usos comercials i altres terciaris, amb zones de d'espais lliures interns, i sòl de protecció preventiva, a més de l'espai de protecció especial corresponent al PEIN de la Sèquia Major. I no diu res més.

La premissa del PTP és assumir el que ja té planejament urbanístic aprovat, sens perjudici -quan escaigui- de fer recomanacions en punts concrets -d'extinció, de reducció, etc-.  És una premissa pragmàtica, per evitar fer foc nou i generar inseguretat jurídica. En el cas del CRT, doncs, es tractava d'assumir l'ordenació generada pels instruments legals -la llei de centres recreatius i turístics, i el Decret 152/1989, que atorga la concessió del que avui és Port Aventura- i els instruments urbanístics -el Plans parcials dels subsectors 1 i 2 del CRT-.

És a dir, el PTP admetia el que ja estava planejat i no ho qüestionava, i basava tota la seva proposta d'ordenació en aquest punt de partida. Per posar un exemple, el PTP també admet com a punt de partida el sector de la Budellera de Tarragona -un sector gran, amb molt de sostre edificable en termes absoluts- i no en diu res d'especial. El mateix, doncs, amb l'àmbit del CRT. Seria diferent el PTP si hagués sabut que ara, al CRT, l'edificabilitat es multiplicaria per quatre o per cinc? Tinc la sensació que sí, i tinc també la certesa que amb això que es proposa ara es devalua el concepte de planejament, a través de modificacions que són legals però que no deixen de fer-se per la porta del darrere.


2. Pla director urbanístic del sistema costaner

En aquest cas, hi ha poca cosa a dir. Quan es va fer el PDUSC, l'àmbit del CRT ja es va contemplar com el que era, és a dir, sòl urbanitzable delimitat. Això vol dir que li són d'aplicació els articles 18 i 19 de la normativa, que diuen:

“Article 19. Règim d’ús del sòl urbà i del sòl urbanitzable delimitat amb pla parcial vigent abastats pel pla director

El sòl urbà i el sòl urbanitzable delimitat amb Pla parcial vigent abastats pel Pla  director dins la franja de 500 metres definida a l’article 4 d’aquestes normes tenen el règim d’ús establert pels articles 41 i 44 respectivament, i els concordants de la Llei d’urbanisme, amb les condicions establertes per l’article 20 d’aquestes normes.
  
Article 20. Condicions per al règim d’ús del sòl urbà i del sòl urbanitzable delimitat amb pla parcial vigent abastats pel pla director.

1. L’autorització d’edificacions no permeses amb caràcter ordinari en sòl urbà comprés dintre de la servitud de protecció, de 20 metres d’amplada prevista per la legislació aplicable en matèria de costes, exigeix la prèvia justificació, per part del planejament urbanístic, general o derivat, del compliment de tots i cadascun dels requisits exigits per la legislació aplicable en matèria de costes i, en especial, els establerts a la Disposició Transitòria Tercera, apartat 3, de la Llei de Costes, modificada per l’article 120.7 de la Llei53/2002, de 30 de desembre.

2. Les edificacions admissibles, destinades a qualsevol ús, s’han d’ajustar a una tipologia adequada al paisatge natural i urbà on s’insereixin. Aquest ajust haurà de justificar-se a través de l’oportú estudi paisatgístic el qual haurà de ser informat per l’òrgan competent en matèria de paisatge.

3. S’han de preveure reserves suficients de terrenys per a l’accés al mar i per a aparcaments.”

I tot això què vol dir? Doncs que el PDUSC actuava sobretot sobre els sòls no urbanitzables, per a impedir que fossin classificats d'urbanitzables, però que no podia actuar tant sobre els sòl urbanitzables delimitats amb planejament aprovat. En aquest cas,  és d'aplicació la protecció de la llei de Costes, la franja de 20 metres a partir del domini públic. La resta, el que digui el planejament específic del sector. De manera que ja veurem què passarà a la platja llarga.


3. Pla d'espais d'interès natural

Aquest és encara més acotat que els altres. El PEIN preveu, a la zona del CRT, la protecció de l'àmbit de la Sèquia Major. Això s'ha traduït en el pla especial de delimitació aprovat el 28 de desembre de 2004 -juro que la data no és una broma- i publicat al DOG de 21.01.2005. Un pla que només és de delimitació, d'establiment de l'àrea objecte de la protecció del PEIN, però no és un pla especial amb normes proactives de cara a la protecció i regeneració de l'espai. De manera que el futur PDU del CRT el que ha de fer és respectar la protecció d'aquestes 17 ha protegides, i ja ha complert. Queda el dubte de la possible afectació de la urbanització de la zona en els valors de l’espai. En tractar-se d’una zona humida, molt fràgil –així ho recull la memòria del Pla especial de delimitació- garantir la renovació dels aqüífers és essencial, i l’aportació d’aigües té a veure –entre d’altres- amb la permeabilitat o no de l’entorn, més enllà de l’estricte espai PEIN. Però això, si de cas, és una mancança del PEIN, no del futur Pla director, i caldrà tenir-ho en compte en la corresponent avaluació ambiental del PDU.


4. Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona

Com ja he comentat abans, el Pla estableix una franja de 500 metres al voltant de les zones industrials de Vila-seca. Concretament, l'article 9 de la normativa del Pla diu:

“Article 9
Activitats turístiques i residencials a l'entorn dels àmbits químics
1. Els sòls previstos en el planejament per a activitats residencials i turístiques, urbans no consolidats i els urbanitzables no desenvolupats ubicats a menys de 500 metres dels límits dels sectors químics, limitaran la densitat de les propostes d'emplaçaments residencials a un màxim de 15 habitatges per hectàrea.
En el terme municipal de Vila-seca, aquesta distància es mesurarà a comptar de les parcel·les previstes pel Pla director com a aptes per acollir activitat industrial química tipus B.
2. Els sòls urbanitzables residencials incrementaran les reserves de sòl destinades a serveis tècnics, ambientals i/o dotacions per satisfer les necessitats que genera la fluctuació estacional de població.
3. Els sòls urbanitzables residencials de l'àmbit del CRT que actualment afecten l'espai del PEIN de la Sèquia Major, al terme municipal de Vila-seca, s'hauran de reubicar de manera que es preservi tot aquest espai i resti com a sòl no urbanitzable.”

Això vol dir que, a la franja entre els ressorts i el terme de Vila-seca, cal deixar 500 metres d’amplada amb una ocupació residencial restringida. Com que no sembla que hi hagi d’haver –almenys en aquella zona- gaire ocupació residencial (o sí?) serà de fàcil compliment. En tot cas, però, posa de manifest la necessitat de tenir en compte el risc associat a l’activitat química, sense fer alarmismes gratuïts i truculents.

I això és tot pel que fa al planejament. Com veiem, no gran cosa.

Pel que fa al catàleg del paisatge del Camp de Tarragona, el primer que cal aclarir és que, com hem dit abans del PTP, no es tracta d'un pla urbanístic. No hi trobarem determinacions precises sobre l'alçada màxima dels edificis, el volum que han de tenir, la forma, materials i tractament de les cobertes, etc. Hi ha -i en això l'esmena a la llei no enganya, i ho diu bé- valors i reflexions. Hi ha, doncs,  la possibilitat de fer coses, si hi ha la voluntat de fer-les.

En el cas del CRT, parlem de la unitat de paisatge del Litoral del Camp. Per aquesta unitat, els objectius de qualitat paisatgística més aplicables són:

“Objectiu de qualitat del paisatge 5

Un complex de Port Aventura, equipament turístic de primer ordre, que respecti els valors del paisatge i s’hi integri. Port Aventura, amb algunes instal·lacions visibles des d’una gran extensió del  territori, constitueix un element identitari de la Costa Daurada. A  l’interior de les instal·lacions conté un paisatge artificial creat per  simular altres realitats geogràfiques que presenten, en conjunt, un  elevat interès productiu, social i estètic, tot i no ser el paisatge propi del lloc.

Objectiu de qualitat del paisatge 6

Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies  edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització  i enjardinament dels espais públics.”

Això es por traduir en un vet a gratacels de vint i trenta plantes com s'han insinuat en algunes ocasions? Depèn molt de la interpretació que se'n vulgui fer i del valor que es vulgui donar a aquests “valors i reflexions”. En tot cas, cal valorar positivament la inclusió del paisatge en els condicionants a tenir en compte, i la utilització d’un instruments com el catàleg de paisatge. Precisament perquè cal donar més presència a aquest valor i als instruments que tenim per a integrar-lo, com un element més, en l’ordenació del territori, per tot això, seria encara més preocupant que tot plegat quedés en una frase bonica, en una bona intenció, i en quatre elements purament cosmètics. Caldrà estar amatents al futur PDU.


Conclusions de tot això? Doncs a més de reiterar que la menció de tots aquests plans –llevat del Catàleg de paisatge- i de l’obligació d’ajustar les cessions als nous aprofitament és una menció gratuïta i supèrflua, veiem com no hi ha massa material per a condicionar significativament el futur Pla director en termes de control de l’edificabilitat i de limitació de l’impacte de les transformacions territorials. La simple aplicació de tots aquests plans no garanteix una correcta anàlisi prèvia –no a posteriori- de la transformació de 200 hectàrees amb no sabem quina edificabilitat, i, de retop, no podem preveure les necessitats en infraestructures, en recursos –aigua, energia- o els efectes ambientals i territorials. No sabem si el PDU preveurà de manera específica que els costos en l’adequació de les infraestructures exteriors al CRT –per exemple, per a garantir la mobilitat des de l’aeroport de Reus o des dels enllaços amb l’A-7 i amb l’AP-7- aniran a càrrec de BCN World o els acabarem pagant els contribuents. En definitiva, la llei no exerceix –no prou, amb no prou garanties- l’acció pública en ordenació del territori.

Continuarà, segur. I demano disculpes per un apunt tan llarg.

divendres, 4 d’abril del 2014

Els darrers canvis a BCN World (1)

He estat uns quants dies donant la tabarra per a obtenir els acords signats diumenge passat a Tarragona entre el Govern i el PSC (per cert, una relació desconcertant, que hauria de ser entre partits i no entre institució i partit) en relació al BCN World. Més que res perquè m’agrada comptar amb la font original i no parlar sobre el que diuen que han dit, segons un diari...
Ara ja tinc aquests acords –gràcies Xavier- i també la seva traducció parlamentària en forma d’esmena a la llei que ha de fer possible BCN World –gràcies Hortènsia i Pere-  de manera que puc anar més enllà de l’apunt d’urgència i parlar sobre els compromisos reals.
Els documents són quatre:
-       Acord entre Govern i PSC relatiu al contingut de la llei sobre el Centre recreatiu i turístic i normes sobre tributació, comerç i joc.
-       Acord entre Govern i PSC per a constituir un grup de treball per a resoldre aspectes no concretats a la llei.
-       Proposta de compromisos generals entre Govern i PSC per a la reactivació econòmica i la creació d’ocupació.
-       Esmenes transaccionades entre els grups parlamentaris de CiU i de PSC al projecte de llei.
Centrant-me en el tema urbanístic, que és el que conec més, el primer dels documents diu:
“Urbanisme
·         Atesa la voluntat de potenciar l’oferta turística d’aquest àmbit, facilitant la implantació d’activitat econòmica amb nous usos hotelers, centres de convencions, restauració, comercials i oci, que inclou teatres i casinos, es reordenarà l’àmbit mitjançant un Pla director urbanístic, que es cenyirà als límits que marquen el Pla territorial parcial del Camp de Tarragona, al Pla del Sistema Costaner, al PEIN i al Catàleg del Paisatge.
·         Així mateix, aquest PDU garantirà les corresponents cessions de sistemes i d’aprofitament mig.”
El segon document diu, a l’acord segon:
“2. Pel que fa al desenvolupament urbanístic del CRT, el Grup de treball determinarà la fórmula que permeti la participació del Grup parlamentari del PSC en els treballs de redacció del Pla director urbanístic que ha de reordenar l’àmbit del CRT, classificant i qualificant el sòl i fixant els paràmetres urbanístics que permetin el desenvolupament del (sic) projectes d’inversió turística objecte de la Llei, així com  un mecanisme de consulta prèvia a qualsevol de les seves aprovacions.”
El tercer document no fa referències explícites en aquest camp.
Finalment, el quart document és la concreció legislativa dels compromisos adquirits al primer document, i proposen que la Llei inclogui el text següent:
“2. El pla director urbanístic pot classificar i qualificar el sòl i establir la resta de determinacions a què fa referència l’article 56.6 del text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, del 3 d’agost, de manera compatible amb les determinacions del Pla territorial parcial del Camp de Tarragona i d’acord amb el Pla director urbanístic del sistema costaner i el règim normatiu del Pla d’espais d’interès natural.
3. El pla director urbanístic ha d’establir, pels increments d’aprofitament, les reserves de sòl per a sistemes i de sòl amb aprofitament de cessió obligatòria i gratuïta que corresponguin, d’acord amb la legislació urbanística.
4. L’aprovació inicial i l’aprovació definitiva del pla director urbanístic requereixen l’informe previ favorable del Consorci del Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.
5. Fora de l’àrea del parc temàtic d’atraccions del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou no es poden instal·lar parcs temàtics d’atraccions, atraccions recreatives mecàniques, parcs aquàtics ni serveis complementaris propis dels parcs temàtics d’atraccions equivalents als existents en el moment de l’entrada en vigor de la Llei de modificació de la Llei 2/1989, del 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics, i d’establiment de normes en matèria de tributació, comerç i joc.
6. Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.”

Vegem doncs les diferències al projecte de llei abans i després d’aquests acords. Són dues:
1. Una referència explícita a diversos instruments de planejament: el Pla territorial parcial del Camp de Tarragona, el Pla director urbanístic del sistema costaner, el Pla d’espais d’interès natural i el Catàleg del paisatge del Camp de Tarragona.
2. Una referència explícita a les reserves de sòl per a sistemes i cessions referides a l’increment de l’aprofitament.
Què suposa això respecte al que preveia el projecte de llei original?. Doncs pràcticament res, i el pràcticament irrellevant. Vegem perquè.
En primer lloc, perquè els plans citats –el PTP, el PDUSC i el PEIN- ja necessàriament havien de ser tinguts en compte pel futur pla director. Pel principi de jerarquia normativa, en tractar-se de plans de caràcter general, el pla director no els pot contradir ni vulnerar. La referència és supèrflua, doncs, perquè no podien no tenir-los en compte. Que figuri de manera explícita a la llei no és cap problema, però no afegeix res. És com si digués que les empreses que operin al Centre recreatiu compliran el codi mercantil o la llei d’accessibilitat. Si la llei hagués de citar una per una totes les normatives que hauran de complir no acabaríem mai. Qualsevol pla urbanístic a Catalunya ha de respectar el Pla territorial corresponent, el Pla director del sistema costaner –si toca la costa, és clar- o el PEIN, si afecta un espai PEIN, sense que calgui dir-ho expressament. Per aquesta regla de tres, hi podrien haver afegit que es respectaran les àrees incloses a la Xarxa Natura 2000 (que no sé si n’hi ha cap, la veritat, i no tinc ganes de comprovar-ho).
El cas del Catàleg de paisatge és lleugerament diferent per la naturalesa del Catàleg, que no és ben bé un instrument de planejament com els altres. La seva posició dins el sistema d’ordenació territorial a Catalunya no és tan clara i, sobretot, el seu contingut no és determinant. Per això la llei parla dels valors i les reflexions, que és el que toca al Catàleg, que no arriba a més.
Per tant, d’entrada ja tenim que si la llei no digués tot això, els efectes legals serien exactament els mateixos. És una referència supèrflua, gratuïta, que no afegeix res, i que no modifica absolutament res.
I demà parlarem del contingut concret de cada un d’aquests plans per a saber en quin sentit afecta l’àmbit del CRT. Per avui, ja n’hi ha prou.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Continuant amb BCN World. Un pacte secret?

El pacte CiU-PSC sobre BCN World deu ser una mena de secret d’estat. No l’he trobat en cap web governamental, ni en la de CiU, ni en la del PSC ni en cap dels mitjans de comunicació. M’estranya –de fet, no gaire- que els mitjans de comunicació de Tarragona no hagin tingut interès en obtenir i publicar el text de l’acord. o potser sí i no se n’han sortit, m’agradaria saber-ho.
En aquest immens safareig digital que és facebook ho he reclamat al mur de l’alcalde de Tarragona i al de l’advocat públic del pacte, l’amic –malgrat tot- Xavier Sabaté, que ha escrit –falta inclosa, cosa rara-  “Sí, és públic i pensava que l'havia difòs Presidència. Al final l'acabaré penjant al meu bloc !!”. Però no diu on és públic, ni el penja al bloc, el darrer apunt del qual és un article en què rebutja la rebaixa fiscal a BCN World.
En temps d’exigència de transparència no entenc perquè no podem conèixer el text d’un pacte signat amb tant de teatre i publicitat. En un apunt d’urgència ja vaig dir que preferia parlar sobre el text del pacte i no sobre les informacions publicades, però ho estic tenint molt difícil, i, a més, això porta a malpensar.
De la informació publicada em quedo, ara, amb l’afirmació que això portarà 47 milions d’euros al Camp de Tarragona, i que això és més  “que el pressupost d’enguany per a Tarragona per part de la Generalitat” (font: http://www.tarragona21.com/bcn-world-suposara-una-inversio-en-patrimoni-i-fons-social-de-47-meurs-al-camp-de-tarragona/) . em molesta molt la inconsciència en el tractament de les dades, perquè genera confusió  i debilita la credibilitat del missatge. Home, pels pèls. Les inversions reals –capítol 6- del pressupost consolidat de la Generalitat per al 2014 al Camp de Tarragona són 47.682.340,34 (font: http://www15.gencat.net/ecofin_wpres14/pdf/VOL_P_AIR.pdf) a reserva del que hagi pogut passar en les possibles modificacions de crèdit (que, per cert, seria bo que fossin públiques al mateix nivell que els pressupostos). Però és que, a més, aquests hipotètics 47M€ de BCN World (resultat d’aplicar l’1% als anunciats 4.700M€ d’inversió)  seran en diversos exercicis, i sempre que realment s’inverteixin, cosa que està per veure, de manera que la comparació real hauria de ser amb tots els exercicis.
Comencem malament –o continuem malament- si el pacte és un secret d’estat, i si comencem a fer malabarismes amb els números. Necessitem transparència i rigor.
(foto extreta de www.ara.cat)