Ha revifat un dels clàssics
tarragonins: què fer amb l’edifici del Banc d’Espanya. Un clàssic, que fa
dècades que dura, amb diversos projectes perduts pel camí, com ara aquell
“Rambla Science” (perquè, com tothom sap, parlar de Ciència a la Rambla o
similar, en la llengua del país, és impensable). En fi, renuncio a recordar
aquell pla d’equipaments que vaig fer, que partia del principi “Primer, aclarim
què necessitem, i després a veure on ho podem posar” perquè ja veig que es
impossible.
Hi ha ara, que jo sàpiga, dues
propostes: l’hotel-parador, i la Casa de la Festa.
Ja deixo clar d’entrada que
m’agrada la Casa de la Festa (hi havia pensat més d’un cop, però no escrit ni
verbalitzat; és igual). M’agrada perquè crec que l’actual emplaçament és
bastant desafortunat, i perquè un equipament així a la Rambla genera un nou punt d'atracció, i fora de la Part Alta, que també està bé. De fet, aquests arguments eren
presents quan, fa un grapat d’anys, ens -la primera persona és oportuna- vam
plantejar de posar-hi l’oficina de turisme de Tarragona. Una oficina de turisme
que fusionava la municipal i la de la Generalitat -que continua en aquell forat
impresentable del carrer Fortuny- i generava un gran portal del turisme al Camp
de Tarragona. Una oficina amb una llibreria-botiga de productes tarragonins
(expressament exclosos barrets mexicans, nines de manoles flamenques i coses
així!) basada en l’experiència de l’oficina de turisme de Segovia, que va -o
anava- molt bé. No va poder ser.
La proposta del parador o hotel
té gairebé la mateixa història, perquè ja el 2008 van venir a proposar-la al
govern municipal, i recordo haver estat present en una reunió amb l’alcalde i
amb els proposadors. Vaig escoltar atentament i, al cap d’uns dies -jo soc
dièsel, necessito el meu temps- vaig adreçar una nota al meu regidor i a
l’alcaldia amb unes consideracions, que em semblen majoritàriament vàlides avui
dia, i que recupero de memòria:
És un equipament. Per a poder
acollir un hotel, caldria canviar-ne la qualificació; és a dir, modificar les
Normes actuals, o el futur POUM. I perdre sòl d’equipaments, que no sé si ens
convé.
Tot i que els jardins posteriors són
també equipament, no zona verda, es tracta d’una de les poques zones enjardinades
al centre urbà. Tampoc no sé si paga la pena perdre-les.
En tot cas, la modificació del
planejament general hauria de contemplar el que diu l’article 97.2bis.d) de la
llei d’urbanisme, és a dir:
“d) Si la modificació consisteix
en la reducció, en l’àmbit del pla, de la superfície dels sòls qualificats
d’equipaments de titularitat pública, la reducció ha de quedar convenientment
justificada en virtut de qualsevol de les circumstàncies següents:
Primer. Per la suficiència dels
equipaments previstos o existents per fer front a les necessitats.
Segon. Per la innecessarietat
dels terrenys per a la prestació del servei que en motivava la qualificació,
pel fet que el servei en qüestió ha passat a prestar-se en altres terrenys de
titularitat pública.
Tercer. Per l’interès públic
prevalent de destinar els sòls a un altre sistema urbanístic públic.”
Tenim prou sòl d’equipaments, al
centre de la ciutat? El parador és un interès públic prevalent? No ho tinc
clar, la veritat.
L’hotel se situaria amb façanes a
la Rambla Nova, el carrer Pau Casals, i el carrer August. Els dos primers, carrers
de pas, especialment el segon, que comunica Rambla i Ramón y Cajal amb la Rambla
Vella, molt transitat. I el tercer, un carrer força estret, d’uns vuit metres. Em
sembla d’una accessibilitat rodada complicada, pensant en els usuaris de l’hotel
i els subministraments necessaris. Per cert, que el que es va proposar aleshores tenia, a l'inevitable render engrescador, una mena d'auditori obert a la planta baixa, amb façana al carrer Pau Casals. Els vaig fer notar que per allí -que és de pujada- passen nombrosos autobusos, i que el soroll impediria sentir l'orquestra de cambra que hi haven dibuixat. La cara que van fer em va convèncer que -mai milllor dir- tocaven d'oïdes.
Per altra banda, no sé si s’ha
dit (potser sí i jo no me n’he assabentat; agrairé correccions) en quins termes
Paradores Nacionales -que és una societat mercantil, no una ONG- faria ús d’aquest
espai. Suposo que en pagaria un cànon, ja que és de titularitat municipal. I,
ara que hi penso, en termes de competència, potser caldria fer un concurs per a
l’hotel, i obrir-ho a altres empreses. I es pot obrir un concurs si no està
clar que l’ús sigui admissible?. No sé, no sé...
Això no vol dir que no cregui d’interès
tenir, a Tarragona, un hotel singular, de categoria. Crec que això ajudaria a
canviar el perfil turístic, i accedir a un públic mes exigent i que gasta més,
i que permet que els llocs de treball que crea puguin ser també més exigents i més
ben pagats. Això ha de ser forçosament un parador? No necessàriament. O no
necessàriament un parador al Banc d’Espanya. Podria ser perfectament un Mas
Sordé rehabilitat.
Sobre això, ja vaig deixar dir
que no m’entusiasma la idea de la promoció que es vol fer a Mas Sordé, però tampoc no la veig
tan negativa com es pretén per alguns oponents (un dia hauríem de parlar sobre
si el tremendisme d’algunes manifestacions ecologistes no és contraproduent; un
altre dia, però). En vaig parlar AQUÍ,
AQUÍ,
AQUÍ
i AQUÍ.
Vull dir que em sobra l’acusació
que “ho ompliran tot de xalets”, que no és certa, i també em sobra la demagògia
dels qui presenten com un gran canvi que l’edificabilitat es concentri en un
espai, en formats plurifamiliars... que és exactament el que ja preveia el POUM
anul·lat. A veure si som més seriosos, tots plegats.
Això es podria lligar a l’efectiva
rehabilitació i posada en marxa del Mas Sordé com a hotel de luxe; fins i tot
condicionant part de les llicències d’edificació o de primera ocupació al fet
que la rehabilitació estigués en marxa. Una mica com la pràctica del qui fou director
general d’urbanisme, Joan Antoni Solans, que condicionava les urbanitzacions
enganxades als camps de golf al fet que primer es fes el camp de golf.
Mas Sordé, a més, té una derivada
metropolitana interessant, aquesta de veritat, que és fer massa crítica amb Pinalbert
i -una mica menys- amb Cocons, una massa crítica que fes més viable el bus urbà
-que ja no seria tarragoní, seria metropolità- i altres serveis.
Clar que això demana una
determinada visió que no sé si es té gaire. Quan hi ha un alcalde que diu “No
necesito el permiso ni el apoyo de nadie para pedir una estación para Tarragona”
ja queda clar que això de metropolità no s’entén de cap manera, per moltes
associacions d’impuls i jornades que es facin. Que tot és de cara a la galeria. Ves que no digués "Jo no tinc perquè solucionar problemes al Catllar".
En fi, tinc la sensació que això del parador al Banc d’Espanya no passarà d’ocurrència -com la biblioteca que alguns també van proposar, en vaig parlar AQUÍ (amb una errada sobre la zona verda, que no he volgut corregir) i haurem de continuar esperant que, abans de llençar idees, es facin números i es mirin els plans i tots els condicionants.
